El temps sota les runes

No me puc llevar del cap una idea, d’ençà vaig saber ahir el desastre que ha passat a Haití. Tots els mitjans de comunicació en van plens, les fotografies i els vídeos de la tragèdia són a totes les portades, a tots els informatius, als programes manco recomanables, a internet, a les xarxes socials…, una tragèdia de dimensions que no ens podem imaginar els que vivim tranquil.lament en aquest trocet de terra, preocupats per coses absurdes del dia a dia, capficats, maleits de vegades, sense contemplar la meravella del cel estrellat o de la mar, o del mar d’herba de les tanques menorquines. La capital d’Haití és sembrada de cadàvers…, ho veim a la tele, impressionats. Vos podeu imaginar una ciutat plena de morts pel carrer?

Però la idea que no me puc llevar del cap no es refereix als morts, sinó als vius. I ni tan sols als vius que han quedat ferits, que s’han instal.lat al carrer per por a rèpliques del terratrèmol i perquè no tenen on anar, que no disposen de medicines, ni d’aigua, ni de menjar, ni tan sols d’alcohol per desinfectar-se les ferides. No, no és en aquests vius en qui pens.

Fa dos dies que pens en els vius que s’han quedat enterrats sota les parets, els sostres que els hi van caure a sobre. Pens com la sort ha volgut que s’hagin quedat atrapats tal vegada en una petita cova de runa, amb aire fins i tot, potser ferits i patint molt… o potser sense ferides greus. Però que són vius, que respiren en la fosca, entre la pols, que just poden sentir renous que provénen de fora…, tal vegada sentin alguns crits, alguns plors…, però estan atrapats, no poden sortir-ne tots sols.

Quants de segons deu durar un minut quan estàs atrapat sota les runes? Quants de minuts deu durar una hora? I el dia en té tantes, d’hores… Com aquestes persones -homes, dones, al.lots, fillets, ancians- deuen passar aquestes hores impossibles? Què deuen pensar? La por, la solitud, el dolor, la impotència ha de ser tan gran…, mentre escric aquest post, veig el petit rellotge de la pantalla de l’ordinador. Passen els minuts, i passen ràpid. Però què llargs que deuen haver estat aquests dos dies per a ells! Mentre miram la tele, els informatius, ens fem el sopar o el dinar, passejam al ca, atenem el telèfon…, pensau quantes coses heu fet avui. I ara pensau que durant tooooooot aquest temps, hi ha persones atrapades sota les restes de ferro y obra de ca seva, o de l’escola, o de l’hospital, o de la feina…, que s’han quedat immobilitzades, totes soles, a les fosques. Tal vegada criden i ningú no les sent. O tal vegada les senten cridar, a fora saben que hi són i que són vives, però la gent que ha sobreviscut no disposa de maquinària per treure les restes dels edificis devastats, ho han de fer amb les seves mans i no hi poden arribar. I segueixen passant els segons…

Fins prest.

3 Comentaris
  1. Hola Esther, mira, aquest darrer encara no l’havia llegit, encara que hagi estat dur…cauen llàgrimes si realment penses en tot el que has dit en aquest post. Però en els que jo penso també moltes vegades, sobretot vegent les imatges a la tele, és en el pobre infeliç i desalmat que ha fet un primer pla de la cara d’un home o dona mort. Crec que aquesta incapacitat per tenir una mica de decència i respecte cap als morts és una mostra més (i dolorosa) de lo poc sensible que és la societat actual. Si, són morts, i segurament les seves famílies també. Però sería genial que aquell camera pensés abans de gravar plans tan explícits de la mort, si a ell li agradaría que la seva família trobés la seva cara estampada a la pantalla de casa seva en una circumstància així.
    És una d’aquelles coses que m’encenen…
    En fi, que va ser tot un plaer trobar-te a Madrid, n’haurem de fer més d’aquestes. Que passis un bon cap de setmana!

  2. Hola, Itziar, gràcies pel teu comentari i les teves paraules. També me va agradar parlar amb tu a Madrid!
    Itziar, jo trob que el càmera ha de fer la seva feina i si ell no ho grava, la resta del món (els que estem còmodament asseguts davant la tele i amb la panxa plena) mai no sabríem què passa a l’altra punta. Trob que fer aquesta feina en aquesta situació ha de ser molt difícil i t’ha de deixar un buit molt gran a dins, però un càmera és allà per fer precisament això. Una altra cosa és l’ús que se’n faci d’aquestes imatges a la tele o als diaris, i això ja ho decideixen senyors i senyores ben vestits i alimentats que només pensen en una paraula: audiència.
    Arran d’això d’Haití he deixat de veure els informatius de Cuatro. Van posar com a “decorat” de l’informatiu una foto gegant d’uns braços llençant a un munt de morts el cadàver d’un fillet petit. Aquest ús abusiu de la imatge és vergonyós i gens ètic, però la culpa no és del fotògraf que va fer la foto i que es va limitar a retratar la duresa de la situació a Haití.
    De vegades aquesta feina pot ser molt dura, especialment si els que prenen decisions ja fa temps que es van deixar l’ètica de la professió i el respecte per les persones al calaix de casa!
    Una besada!

  3. tens raó…i mira que crec que encara és més trist. Ens veim per Ciutadella!

Deixa un comentari