El Gran Inquisidor

El Gran Inquisidor

Heu llegit mai el capítol Vè de la novel.la “El germans Karamazov”, de Dostoievski? Es diu “El gran inquisidor” i l’he llegit per primera vegada aquesta setmana. M’ha deixat esglaiada, amb una sensació incòmoda i amb moltes preguntes que me donen voltes dins del cap.

Fiodor Dostoievski.

Fiodor Dostoievski.

Explica no la conversa sinó el monòleg d’un inquisidor davant de Jesús, a qui ha detingut per heretge després de veure com ressuscitava una filleta de set anys. L’acció s’ubica a Sevilla al s. XVI.

Les paraules de l’inquisidor són terribles. Li diu al pres: “Ets Tu, ets vertaderament Tu? – el detingut, el Messies, calla i l’inquisidor afegeix: “No diguis res, calla. D’altra banda, què podries dir? No tens dret a afegir ni una sola paraula a allò que ja vares dir en altre temps. Per què has vingut a transtornar-nos? Perquè la teva arribada és per a nosaltres un transtorn, ho saps ben bé”.

El gran inquisidor al teatre.

El gran inquisidor al teatre.

L’inquisidor li tira en cara a Jesús que es va equivocar quan va optar per donar llibertat a l’home. Li diu que l’home el que vol és pa, i que té terror a ser lliure, que només cerca algú a qui lliurar aquesta llibertat perquè se’n faci càrrec. Li diu que va creure massa en la llibertat de l’home, que se’l va estimar massa, i que per tant li va posar a les espatlles un pes tan gran que l’home no pot amb ell. “La conseqüència de la teva amarga lluita per la llibertat humana ha estat la inquietud, l’agitació i la desgràcia per als homes”, acusa l’inquisidor.

Li diu que es va equivocar en voler que l’home l’estimàs lliurement, que l’amor el dugués a la fe, perquè l’home només reacciona, només creu, davant del misteri, del miracle i de l’autoritat, però mai davant de l’amor.

L’inquisidor li explica a Jesús que tot el que els homes cerquen sobre la terra és “un amo davant del que inclinar-se, un guardià de la seva consciència i la unió universal”, i que aquesta tercera cosa és “el darrer turment” de la raça humana, que un dia tornarà corrents als braços d’aquells que parlen en nom de Jesús, d’aquells que es diuen enviats seus tot i saber que és mentida i que treballen “per a l’altre Esperit”, demanant de ser salvats d’ells mateixos. “Llavors nosaltres donarem als homes una felicitat dolça i humil, adaptada a dèbils criatures com ells”.

L'infern d'El Bosco.

L’infern d’El Bosco.

A través de l’inquisidor, Dostoievski fa una dura crítica a l’esglèsia de Roma, però també a l’home i a la seva manera de ser enmig del món, que el fa dèbil, covard, incapaç i irresponsable.

De vegades he pensat que si realment Jesús tornàs al món, tindria moltes probabilitats d’acabar com va acabar… o pitjor. Però el que m’inquieta del discurs de l’inquisidor és la seva ment ordenada i freda, la seva estratègia per apoderar-se de la consciència de l’home donant-li una felicitat còmoda i fàcil i evitant-li les decissions i les càrregues que implica la llibertat.

Mentrestant, Jesús calla i se’l mira sense ni tan sols moure un múscul, “amb dolcesa”.

Quin paper és el nostre? Som com l’inquisidor enmig del món, amb uns objectius clars i que no es deixa entendrir per coses menors com “la llibertat” o l’”amor”? Som com Jesús, que calla perquè sap que la veritat es basta a ella mateixa i que qui la posseeix no intenta convèncer ningú? Som com els humans que retrata l’inquisidor, dèbils, abrumats pel pes de la llibertat i de la responsabilitat, cercant sempre un salvador de quincalla i incapaços de salvar-nos a nosaltres mateixos?

Uffff… molt que pensar gràcies a Dostoievski…

2 Comentaris
  1. El tema és força interessant.
    Simplifico, volgudament, la composició de la humanitat en els dos personatges de Dostoievski.
    Una part basa el seu poder en negar la llibertat dels individus entre els quals, d’altra banda, ell no es reconeix i als que menysprea i explota.
    L’inquisidor ho té molt clar, el seu egoisme li permet tenir objectius i mètodes clars : impedir l’emancipació cultural, dominar l’economia i establir els mecanismes polítics que li permetin gaudir d’una pretesa legitimitat democràtica.
    L’altra part es mou entre la submissió i la lluita per assumir i fer assumir la llibertat que li és deguda.
    Immersa en la complexitat de la transformació individual i col•lectiva, s’imposa una tasca a llarg terme. Cal que recordi que la veritat és un aliat però no tota la solució.

  2. M’encanta el teu comentari, Enric!
    Gràcies :)

Deixa un comentari