Crisi econòmica, por i drets civils… qui comanda realment?

Fa uns dies que tenc la mateixa sensació que just després dels atemptats de l’11-S a Nova York…, ho recordau? La por que els va agafar de sobte als Estats Units es va contaminar a la resta de països occidentals molt ràpidament, i gairebé d’un dia per l’altre, vam veure com es retallaven drets fonamentals dels ciutadans a canvi d’una suposada seguretat. Als nostres aeroports encara patim les conseqüències d’aquell atac de pànic internacional.

De cop se’ns va començar a tractar a tots com a sospitosos, havíem de demostrar a cada control aeroportuari -i encara ho hem de fer- que no som terroristes, que no duim armes, que no pensam segrestar l’avió ni fer-lo explotar…, ara ens passaran per un escànner que ens despullarà literalment…, els greuges contra els nostres drets fonamentals segueixen a pesar que aquell pànic inicial tocaria haver passat.

Vam canviar, sense que ningú no ens ho demanés, llibertat per seguretat. I ha arribat a semblar-nos normal. Ara tenc la mateixa sensació. Amb la crisi financera que va començar a Wall Street i que només s’explica per la cobdícia, ara a Europa estan començant a caure els governs democràtics dels països amb economies febles.

A Itàlia, el primer ministre democràticament elegit, Silvio Berlusconi (repulsiu, però elegit pel poble italià), ha estat substituït per Mario Monti, un tecnòcrata que deu haver acumulat molts de mèrits professionals però a qui no ha elegit ningú a les urnes. A Grècia, Lucas Papademos ha substituït també com a primer ministre a Papandreu, igual que a Itàlia sense que ningú no l’elegís a les urnes… Són “els mercats”, les necessitats dels mercats, les que ara lleven i posen primers ministres. I no és cert que “els mercats no són ningú”. És clar que són algú, són els interessos d’algú, però aquest algú no vota ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya… segurament ni tan sols vota als Estats Units, no necessita el vot per res.

A mi me sembla que això també és canviar llibertat i democràcia per una pressumpta “seguretat” econòmica, que igualment està per veure. És com si algú, des d’algun despatx luxós ubicat a un pis molt amunt d’algun gratacels de Wall Street o de Brussel.les o dels dos llocs, digués: “Estam molt malament, no guanyam doblers, perillen els nostres beneficis multimilionaris… no tenim temps per a mariconades democràtiques, anem a resoldre el que importa de ver i deixem els jocs florals democràtics per als bons temps”. No teniu aquesta mateixa sensació?

La democràcia és una espècie de joc que ens donen i ens lleven a conveniència no sabem molt bé de qui, però fàcilment ens ho podem imaginar. Un broker entrevistat a la BBC va escandalitzar tothom fa unes setmanes…, sens dubte és algú sense ànima, un ultraliberal centrat només en com guanyar doblers, però no puc evitar pensar que va ser bastant sincer, i que va dir allò que molts saben i callen, entre altres coses, que qui governa al món és Goldman Sachs.

Com va dir algú per Twitter ahir, els que van generar la crisi robant des de les grans empreses financeres, ara es suposa que ens treuran de la crisi… robant des dels Governs? Perquè tots aquests tecnòcrates que ara són al poder polític (i bancari) a Europa vénen de Goldman Sachs o de Lehman Brothers… Quin disbarat…

Ara som en una situació d’emergència, per tant no hi ha temps per a donar la veu al poble, s’ha d’actuar des de dalt, enèrgicament, sense demanar permís ni consultar, a cop de decret i per necessitats superiors… a mi tot això em fa bastanta por i me sona bastant malament… és una lletra que ja coneixem, lamentablement, a Europa.

Avui me n’he tornat enrecordar d’una pel.lícula que me va posar els pèls de punta i que només he vist una vegada, trob que ja vos n’havia parlat. Es diu “En el nombre de todos”, i la va dirigir el 2004 en Sidney Lumet, és una pel.lícula feta per a la TV. Comença amb un professor universitari que els demana a un grup de joves nord-americans si, durant un any, canviarien la seva llibertat i drets civils a canvi de tenir seguretat. Tots diuen que no, que no ho farien. Els demana llavors si farien el canvi per mig any, o per un mes, i els joves diuen que no canviarien els seus drets civils. Però quan la pregunta limita el temps a un dia, tots diuen que sí: estarien disposats a renunciar durant un dia a la seva llibertat i els seus drets fonamentals a canvi de seguretat.

La pel.lícula mostra, a partir d’aquí, el que pot ser un dia sense llibertat i sense drets, a dos països teòricament molt diferents: a Xina, on és detinguda i interrogada una jove nord-americana, i als Estats Units, on és detingut i interrogat un jove crec recordar que pakistaní. Ja vos podeu imaginar la resta.

Me sembla que en aquests moments, tots tenim un peu dins d’una sala d’interrogatoris… ens comença a semblar normal que passi el que està passant. Diumenge tenim eleccions a Espanya i molts diuen que en Rajoy, que sembla que serà el pròxim president del Govern, posarà les seves barbes en remull i nomenarà ministre d’Economia un tecnòcrata, tal i com demanen els mercats. Al manco, però, en Rajoy, si guanya, serà un president elegit democràticament.

Després de tot, a Espanya no devem estar tan malament. Ja sé que no és consol…, però mirar al voltant i veure el que passa, i com ens sembla normal, fa tanta por, que més que mai me sembla que val la pena anar a votar. El que no tenc clar és a qui. Però que no ens facin pensar que no val la pena, encara que tinguem dubtes, decidim nosaltres mentre ens deixin!

 

Deixa un comentari