Dret a viure… dignament

Dret a viure… dignament

L’altre dia parlàvem aquí del Dret a viure, dret a morir dignament. Ens referíem, tant en el post com en els comentaris que el post va generar, a les persones que es troben en situacions d’immobilitat gairebé total i que necessiten assistència permanent.

Jo deia que per a mi és el mateix dret, el de viure i el de morir dignament, no són dos drets diferents. I feia incidència en la “darrera part” d’aquest dret si el consideram una línia cronològica: el dret a morir dignament quan el sofriment ja és prou.

Un bon amic, en José Antonio Fortuny, a qui el meu post i tota aquesta qüestió toca de forma molt especial, me va fer veure dissabte, en una conversa, que en aquest país no està resolt encara el dret a VIURE dignament per a les persones amb necessitats especials, com ell. Per què demanar el dret a morir dignament si encara no els hem reconegut, legal i socialment, el dret a viure dignament?

Me va dir una cosa que me va impactar, en la que jo no hi havia pensat i que és com per reflexionar-hi: si el dret a viure dignament de les persones depenents (amb malalties com l’Esclerosi Lateral Amiotròfica, ELA, o altres malalties i lesions d’efectes similars) fós reconegut en aquest país, reconegut legal i socialment i estalonat pressupostàriament, tal vegada no fóra necessari reivindicar el dret al suïcidi assistit o a l’eutanàsia, perquè tal vegada aquestes persones no triarien morir.Temporal a Fornells, foto den José Antonio Fortuny

La Llei de Dependència, que deveu conèixer tan poc com jo però de la que segurament n’heu sentit a parlar bastant, no satisfà les necessitats del col.lectiu per al que, en teoria, s’ha fet. Alguns pensen que es tracta de “la major estafa social” que s’ha fet mai amb una llei que, suposadament, havia de reconèixer i donar suport  pressupostari a les persones amb necessitat d’assistència gairebé permanent.

Difícilment es contesten les sol.licituds abans dels dos anys… i això es veu que es fa per norma, pot ser amb l’esperança que el sol.licitant es cansi, o pitjor. I quan es contesta la sol.licitud passen coses com aquesta: persones amb el nivell més alt de dependència reben 350 euros al mes.

En teoria, aquests doblers no són una “caritat” que els fem la resta d’espanyols, sinó que hauria de ser la garantia de la seva assistència professional permanent, la clau de la seva autonomia i la tranquil.litat dels seus familiars. Però, de què serveixen 350 euros al mes quan algú necessita assistència 24 hores al dia pràcticament, els 365 dies de l’any?

A països com Holanda, diu el meu amic, ell podria tenir la seva pròpia casa i assistència professional permanent. A Espanya, una propina que no arriba ni al salari mínim.

Pens que té raó en José Antonio. És just reconèixer el dret a la mort digna, però és encara més just i necessari reconèixer i estalonar pressupostàriament el dret a viure dignament. Si no vius dignament, només et queda plegar, trobar algú que t’ajudi i s’arrisqui. Si vius dignament, la vida pot ser la millor opció.

Així com estem ara, a Espanya no fem res realment per dignificar la vida de les persones depenents. No els deixam viure dignament i no els deixam decidir anar-se’n. Els tenim en una espècie de “limb”, a la perifèria de les nostres vides, dels nostres drets, dels pressupostos públics que es fan amb els doblers de tots i que haurien d’ajudar més els que més ho necessiten.

Aquesta societat no protegeix els seus membres, vivim sotmesos a la mentida d’una falsa felicitat, d’una falsa bellesa, d’una falsa perfecció… i castiga la diferència, tot allò que no encaixa en aquest motlo tan superficial.

La crisi ens ho està demostrant: és l’excusa perfecta per retallar d’allò que més necessiten les persones, sanitat, educació, activitats especials, assistència, pensions, subsidis… Abans de res hi haurien de ser les persones, i abans de ningú, les persones que necessiten especial suport.

Però està clar que les prioritats són unes altres, i les persones només compten a l’hora d’arreplegar vots. Fer lleis buides pot quedar bé de cara a la galeria i en els titulars de la premsa, però no resol problemes. Serem capaços, algun dia, de canviar el que és important i prescindir del que no ho és?

6 Comentaris
  1. Està clar que no és reconeix el dret a morir dignament i menys el dret a viure dignament, …… i si, vivim sotmesos a la mentida d’una falsa felicitat, d’una falsa bellesa, d’una falsa perfecció… i et puc assegurar que és així, ho veig sovint, ..gràcies

  2. Gràcies pel teu comentari, Tolo.
    Una abraçada,

    Per cert, les dues fotos del post són den JOsé Antonio Fortuny, del seu blog “El lugar más bello del mundo”: http://ellugarmasbellodelmundo.blogspot.com/

  3. Per a mi en aquesta altra banda del món…”mondial” (Àfrica), el dret a viure crec que ni sabrien com “s’escriu”! I malgrat son feliços, tremendament feliços…Perquè tenen el “xip” de riure’s de la seva mala fortuna! I el que sap enriure’s d’un mateix, mai li faltaran motius per riure’s.
    A Europa i a U.S.A i ara amb els Xinesos i amb les altres potencias del Llunyà Orient que s’alcen, es cosumeix el 80% de tota la materia prima, energia i recurços del Planeta i ara que hem encetat L’Any Internacional de l’Energia!
    Quants tenim drets a “viure” amb 1 Dolar U.S.A per dia?
    Let us wake up! Despertem-nos Europa i Cia.

  4. Hola Manolo, un gust tornar-te a trobar per aquí.
    A mí em preocupa especialment aquest canvi d’eix de la potència econòmica del món de l’oest a l’est, i per no parlar tant en general, perquè seria injust, d’Europa a països com Xina o els Emirats… el poder econòmic sense una base democràtica, de valors de solidaritat i de ciutadania, fa bastanta por. Evidentment, quan els Estats Units i Europa han estat els “amos” econòmics del món hi ha hagut pobresa i guerres i no han estat capaços d’eliminar-les…, però aquestes societats també tenen assumits uns valors, que no sempre es posen en pràctica fins a les darreres conseqüències, és clar, però que innegablement hi són.
    A Xina i els emirats senzillament no hi són, l’evolució dels valors ciutadans, solidaris, democràtics, igualitaris, de sostenibilitat…, no ha estat paral.lela al creixement econòmic…
    Vull dir amb tot això que tens molta raó, Manolo. I que la cosa no només no té pinta d’arreglar-se, sinó que fins i tot pot anar a pitjor. Els doblers canvien de mans, però els pobres sempre són allà mateix i cada vegada, segurament, són més pobres…

  5. Mercès Esther…
    Emperò no enfrontes aquest fet de que un 80% dels recursos planetaris són en unes poques mans (les vostres)!
    Per dir que “El Dret a viure”…és relatiu segons el lloc a on t’han parit! I aquí hi falta solidaritat i repartició dels bens “patrimoni de l’humanitat”.
    Si bé encara vull recalcar que l’ésser feliços i somrients devant el viure…no es mesura per quant hom té a “La Banca”!
    Sino, dona’t un voltoi per aquí i t’adonaràs!
    Fa anys que et vaig invitar per fer-ho…Com diria En Serrat: “Tu hi poses el ticket de travessa i jo l’acullir-te “Free of charge”!

  6. Manolo, tens tota la raó… què et puc dir? la pobresa de bona part de la població mundial és un fet del que tots els “rics” haurem de respondre algun dia, en algun lloc, n’estic segura… I en aquests moments de crisi i de problemes econòmics en el món “ric” la pobresa dels altres encara queda més oblidada. En realitat els rics no som nosaltres, nosaltres som privilegiats perquè hem nascut en aquesta banda del món i tenim oportunitats, però els rics són els que controlen els mecanismes financers, els recursos (TOTS!!)i la capacitat d’actuar segons els seus interessos.
    Ja hi vaig ser a Ghana, t’enrecordes? Me va impressionar molt tot el que vaig veure.
    Una besada i gràcies per ser-hi! :)

Deixa un comentari