Obligació i obediència

Obligació i obediència

Tenc un amic a qui li agrada jugar amb les paraules. Les agafa suaument amb les seves manasses, les capgira, les talla i refà, les pronuncia en veu alta…, té la teoría de que les paraules tenen una màgia especial que pot ser descoberta gràcies al fet de separar-ne l’esperit de la lletra. I l’esperit de les paraules es coneix gràcies a la seva etimologia i a la seva pronúncia, que parlen més de l’autèntic significat que no la lletra escrita.

Aquest amic meu és capaç de desvelar  significats autèntics, profunds i de vegades, oblidats o amagats. L’altre dia, el meu amic em va deixar llegir un text que ha escrit sobre dues paraules que pateixen gran incomprensió: obligació i obediència. Són paraules que ens semblen dures, desagradables, que ens remeten a  fer coses de forma no voluntària, a un retall en la nostra llibertat d’elecció. Són paraules que no ens solen agradar. Segons el meu amic, el sentit autèntic de les paraules no sempre concorda amb el sentit vulgar que han arribat a tenir en el nostre entorn.

Adam i Eva, de William Blake.

Adam i Eva, de William Blake.

Però ell en té una visió ben diferent. La paraula obligació, per exemple, remet al fet de lligar-se a alguna cosa, a establir un lligam, un vincle. Res en ella no fa pensar que una obligació limiti la nostra llibertat o violenti la nostra voluntat. En canvi, sí que fa pensar en un vincle important que cream i acceptam. És allò que he de fer perquè no pot ser d’altra manera, no perquè algú ens hi obligui, sinó perquè nosaltres mateixos ens hi obligam, respectam el vincle que hem establert. Aquesta anàlisi me va agradar perquè té una mica de transgressora i d’alliberadora, i ens fa amos realment de les nostres decisions, pensaments i accions. Nostre és l’èxit i el fracàs. Establim vincles i els respectam…, o no.

L’altra paraula maltractada és el mot obediència. A mi em feia pensar fins aquella lectura en alguna cosa així com “haver de fer allò que se’t mana, t’agradi o no, vulguis o no, per nassos”. Ell me va donar una resposta sorprenent: “Bé…, si un no està en l’obediència vol dir que està en la desobediència…, en les coses importants no hi ha terme mig”. I em va dir que obediència, en realitat, no vol dir haver de fer una cosa que no vols, sinó que és molt més important que això: obeir és acceptar lliurement allò que saps que has de fer. O sigui, complir amb el teu deure, assumir-lo i tirar endavant. “Tots sabem quin és el nostre deure, tenim una veu a dins que sempre ens ho deixa clar, però de vegades no volem escoltar-la”, em va dir. Al final, a qui hem d’obeir és a nosaltres mateixos!

És cert, vaig pensar. Existeix aquesta veu que et diu com hauries de fer les coses, i com no les hauries de fer, trob que tots l’haurem sentida alguna vegada. Però realment de vegades ens fem els sords.

M’agrada la màgia de les paraules, i trob que sí que tenen esperit i lletra, i que l’esperit pot volar mentre la lletra es queda escrita i immutable. El fet de veure amb nous ulls les paraules obligació i obediència em fa sentir bé: de cop aquestes paraules ja no amenacen la meva llibertat o la meva voluntat, sinó que les reforcen: m’obren la porta al fet d’admetre lliurement els meus deures, les meves responsabilitats, els meus lligams, perquè sabem sempre, a dins nostre, a què ens devem. Som els amos de les nostres decisions i podem canviar allò que no ens agrada. Tenim un poder absolut i no ho sabem!

Satan observant l'amor d'Adam i Eva, de William Blake.

Satan observant l'amor d'Adam i Eva, de William Blake.

Assumir aquest significat ens hauria d’ajudar a viure la nostra llibertat de forma valenta, sabent que ser lliure no vol dir fer el que et dóna la gana, sinó el que has de fer, amb coherència i responsabilitat. Perquè ser lliure no és fácil, i la llibertat és un territori que s’ha de conquerir de nou cada dia, atents, vigilants, disposats a rectificar, a cedir si cal, a no deixar-nos engatusar per dogmes però disposats a escoltar, a reflexionar, a compartir.

Si realment volem construir en lloc de destruir, me sembla que la banda de l’obediència, entesa en aquest sentit, és l’única banda possible. L’alternativa és el caos. I en el caos no es pot construir res.

Per cert, vos pos imatges d’Adam i Eva, els dos primers éssers humans que van desobeir…, o tal vegada van obeir la seva veu interior i això els va fer autènticament lliures…

Fins prest!

4 Comentaris
  1. És ver, Esther, que és confortant el punt de vista del teu amic. M’ha agradat molt! Besades…

  2. Gràcies pel teu comentari, Toni! M’alegra que t’hagi agradat… és que les paraules, a força d’emprar-les, de vegades passen a significar una cosa diferent o fins i tot contrària del que realment volen dir… 😉

  3. És ben gratificant saber que les paraules mostren com és la cultura que les empra. La cultura jueva sempre a vist la “desobediència” d’origen com un créixement en l’estatus de maduresa del fet social. Per açò d’anar vestits amb fulles sortiren del “Paradís” vestits amb pells! I fou el Creador qui així els premià…

  4. Al final, l’única obediència que realment s’ho val es la que fa cas al nostre propi interior, on som infalibles. Per això la pròpia consciència està per damunt del que socialment és ben vist, i l’ètica per damunt de la moral social… jo trob que sí que reconforta saber que hi ha certeses i les tenim a dins, i només les hem d’escoltar. Perquè després de tot, la nostra llibertat es resum en triar entre dues coses molt elementals: fer el bé, construir, o fer el mal, destruir.
    Gràcies Manolo! :)

Deixa un comentari