El silenci del caragol

Caragol bover campant en llibertatAvui matí he anat a cercar caragols. Terra humida, fresca i gens de vent, és el moment propici perquè aquests animalets surtin de les parets de pedra seca i de davall les roques, i es passegin confiats pel camp, sobre les herbes, les figueres… De fet, dic que he anat a “cercar” caragols però en realitat hauria de dir que he anat a “recol.lectar-los”. Ofereixen tanta resistència com una lletuga, mesquins…

Tenc un amic que diu que els caragols són els animalets més indefensos del món. No tenen absolutament cap manera de fer mal a ningú (no sé si totes les verdures pensarien el mateix!… si pensàssin, és clar), ni cap eina per defensar-se dels demés. Amb el seu cos llenegadís s’arrosseguen de forma solemne sobre pedres i herbes, fins i tot per damunt de les plantes amb púes. Només posseeixen el que duen a sobre, la seva closca, única arma defensiva tant del depredador com del fred i el vent. El camuflatge dels seus colors, l’espiral més fosca o més clara, els ha de mantenir amb vida enmig d’un món hostil…, tenen totes les de perdre…

M’agraden els caragols perquè són silenciosos, es mouen amb elegància i humilitat, són lliures i ja de ben petits campen tot sols…, només recorren a la brusquetat quan senten un perill a prop, i s’enfonyen ràpidament dins la closca. Això no els salvarà de l’olla bullent!

M’agrada mirar els caragols, i m’agrada recol.lectar-los…, també m’agrada menjar-me’ls, no diré que no, en una salseta un poc picant…, o amb cranca… Els bovers no, són massa grossos…, però igualment silenciosos i innocents. Hauria d’acabar aquest post amb el compromís de no recol.lectar ni menjar mai més caragols. Estan massa indefensos i són del tot inofensius. Però sé que no ho compliria, seria una sensibleria hipòcrita, com allò de lamentar l’existència dels escorxadors però menjar carn. Així que no ho diré. El fet que els humans siguen omnívors deixa molt poques espècies fora del nostre menú.

En canvi, sí que me comprometré a una altra cosa. Tenc un altre amic a qui la seva religió li prohibeix menjar animals que morin lentament, perquè sofreixen. Aquí hi entrarien els musclos i els caragols, per exemple. Un dia el vaig convidar a sopar, i justament havia fet musclos! En veure’ls, ell me va explicar la situació, però va afegir: “No et preocupis, els musclos ja són morts, i han mort lentament perquè jo en pogués disfrutar i alimentar-me’n. Me’ls menjaré com una mostra de respecte pel seu sacrifici”. Me vaig quedar de pedra. Les paraules eren un poc grandiloqüents (ell és així), però certament el fons del missatge era molt ètic… i també era tot cert.

Així que no renunciaré a menjar caragols. Però a canvi, em compromet a recol.lectar-los i menjar-me’ls amb admiració i respecte, tenint present el seu sacrifici.

Fins prest!

9 Comentaris
  1. La vida ens ofereix cada dia moltes possibilitats d’agrair sacrificis aliens. És interessant el que dius, Ester, perquè significa prendre consciència del que ens envolta, també del que fan els altres en benefici de la nostra pròpia existència.
    Jo també els estaré eternament agraït als caragols. Estan boníssims!!!

  2. Fins prest, dius? segur?

  3. Hola, Pere! Jajajaja, sí que ho estan…
    Andreu, sí, segur 😉

  4. Ester,pot ser que et fagi gracia saber que a l’Emporda en lloc de dir recolectar caragols en diuen “anar a cacar” aquest cacar ve de cacera.Si ho traduissim al castella diriem “ir a cazar” caracoles”.
    Ho sento pero no se fer la c trencada al meu ordenador de Tailandia.
    Disfruto molt amb els seus articles.

  5. Hola Francesc, o Francisco!
    Moltes gràcies per les teves paraules! Què bé que ens llegeixis des d’un país tan llunyà i tan extraordinari :)
    Deu ser de la gent de l’Empordà aquest costum de “caçar” caragols… no són ells els que van repoblar Menorca després de la conquesta?? Deu ser això!
    Una besada des de Menorca.

  6. Dir-li al senyor Caules Sintes que a l’Empordà es sol dir caçar cargols, però és d’ús minoritari, ja que generalment s’empra anar a cercar cargols (que no caragols, que està mal dit), com a la resta de Catalunya. Ara bé, segurament a aquest senyor li sonen ses campanes. El que és habitual a l’Empordà i al país català en general, és dir “vaig a caçar bolets”, que això no deixa de ser una curiositat, però que quan se sent és molt polida, i fa pensar. Vaig ser mestre a l’Empordà durant molts anys, a LLofriu, el poble del gran Josep Pla, que també caçava bolets, i alguns fosquets altres coses degut als efluvis espirituosos, ahahaha. Llegir-lo és un plaer. Ara ja fa anys que m’estic al Port d’Alcúdia , perquè som mallorquí de mare, i ciutadellenc de pare, malgrat els meus 73 anys, i la meva vida durant quaranta anys a terres gironines, i vaig i vinc d’Alcudi a Ciutadella un dia cada setmana. I tens raó: Menorca va estar repoblada per empordanesos, per bona gent diuen algunes llegendes; altres diuen que el rei Alfons va buidar els penals catalans de Ponts i altres pobles (per això el dels llinatges Ponts (Pons), Begur (Bagur en dieu voltros), Llofriu (Llufriu pels menorquins), i els va soltar a Menorca. Per això els llinatges no enganen, perquè en el fons tots venim del mateix arbre, i antics o no, tots portem sang catalana, i som ben iguals. I a molts els molesta, pero a mi no, perquè és de ver. Després que cadascú es quedi amb el que més li agradi, perquè no per això Menorca deixarà de ser una meravella. Aquest senyor de Tailandia divaga un poquet, però amb l’edat s’ha de comprendre que es perden facultats, i jo ja ho not també. I a ell se li se li veu que ja és formatge ben curat. Es cargols, a l’Empordà i a Catalunya en general, es cerquen, i els bolets es cacen, encara que alguns tambe cacin cargols. Em va dir que potser no escriurieu mes. Rumors, ja se sap.

  7. Hola Andreu, gràcies pel teu comentari i l’explicació, avui fa un dia tan clar que gairebé veig Alcúdia des de la finestra de casa!
    “Caçar” bolets és igual d’estrany que “caçar” caragols, però els bolets trob que encara són més mals de trobar!
    Ja veus, jo de moment segueixo al meu blog, però també és ver que mai no se sap. De vegades convé deixar algunes coses que aprecies…, sigui com sigui, esper que seguirem connectats!
    No sé si en Francisco és formatge ben curat o no, la veritat, però és un gust poder compartir alguna estoneta amb voltros, des de Tailàndia o des d’Alcúdia, o des de Son Carrió mateix. Jo m’ho pas molt bé llegint-vos, i no estar sempre d’acord és part de la diversió.
    Gràcies de nou i fins prest!

  8. Hola Esther!
    mira, jo als caragols més que respecte i admiració (que s’ha de tenir per tot lo que es mou i ens envolta, crec jo), els hi tenc pànic…Em sap greu, sé que és un trauma infantil, i que mesquins no tenen cap culpa, però és veure un caragol i m’agafa no sé què…tens alguna idea per poder reconciliar-me amb ells?

  9. Aixo d’esser un formatge ben curat m’ha fet molta gracia.
    I tan ben curat com que tenc ja 77 anys pero de cadufos en faig encara pocs i lo de cacar caragols no ho es un,
    Jo tenia una masia a l’Emporda aprop del Castell de Millas i va esser del vesins de un mas proxima que vaig sentir lo de cacar cargols.
    Gracies a l’Andreu que si be mes jove que jo,sembla que ha viscut tambe molts anys al precios Emporda.
    Si Menorca va esser poblada “de bonan gent catalana” els hi agradi o no a certs menorquins.Caules es un looc del Emporda.
    Dopna gust llegir els educats comentaris d’aquest blog.Bona nit desde Bangkok.

Deixa un comentari