Carta als tres savis de l’Orient

Carta als tres savis de l’Orient

Estimats Reis Màgics, que ho deveu ser de veritat perquè de l’Orient en ve la llum, la capacitat d’anar més enllà del que hi ha per intuir, imaginar, pensar i sentir allò que no es veu però que existeix…

M’agradaria que ens duguéssiu esperança. Sense esperança no es pot viure, no es pot construir ni començar res que tengui valor… i noltros necessitam construir un món millor des de la nostra petita vida individual, però amb ressonàncies còsmiques.

També vos deman que repartiu capacitat de discerniment. És fonamental saber destriar el que és important del que no ho és, i ser capaços de centrar la nostra atenció i el nostre pensament en allò que és important. Si no, les nostres energies s’escolen per escletxes que no duen aumón, que no fonamenten res que pugui durar.

Els tres Savis de l'Orient.

Mosaic bizantí de Sant Apol.linar el Nou (s. VI), Ràvena.

Igualment, trob que estaria bé que ens duguéssiu un poc de silenci. El silenci és necessari perquè és en silenci que escoltam, que sentim, que cavilam, que generam alguna cosa que va més enllà de nosaltres mateixos, una idea, una voluntat, una determinació. El silenci productiu és propi de l’hivern: a la natura tot està silenciós, a les fosques, sota terra, humit… aquestes són les condicions necessàries per a la vida que esclatarà a la primavera… també en nosaltres és així com es produeix la regeneració.

No vull oblidar-me de demanar-vos fe. La fe no és creure en qualsevol cosa. La fe és un regal perquè significa confiança, confiar en algú, o en alguna idea o projecte, confiar en la nostra pròpia capacitat per conduir la nostra vida, per ser valents i decidir-nos sempre pel bé… no es pot viure sense confiar. La fe ens mostra a confiar en els altres, en allò de bo que tothom pot aportar. La fe ajuda a què es faci realitat allò que esperam, que volem, allò en el que confiam, és com regalar una dosi extra d’energia positiva!

També m’agradaria que ens duguéssiu coratge. Per a viure, per a ser lliures, per a pensar, per a prendre les nostres decisions… la feina que ens hem donat els humans a nosaltres mateixos és molt dura: humanitzar un món salvatge no és fàcil. Necessitam valentia per fer el que sabem que hem de fer i no rendir-nos, per arribar fins al final.

La força de voluntat també és important, i la posaré també a la meva carta. De vegades ens falta aquest ingredient imprescindible: sabem el que hem de fer, però ens rendim abans de fer-ho… per por, per desesperança, per manca de suport… la força de voluntat és el que ens mou i és el que pot moure muntanyes.

Vos deman també una mica de capacitat per a rectificar. És important per a viure en la veritat, perquè es tracta de contrastar, de sotmetre aquestes veritats a constant verificació. Saber rectificar i pensar que l’error no és un fracàs, sinó un mestre, també és necessari.

Clar que vos deman, també, amor, que estimem de ver sense sensibleries ni hipocresies. Però si vos demanava amor en primer lloc, podria haver-me estalviat totes les altres peticions, perquè l’amor les fonamenta i les relliga totes.

Sé el que em contestareu. El dia 6 de gener trobaré un paperet escrit amb bona cal.ligrafia que dirà: “Estimada, totes aquestes coses que demanes depenen només de vosaltres”.

I és que realment, sou savis.

2 Comentaris
  1. Benvolguda,

    Del teu escrit em quedo amb la darrera frase. Ens han fet creure que som súbdits d’un poder superior, que la veritat ens vindrà donada i que les circumstàncies son les que son i no n’hi ha més…
    Aquesta és la gran victòria dels qui només els falta devorar-se a si mateixos.
    Si aquests reis amb barretina mediterrània, ens porten tot això que demanes…tan gran és la mancança,que em pregunto: n’hi haurà prou per tothom ?

  2. Ai, Enric… la mancança és gran, com dius, i així ens va… però si som conscients que tot això és a dins nostre i en realitat no hem d’esperar que ens ho regali ningú, pot ser, només pot ser, les coses començarien a ser d’una altra manera…
    El pitjor de tot, com dius també, és que ens han fet creure que “la salvació” ha de venir de fora, quan en realitat tots tenim les eines per salvar-nos a nosaltres mateixos. Per això som lliures i ens agradi o no, ser lliures implica una gran responsabilitat i molta feina. Sempre és més còmode donar les culpes als altres o a un “poder superior”…
    O sigui que quan abans ens hi posem, millor!
    Gràcies pel teu comentari, que passis un bon any.

Deixa un comentari