El jardiner japonès

No sé on vaig llegir que la cosa que més fascina als éssers humans són els altres éssers humans. I pens que és cert, ens encanta observar, analitzar, preveure, desitjar, criticar…, realment moltes vegades ho fem des del més absolut desconeixement i per això els nostres judicis solen ser errats. També he llegit –i tampoc m’enrecord d’on!- que allò que veim en els altres és el que realmente duim nosaltres a dins, així que quan no tenim compassió criticant algú, el que fem realment és llençar contra aquesta persona allò que no ens agrada de nosaltres. Um! Complicat….

Resulta que l’altre dia em van explicar una anècdota de pel.lícula. Tenc un amic que va néixer a Filipines, a les afores de Manila. La seva família tenia terres, i els seus avis vivien a una espècie de casa d’aquelles de “Lo que el viento se llevó”, amb servei i molta gent que hi traballava. Estem parlant de l’any 1938 ó 1939. Com que la possessió tenia un jardí considerable, van decidir contractar a un jardiner especialitzat, com a personal fixe de la casa. El jardiner era japonès, i pel que sembla tractava les plantes amb sensibilitat i amor, les entenia, i va aconseguir un jardí gairebé únic. Els avis del meu amic eren feliços perquè tenien una casa preciosa amb un jardí que era l’enveja de tothom. El jardiner era un home discret, disciplinat, servicial…, no molt emotiu -com a bon japonès-, però en canvi molt educat, i tenia una mà com ningú per a les roses.

Quan el desembre de 1941 l’exèrcit del Japó va invadir Filipines, va resultar que el jardiner japonès de l’àvia del meu amic…, era un general!!! Tot aquell temps, mentre cuidava els geranis i les dàlies, estudiava, recollia informació, espiava les defenses de Manila pensant en la invasió…

L’anècdota em va sorprendre i em va fer pensar. I em va fer recordar una frase de la pel.lícula “El último samurái”, que està molt bé a pesar del Tom Cruise: “des que s’aixequen del llit fins que hi tornen, els japonesos es lliuren, en tot allò que fan, a la perfecció”. El general de l’exèrcit japonès va cuidar el jardí durant tres anys com si realment fos aquell el seu fi a la vida, mentre treballava també per a un altre objectiu superior. Pero ni a les dàlies ni als rosers els hi mancà atenció. Mentre feia de jardiner, era jardiner.

Aquell home era capaç de guardar un secret, una gran virtut. Va treballar amb humiltat al servei d’una família “enemiga” durant tres anys. Ningú no va notar que fos un enemic planejant la invasió. Paciència, perseverança, intenció conscient, esforç dirigit cap a una finalitat…, però mentre arribava a l’objectiu, pel camí, no es va oblidar de la perfecció.

És clar que també por tenir la lectura contrària: falsedat, hipocresia, traïció, covardia…, però els avis del meu amic no ho van viure així, sinó que van conèixer l’autèntica identitat del seu jardiner i van quedar fascinats pel fet, i agraïts en nom de les flors. Per això parlava al principi de la fascinació que ens generen els demés. Si fossim capaços de deixar de banda interessos i sentiments personals -el nostre ego ferit i egoista-, si fossim capaços de jutjar neutralment les actituds dels altres, poques vegades els censurariem i seriem capaços d’entendre’ls millor.

La veritat és que em genera admiració allò que el jardiner japonès va ser capaç de fer, més que no rebuig, perquè el que havia de fer ho va fer bé. Simple i senzillament, perfecte.

Seria, el jardiner, un d'aquests homes?

Seria, el jardiner, un d'aquests homes?

Fins prest!

Deixa un comentari