Dret a viure, dret a morir

Dret a viure, dret a morir

Veig a El País que una comissió britànica, l’anomenada Comission on Assited Dying, proposa al Regne Unit la despenalització, en alguns casos, del suïcidi amb ajuda mèdica. L’actual legislació britànica preveu penes de fins a 14 anys de presó per a qui ajudi a un altre a suïcidar-se.

Aquesta llei es duu fins a les darreres conseqüències, pel que sembla, i si hi ha hagut algun malalt terminal que hagi viatjat a Suïssa, únic país on és permés el suïcidi assistit, a la tornada el familiar o amic que l’acompanava podia haver estat processat (casos de Debbie Purdy i Diane Pretty).

A Espanya la pena prevista per suïcidi assistit és de 4 a 8 anys, amb una rebaixa si “la persona que indueix a un altre al suïcidi”, ho fa “per la petició expressa, seriosa i inequívoca d’aquest, en cas que la víctima patís una malaltia greu que conduís necessàriament a la seva mort, o que produís greus sofriments permanents i difícils de suportar”.

Aquestes paraules sonen terribles, fins i tot cruels. No basta amb què n’estiguis cansat d’una vida que no consideres digna: has d’estar sofrint de forma severa i “difícil de suportar” perquè algú pugui ajudar-te a morir i no s’arrisqui a passar 8 anys a la presó, però tampoc no se’n salvi!

Tots tenim dret a viure, i per aquest mateix motiu, tots tenim dret a morir com volem morir. No és una qüestió religiosa ni moral, sinó un dret tan íntim, intransferible, fonamental i ètic com el dret a la vida. Una persona sana pot decidir plegar de viure, una persona sense impediments físics pot suïcidar-se… el suïcidi no està penat per la llei, ni perseguit, ni és jutjat. Però legalment el tractam com un luxe, com un dret que no tenen les persones impedides, recloses en un llit, amb mobilitat molt reduïda o nul.la…, el dret a la dignitat de morir és un luxe perquè no tothom el té per igual.

Contava en Pedro Martínez, un jove afectat d’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) que quan va demanar al servei de cures pal.liatives que el visitava a casa, que li posassin una sedació que acabàs amb el seu sofriment (no es podia moure, ni gairebé parlar, ni menjar), li van dir que “no estava agonitzant” i que perquè poguessin sedar-lo, s’havia d’estar morint.  Que deixàs “de menjar i beure uns dies” i així quan es deterioràs més, li podrien aplicar la sedació pal.liativa… o sigui: encara no patia prou i s’havia d’estar morint de gana i set per merèixer una mort digna… increïble i cruel. Al final, en Pedro va morir sedat, com volia. Només l’Associació Dret a Morir Dignament es va posar al seu costat.

Trob que ja és hora que els principis morals o religiosos d’uns no siguin la llei que ens regeix a tots. Ho hem anat aconseguit amb el divorci, amb l’avortament, amb els matrimonis homosexuals, però ens queda un camí important encara per obtenir el dret a viure amb dignitat i morir amb dignitat i que tinguem, cada un de nosaltres, el dret a decidir què significa “dignitat” i fins on volem arribar. La compassió que podem sentir per un animal ferit no la podem demanar per a nosaltres. Quin és aquest dret? Quin és el grau “permissible” de sofriment? Qui té el dret de determinar-lo? Qui té el dret de decidir per sobre de la voluntat d’un altre que encara ha de seguir patint, vivint?

Necessitam l’eutanàsia legal ja, la despenalització del suïcidi assistit, el dret a morir dignament i a decidir. Perquè la mort és part de la vida, i el dret a l’una i a l’altra és el mateix dret.

10 Comentaris
  1. Hola Esther. Tocas un asunto muy delicado y me gustaría darte mi opinión. Estoy de acuerdo en que una persona pueda decidir si quiere o no continuar viviendo, vaya esto por delante, pero quería reflexionar también sobre si crees que una persona muy limitada físicamente o con una grave enfermedad en España tiene una vida digna. Yo y la inmensa su mayoría de los que estamos en el otro lado tendríamos que no. Y también tenemos derecho a una vida digna al igual que una muerte digna, ¿no crees?. Y claro, lo de la muerte digna está muy bien, pero si sólo se hace hincapié en esto y no en la vida digna, entonces corremos el riesgo de caer en abusos. Una persona como yo, por ejemplo en Holanda tendría 24 horas al día de asistencia, una pensión digna, etcétera, mientras que en España la situación sería deplorable, con ayudas simbólicas. Si esa persona en Holanda quisiera la muerte digna también la tendría, y me parece muy bien. Pero hablar de muerte digna en un país donde no tenemos garantizada la vida digna es algo bastante chocante…

  2. Hola Jose, encantada de llegir-te per aquí.
    Tens tota la raó, evidentment la vida digna és el primer dret de tothom. Per a mi no és diferent el dret a viure dignament del dret a morir dignament, per a mi són el mateix dret, trob que he intentat explicar-ho al post.
    En el que no he aprofondit en el post, per desconeixement i per extensió, és en això tan interessant i trist que dius: que tampoc no estam ajudant a les persones que necessiten ajuda les 24 hores del dia, a tenir una vida digna. Segurament ni els ajudam a ells ni als seus familiars. A l’article que he enllaçat sobre aquest al.lot, en Pedro Martínez, ell explicava que havia demanat acollir-se a la Llei de Dependència… i que havien passat dos anys (dos anys!!!!) i encara esperava que li diguéssin alguna cosa…
    Està clar que això és vergonyós. I que si la dignitat de la persona importàs realment, la vida digna i la mort digna serien un dret cert i respectat.
    I el pitjor de tot, Jose, és que en aquest moment i apel.lant a la reducció del dèficit públic, qualsevol petita passa que s’hagi fet en el passat és esborrada. La situació a Espanya mai no ha estat exemplar, però en aquests moments, està clar que TOTS ELS GOVERNS tenen molt clar d’on “és fàcil” retallar encara que sigui immoral… i no els importa fer-ho.
    Gràcies per llegir-te el post i comentar-lo. A veure si tenim ocasió de parlar cara a cara prest!
    Una abraçada ben forta!

  3. Si com molt bé diu Rilke que “La mort és l’últim secret de la vida…”; decidir quan morir seria (sent pensant) el mateix que demanar el permís per néixer (sense minusvalia per exemple)?!

  4. Uf… Manolo, què complicat contestar la teva pregunta! Perquè aquí sí que entram en el camp de la fe, de la creença religiosa, del misteri més profund de tots.
    Una vegada vaig llegir que fins i tot abans de néixer, som lliures per triar. Me va semblar sorprenent, i també un poc esfereidor… És una part del pensament oriental, crec recordar. Si creus en la possibilitat de més d’una vida, en certa manera plegar de viure en aquestes circumstàncies sí que seria exercir el dret de dir prou i “demanar permís” per recomençar… I si no hi creus, és simplement exercir el dret de dir “prou sofriment”.
    Atemptar contra la pròpia vida (contra tota vida) no és èticament permès, però el cas del què parlam és del tot diferent. Si creus que la mort no és el final (en aquests casos, només el final del sofriment), sí que pots exercir la teva llibertat suprema per dir “prou”. I si creus que la mort sí que és el final… el mateix, tal vegada sense expectatives però exercint la teva llibertat.
    Demanar permís per néixer, per tornar vols dir? Si creus en la possibilitat de tantes vides com necessitem, per què no? Tal vegada és cert que no se’ns imposa res i que som recompensats en funció del patiment, de la bondat, de la llum que aportem, del sacrifici… i per aquí tornam al pensament oriental.
    Què difícil, eh?
    No sé si coneixes el llibre “Inocencia radical” de n’Elsa Punset. A la pàgina 195 parla, amb sentit de l’humor, d’aquesta possible llibertat de triar abans de néixer de què parla part del pensament oriental…, però ja dic, tot això és molt complicat perquè va més enllà del que podem conèixer amb la nostra ment pràctica i aferrada al dia a dia, i d’altra banda topam amb la creença i amb la fe, i sobre això és complicat i poc recomanable discutir.
    Gràcies per tornar a visitar aquest bloc, Manolo!
    Una besada cap a Binde :)

  5. Esther he fruit del teu raonament. Emperò el dret a la vida és ADQUIRIT?!
    Per entrar-hi necesssitam al menys de dos éssers… aquí en nostra cultura de Binde de dues families…per sortir-ne…Què? Ho poso complicat?!La cultura ho diu tot… T’estim. M’olo.

  6. Sí que m’ho poses difícil, sí!!
    A veure… no sé molt bé què vols dir amb ADQUIRIT… tenim dret a la vida perquè som vius, igual que tot el que és viu… I tornant als orientals, tenen bastant clar que la vida va més enllà de la mort… En aquest sentit, el contrari de vida no seria mort, sinó naixement: la vida seria un continu sense principi ni fi… i tal vegada sí que el dret a la vida i la nostra llibertat formin part d’aquest continu…
    Per entrar a la vida material necessitam components químics provinents de dos éssers, sí…, (i més cosa, pens, que no té res que veure amb la nostra química!)però per sortir-ne, què necessitam? Voluntat, ajuda, pau, generositat… sempre parlant del tema del post, eh? Que quedi clar!
    Tal vegada no sigui tan diferent el que necessitam per sortir-ne del que necessitam per entrar a la vida, després de tot…
    Jo també t’estim! :)

  7. Un blog el que fa és fer-mos pensar i també compartir les ments que hi volen col.laborar en una recerca…Tú Esther ho aconsegueixes! Mercès.
    Per dret “acquirit” vull dir que no és igual (opino)disposar d’un cotxe que he acquirit i el do de viure que “som”(la vida sempre mos fuig per entre els dits)…)La química de l’existir com la “química” de l’ésser no estan barallades, si bé una en un punt s’assembla a sa cupinya buida de sa platja(morir) i l’altra (l’ésser) a sa perla que perdura per el seu valor perenne(no acquirit…).
    Com apuntes en el teu darrer pàrraf: el néixer i el morir són les dues cares de la mateixa moneda(parafrasetjo…)
    Sent ben endins meu que una ment sana pot encaixar i sublimar tot sofriment si hom ho sent com plè de vida!
    Ara bé qui no hi pugui encaixar-lo després de intentar-ho amb el support de quants l’estimen…per alguns el “mercy killing”(deixar a d’altres que et matin…no morir de sí mateix com un blè trèmol), potser una surtida!
    Ufff!

Deixa un comentari