Les senyoretes “L”

Les senyoretes “L”

Compartim la casa i la vida amb dues moixetes discretes, plenes de secrets, misterioses…

Una ja la coneixeu, na Lola. És totalment negra, a les fosques si tanca els seus ulls color d’oli no hi és, de cop no existeix… de dia si tanca els ulls no té nas, ni boca, ni bigotis, ni ulls… només un perfil amb dues orelles que tant podria ser un moix com un Batman petitó…

Una sombra

Na Lola ralla poc, és lleial, seriosa, austera, li agrada jugar i riure però tot ho fa amb mesura i amb gràcia. Tot i que viu a ca nostra és salvatge, conserva el gust per trescar lliure per les tanques sobretot en les nits de lluna plena. Me recorda el moix del genial conte den Kipling. Sempre torna a casa, on rep carícies i menja i dorm, però és un esperit lliure. Tan prest hi és com no hi és, fidel al seu color… o millor dit, al seu no-color!

Na Lola, espiritual...

Tot i que de vegades ho ignoram, el negre és el color de la vida. El negre és el color de la mare terra humida i calenteta, la terra fosca generativa de les voreres dels rius, de l’interior del bosc… moltes coses importants provénen del negre, del fosc… i és el color de la vida perquè la vida neix en la fosca igual que la llum neix en l’obscuritat i el dia en la mitjanit… la vida neix en la mort… perquè és el color de la vida i de la mare terra fèrtil és també el color de les Verges Negres, de les que ja n’hem xerrat aquí. El negre és l’arrel i l’origen dels altres colors, és la foscor per excel.lència. I precisament per això, na Lola duu un collar de color verd: per protegir-la de la llum del sol, que tant pot donar vida com cremar, igual que les espelmes del culte a les verges negres eren verdes també, i igual que el món vegetal és verd!

IMG_3684

Na Lola té molt de sentit comú, viu en pau amb la natura i el seu lema de vida és “viu i deixa viure”. No sé si na Lola sap res de tot això que vos cont sobre el negre i el verd, però la seva mirada pacient sempre m’evoca algun secret. “Jo sé coses que tu ignores”, sembla que me diu, amb la seva careta sense nas ni boca.

Na Lulú…, na Lulú és un altre món. Però també és discreta i secreta perquè en mirar-la diries que és una moixeta blanca i grisa. Però no. En realitat, és blanca! És una moixa tota blanca amb uns ulls verds increïbles, i amb el nas i la boca de color de rosa. Però va disfressada de súper heroïna gatuna i duu una capa gris que li tapa el llom, un braç, les cames i la coa, i acaba damunt del cap amb un antifaç i unes fundes per a les orelles, deixant el nas a fora per poder alenar bé.

Curiosa

Na Lulú va caure d’algun planeta desconegut, com el Petit Príncep. No n’hem xerrat encara, però ella sap que jo ho sé. I na Lola també. Quan va arribar a la Terra va estar molt malalta -els moixos interestel.lars són encara més sensibles- i la van cuidar molt bé na Rosa Coll i la seva família: n’Axel, na Mixa i na Tortugueta. Na Lulú va sobreviure, va millorar i el seu destí i el nostre es van creuar, com segurament estava escrit en algun lloc.

Na Rosa i la seva família el dia que vam conèixer na Lulú.

Na Rosa i la seva família el dia que vam conèixer na Lulú.

Na Lulú té varis súperpoders. El que m’impressiona més és la facilitat que té de comunicar-se amb sons vocals. Parla tot el dia i va transmetent sensacions, sentiments, sorpreses, descobriments… S’atraca i me diu: “Maaaaa!”, i jo li contest que és la cosa més semblant a “Mamà!” que m’han dit mai. I ella somriu.

Sempre està parlant i té un ventall tan divers de sons i “paraules” que me seria impossible fer-ne un llistat.

Misteri

El segon súper poder que té és el de ser una gran caçadora, no sé si a l’espai, en el seu planeta d’origen, devia haver de sobreviure caçant, però caça tot tipus de bèsties amb una facilitat i una sang freda pasmoses. I d’acord amb un principi d’economia fonamental de l’Univers, tot el que caça s’ho menja, ja sigui una mosca, un llagost o un ratolí… no he fet l’estadística, però na Lulú és letal per a la fauna dels voltants, una màquina de matar!

Caçadora

I això que es veu que els moixos interestel.lars són més patosos que els terrícoles… pot ser sigui a causa de la força de gravetat… També és possible que allà l’aigua la beguin en format sòlid, no ho sé, perquè na Lulú, abans de beure, ha de tocar l’aigua, l’ha de moure amb la mà com per assegurar-se que l’aigua és viva, que està desperta. I patosa, ja vos dic que ho és…

Na Lulú no es treu mai la seva capa gris, com a molt, duu fora el braç esquerre, que mostra el color blanc de neu de la panxa i els peus. De vegades es queda asseguda a fora, molt quieta, mirant cap amunt i escoltant, amb el coll ben estirat… en aquests moments pens que tal vegada intenta veure o sentir alguna cosa que li doni pistes del seu planeta… o dels seus companys moixos interestel.lars que deuen seguir el viatge… si me veu que me la mir en aquests moments, baixa el cap i dissimula, com faig jo, i me sol dir alguna cosa que encara no he identificat del tot…

El primer dia que van jugar juntes.

Selfie del primer dia que van jugar juntes.

Jo he fet tot el possible perquè les dues Senyoretes “L”, na Lola i na Lulú, tenguin una bona relació fraternal. Però en realitat són elles qui han triat la seva relació. Pel que veig, diria que s’estimen i es respecten, i això vol dir que cada una respecta l’espai de l’altra. Poden menjar cada una del plat de l’altra i beuen de la mateixa aigua, i juguen i s’encalcen i es remolquen per terra, i es llepen l’una a l’altra en moments concrets, i es miren… però passen més estona caminant juntes pel pati, o assegudes una devora l’altra, sense dir res. Comparteixen alguna cosa que jo no sé i que no depèn de mi, ho tenc clar. S’estimen sense dependre l’una de l’altra, amb respecte per les seves diferències. Es reconeixen membres de la mateixa família, però no competeixen: na Lola simplement ha estat generosa i ha cedit espais a na Lulú, qui és molt més insistent i competitiva, segurament perquè la supervivència a l’espai és dura. Trob que han arribat a un pacte que va més enllà de la no agressió, que entra en la convivència i l’acceptació mutua, i que, com ens passa a nosaltres, s’estimen i s’enyoren i s’embafen l’una de l’altra per igual.

Jugant

Sombra

Defora

A la fresca

Jo trob que elles dues han compartit els seus secrets. Na Lulú va acceptar finalment un collar verd com el que duu na Lola després d’una llarga estona assegudes juntes a la sombra. I de vegades són totes dues que seuen i miren al cel… elles, na Lola y na Lulú, una vestida de nit fosca i l’altra amb la seva capa-antifaç, saben tot el que s’ha de saber.

Deixa un comentari