El desig

El desig

Diuen que el filòsof Aristòtil va dir: “Consider més valent a qui conquereix els seus destijos que a qui conquereix els seus enemics, ja que la Victòria més dura és la Victòria sobre un mateix”.

Què té el desig que ha estat alabat i condemnat des de sempre? Ens fa esclaus o ens dóna ales? Hi ha desitjos legítims i desitjos il.legítims? Com diferenciar-los? El desig justifica tots els mitjans per aconseguir l’objectiu? Ens fa feliços el desig o el fet d’aconseguir allò que destijam? Seriem més feliços sense desitjar? S’acaben mai, els desitjos? Les preguntes són tantes que no tenen fi…

osho_frases_deseo_gratitud

Les filosofies orientals han estat les més crítiques amb el desig. De fet, per al Budisme, el desig és l’origen de tots els mals i de tota la infelicitat que hi ha al món. Considera que el desig genera frustració i per tant, infelicitat, i conclou que la millor manera de viure és aconseguint abolir-lo del tot el nostre cor i de la nostra ment. Només així, vivint sense desitjos, s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida i en les següents. Fixau-vos que els orientals van molt més enllà que nosaltres: Aristòtil parla de controlar i vèncer el desig… el Budisme, de suprimir-lo.

Un dels grans mestres de l’Advaita Vedanta, Sri Nisargadatta Maharaj, assegura que les persones vivim presoneres entre el passat i el futur per culpa de la memòria i del desig. La primera ens fa pensar en el passat i el segon ens fa estar pendents del futur… mentrestant, l’únic moment que existeix de veritat, l’aquí i l’ara, s’escola com aigua entre els dits… també per al pensament Advaita el desig s’ha de suprimir, hem d’aconseguir viure sense desitjos per ser realment útils i feliços.

Agüintainterthehands

Però, què és el desig? Si investigam un poc la paraula, veurem que prové de l’arrel indoeuropea sed-, que vol dir “asseure’s, estar assegut”, igual que les paraules desidia, sedentari… o també posseir, que literalment és “asseure’s com un amo en un lloc”. En llatí vulgar ve de “desidium”, que vol dir voluptuositat, llibertinatge i que es limita pràcticament al desig eròtic. De fet, “desidium” és la mateixa paraula que “desidia”, que vol dir vessa, indolència, desidia (posició d’estar assegut o inactiu).

Vaja… hi ha molt poc de poètic, realment, en la paraula desig… apart de la poesia eròtica! O sigui, el desig sembla que no és l’empenta que ens fa lluitar, tirar endavant, superar-nos, aconseguir objectius que semblaven impossibles… no sembla que ens faci créixer massa com a persones això d’“estar assegut, inactiu”.

Tenint en compte el significat de la paraula, i ampliant-lo fins i tot més enllà del desig eròtic, sembla que desitjar no és una activitat en ella mateixa, vull dir, que no implica necessàriament moviment, acció, esforç per aconseguir el que es desitja. Es desitja, i prou.

globos_del_deseo

Al marge de l’etimologia, a mi em sembla que el desig sí que ens impulsa a l’acció en moltes ocasions… el que passa és que no sempre convé el que es desitja, i no sempre tenim el cap clar a l’hora de fer passes per aconseguir el que desitjam. En aquest sentit s’entenen les prevencions contra el desig de molts de savis, sobretot orientals. La literatura n’és plena de personatges sotmesos pel desig, taps de suro a mercè de les circumstàncies desencadenades per les seves decisions gens lliures…

“El desig és la vertadera essència de l’home”, diuen que va dir Spinoza. I segurament sigui cert, i tal vegada una de les nostres lliçons com a éssers humans sigui, precisament, la de vèncer el desig entès com una i mil papallones darrere les que sortim corrents disposats a fer el que sigui, per centrar-nos en els objectius més importants, en les conviccions que ens fan millors com a espècie, que ens ajuden a progressar des de tots els punts de vista. Força de voluntat, determinació conscient, intenció, perseverança… poden ser més recomanables que el desig.  Tal vegada el gran problema no sigui el desig, sinó com el vivim i per a què, la nostra incapacitat per destriar, rebutjar, acceptar… per entendre que una cosa és el desig i una altra els actes que estem disposats a fer per complir-lo. Com en tantes altres coses, la formula podria ser no permetre que els nostres desitjos ens facin esclaus i que, com diuen que va dir Ciceró, “els desitjos obeeixin a la raó”… difícil, eh? Perquè per a alguns el desig és essencialment irracional…

Desitjar només allò que depèn d’un mateix no està malament… allò que podem aconseguir encara que sigui amb esforç i dedicació pot ser un alicient important per al cada dia. I saber on aturar, on són els límits… Però, i quan l’aconseguim, què? Necessitarem un nou desig en el que fixar-nos… per això a l’Orient diuen que la cadena dels desitjos no es romp mai i cada vegada ens pesa més, ens ferma més i ens fa més feixucs.

Escalera-al-cielo

El desig va dur a Adam i Eva a burlar la llei que el Creador els havia donat, pel desig no van poder evitar tastar aquella poma prohibida de l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal. La seva transgressió va implicar l’expulsió del Paradís… però els va permetre conèixer el bé i el mal i ser lliures per triar entre tots dos. I així seguim, intentant triar entre el bé i el mal i no morir en l’intent de viure, i lliurant-nos encara al desig tot i que sabem que això sempre té un preu.

Pensau que és possible suprimir el desig? I controlar-lo, vèncer, com diu Aristòtil?

Deixa un comentari