Ous i flors d’ametller

Aquest hivern tan llarg i tan dur, estic descobrint que viure al camp és fantàstic, i que ser cada dia a prop de la natura és com un petit miracle. En ple hivern, en uns dies freds i ventosos, el petit ametller que vam sembrar fa quinze dies brota per tot i ha florit. No me direu que no és una meravella que quan tot a la natura és tancat, enterrat, silenciós, amagat, un arbret que no fa un metre i mig d’alt i amb un tronc ben prim, floreixi d’aquesta manera.

Fa quinze dies que està sembrat i ja floreix!

I les gallines? Quin descobriment! Quatre gallines de raça menorquina i un gall preciós, que nom Kraus (canta molt i molt bé, a totes hores!), me tenen ben admirada. Jo no faig res! Només els hi don un bol amb blat d’indi i un poc de pinso cada dia, i de vegades m’entretenc a recollir llençons, o bledes aventureres, o qualsevol herba verda que trob en el camí de casa al galliner… les gallines i en Kraus m’esperen devora la porta. Com que me solen acompanyar els dos cussets, elles ja saben que tindran un moment de retgiró perquè els dos hi van corrents i s’aturen just a la reixa del galliner, i s’enfilen drets i amb les potetes volen obrir la porta. Les gallines i el gall es retiren un poc, esvalotats, però tot d’una tornen atracar-se a la porta. Quan entr, es decanten i me deixen el camí lliure fins a la menjadora, però no me treuen l’ull de sobre. Els hi pos el menjar i l’aigua si no en tenen, i tan just jo surt del galliner, elles se’n van a tastar el menjar. De tant en tant, des de casa, sent un coc-cori-coc i es veu que això vol dir que n’hi ha alguna que pon.

Coneixem tan poc la natura, que vos promet que vaig haver de pensar una bona estona si, per tenir ous, havíem de tenir també un gall o no…, hi va haver un interessant debat a casa sobre aquest tema, i vos he de dir que gairebé ningú no ho tenia clar…, les noves generacions ens hem fet massa enfora de la terra!

Ahir va ser el primer dia que vaig trobar quatre ous. O sigui, que totes ja ponen. Els ous primerencs són més petits, però els de les gallines més veteranes són ben grans. I és clar, les truites i els ous estrellats són boníssims! I sense cap esforç…, sense fer mal ni matar cap ésser viu…, a mi me sembla un miracle!

La naturalesa és així. Cada planta, arbre o animal fa el que ha de fer, sense dubtar ni esperar res. Si jo no hagués estat pendent del petit ametller, ell hauria florit ben igual. Si jo no els donés bledes i colque lletuga a les gallines, si no parlés amb elles quan hi arrib, elles posarien ous igualment i es conformarien amb el menjar que els donés per sobreviure. El fel i vinagre que grogueja la tanca verda brillant que hi ha entre la casa i el galliner, sortiria ben igual si jo no quedàs cada dia amb la boca oberta en sortir, el matí, quan el sol começa a brillar. I a tots ells els és igual si jo me meresc o no tantes atencions, floreixen, ponen ous, broten… simplement perquè és el que saben fer. No demanen res. No esperen res.

Algú va dir una vegada que Déu ens havia donat el llibre de la Natura per llegir-hi tots els secrets del món i de la vida, però que no l’haviem volgut obrir.

Trob que és ben cert.

Fins prest!

2 Comentaris
  1. Esther! quin post més polit! tens tota sa raó, i més ara que comença a canviar es temps, o ho intenta, és un goig veure com sa natura també canvia i s’adapta! per açò de tant en tant per jo és necessari anar fins Es Castell de Sant Nicolau i contemplar la mar com romp a Sa Galera, em fa recordar que tot el que m’envolta és viu, es preciós i jo tant sols he de mirar! un regal: http://www.flickr.com/photos/padme3/4395142762/

  2. Hola Itziar, m’alegra que t’hagi agradat. Gràcies per les teves paraules i per la foto, trob que un ametller florit és l’estampa més polida que ens regala l’hivern.

Deixa un comentari