Aquest bloc queda inaugurat!!

Aquest bloc queda inaugurat!!

Hola a tothom!

Avui és un dia especial perquè puc inaugurar aquest bloc, “Prova de Vida”. Però el millor de tot, és que el bloc no neix amb el comptador a zero, sinó que m’han pogut recuperar els continguts d‘”El Mapa Secret”, el bloc que en Xesc Febrer m’havia ofert al desaparegut menorcadiario.com. No he volgut recuperar aquell nom, perquè pertany a la història del diari, com el diari pertany a la història del periodisme a Menorca, i cada cosa ha de ser al seu lloc.

Per tant és una celebració que té un poc de bateig i un poc de retrobament amb vells amics. Dins d’aquest bloc hi podreu trobar tots els posts d'”El Mapa Secret” i també els comentaris dels lectors, cosa que és una satisfacció per a mi.

Han fet possible aquest bloc els amics Carlos Gervet i Nacho Cutillas, de Singular Comunicación. I a més de donar-lis les gràcies, els vull demanar disculpes per la quantitat de vegades que, probablement, els hauré d’empipar per una o altra cosa.. així que, gràcies i perdonau! :)

I per acabar, volia explicar només per què he triat aquest nom. “Prova de Vida” és el títol d’una pel.lícula (podeu veure el tràiler a l’enllaç) de l’any 2000, del director Taylor Hackford i protagonitzada per na Meg Ryan i en Russell Crowe. Bé, he de dir que vaig descobrir l’expressió a través d’aquest film, però que “prova de vida” és molt més que una pel.lícula: és el que demostra que una persona segrestada no ha estat assassinada pels seus captors. Per tant, és el que esperen els familiars, el que els dóna esperances i marca l’inici dels intents de recuperar, com sigui, a la persona estimada. I en aquest cas…, trob que també és una prova de vida la relació que hi ha entre els dos protagonistes, i entre dues de les persones segrestades per la “guerrilla”…

Però a més me sembla una expressió polida per altres motius. Una prova de vida pot ser el que fem cada dia, les paraules que deim, els gests, els somriures… allò que demostra que som vius i que tenim la facultat d’infundir vida i esperança a tot el que ens envolta. Una prova de vida és perdonar, o oblidar una ofensa, o fer alguna cosa només pel gust de fer-la, o fer callar el nostre jo egoïsta i que guanyi el nostre jo real… Una prova de vida és compartir, estimar, ser conscient. Gairebé tot el que aportam, construïm i ens construeix, és una prova de vida!

També hi ha proves de mort, és clar. Perquè sense la fosca la llum tampoc no existiria, i perquè de vegades caminam molt a prop d’una línia perillosa. Però aquesta és una altra història…

De moment, la nostra prova de vida queda inaugurada!

Bons auguris per a 2012, amics i amigues, que sobreviure ja és un èxit actualment!!

10 Comentaris
  1. Enhorabona, Esther! Pels continguts del bloc i per la inauguració. Com sempre, un plaer col·laborar amb tu. Molts d’anys i per molts d’anys!

  2. Moltes felicitats! Trobo molt encertat el nom del bloc, i també l’article que l’inaugura. I, pot semblar una tonteria, però té el seu valor que neixi avui, quan falten 24 hores escasses perquè canviem d’any. Amb un peu al 2011, i l’altre al 2012, estic segura que en aquest bloc hi trobem i hi trobarem reflexions sobre el que ha passat, el que passa i el que passarà. Història, present i futur. Una abraçada i molt bon any!

  3. Moltes gràcies per les vostres paraules, Nacho i Eulàlia!
    Que tingueu una molt bona entrada al nou any!

  4. Enhorabuena, ánimo y suerte!

  5. Felicitats nina per la teva Vida a Prova
    Una abraçada i no paris d’esciure, sera senyal de que estas viva
    Visca i feliç 2012

  6. Tots ens equivocam. Et creia amb més sentit del humor i que no censuraries els meus primers comentaris aquí.
    Prova de vida, prova de menjars… A vegades, tan a la vida com als menjars, lis manca una mica de sal i pebre, no trobes? O vols una “Prova de vida” fada?
    NN.

  7. Perdona, no sé qui ets. El primer comentari deia “psss” si no record malament, i el segon no deia res, només duia un enllaç a un vídeo.
    Per cert, aprofit per dir que no me sembla correcte escriure un comentari amb psuedònim, perquè jo escric amb nom i llinatge.
    No validaré comentaris amb pseudònim, aquest teu haurà estat la primera i única excepció.
    Pots posar el teu nom, trob que és el més honest, el que toca i el que s’espera.
    Feliç any nou.

  8. Enhorabona per l’estrena del nou blog. Esper que aquesta etapa sigui tant bona com la que has deixat enrrere.

  9. Esther,
    Referent al que conteste a en Nom Necessari,
    .
    Jo no pens així.
    Ho dic per experiència, pobre experiència tal vegada: A la xarxa he provat de dir el mateix signant i sense signar el que escrivia i sa veritat és que, per dir-ho d’alguna manera, se m’ha fet més cas quan no sabien qui era. No ho sé, tal vegada sigui perquè soc una persona un poc fosca o que caic antipàtic..
    .
    Em sap greu que el que tothom es miri sigui més el “qui” ho diu que el “què” es diu. Crec que açò passa i equival a no ser objectius.
    .
    I per mi l’objectivitat ho és d’important.
    Sincerament et dic que conec -virtualment- anònims sincers i honestos -(coneixes en “Menorquit”?)- dels quals no m’importa gaire saber qui són…
    ¿No podem debatre idees sense que un altre pensi: “…I tu qui ets per dir açò!?”.
    .
    Esther, en el MP que m’has passat em dius:
    “… una opinió que ve d’algú desconegut tampoc és tan tinguda en compte. Me sembla molt més interessant el que digui algú que posa nom i llinatges”.
    .
    No estic gaire d’acord que açò que dius sigui sempre i en tot lloc, ans pens que la xarxa és tan gran i tan a l’abast de tothom que un hauria d’anar molt viu de no “xerrar” amb nom i llinatges amb qui -tots sabem qui- no es por ni xerrar perquè tenen “sa banya dins es forat” i a més masses vegades sembla que només es miren la persona a qui dirigir el seu odi. (que odiïn l’anònim si poden!).
    .
    Al Facebook, per exemple, jo crec que molts tenim -jo només 70- “masses” amics virtuals, com si es tracti d’una competició per fardar qui en té més.
    Però… realment sabem de veritat qui hi ha darrera cada “amistat” ja sigui grup, associació, organització, empresa…?. …I si hi hagués “espies virtuals”? -no rigueu-.
    .
    Tu ho saps, Esther, que la informació i els “informadors” (comunicadors) van molt vigilats o de qualque manera supervisats pels qui pretenen moure els fils per arribar a controlar en el òrgans de poder de totes les institucions. (“fem-nos amb sa majoria i tindrem ses espatlles cobertes”, no et sona aquesta teoria? Ja saps qui ho fa açò).
    .
    Perdona’m per sa palissa, només és que no voldria que pequéssim d’innocents, Esther, ho dic per tu i per tots quants estim.
    .
    “Com t’ho podria dir perquè em fos senzill i et fos veritat…”

  10. Estimat A. Salord,
    Entenc la teva opinió i en algunes coses la compartesc, però no en totes ni en allò que per a mi és el més important quan parlam de la qüestió dels pseudònims. Perquè no estam parlant de “la xarxa”, on certament molta gent empra pseudònims al Facebook, a les seccions d’opinió dels diaris, a Twitter, etc…, estam parlant d’un espai concret, que és aquest, el del bloc titulat “Prova de Vida”.
    En aquest espai, jo hi escric amb nom i llinatges, com també te vaig dir per mail, i trob normal esperar que qui vulgui opinar, qüestionar, criticar o reflexionar aquí mateix, ho faci en les mateixes condicions. No veig per què hauria de ser d’una altra manera…
    T’agraesc molt que tot i no estar-hi d’acord, t’hagis decidit a signar amb el teu nom.
    Una abraçada

Deixa un comentari