El turisme, en crisi

Demà divendres es celebra a Palma un Consell de Ministres monogràfic sobre el Turisme. Alguns importants personatges, com el president del Grupo Iberostar, Miquel Fluxà, consideren que aquesta reunió “arriba tard”, segons diu avui el diari especialitzat en el sector turístic, Hosteltur.com.

Segurament sigui cert. La crisi va començar a treure el nas molt abans de l’estiu passat, i els símptomes de “cansament” de la indústria turística a Espanya fa temps que es veuen: pèrdua de competitivitat, pèrdua de poder de maniobra a l’hora de comercialitzar, poc ús dels nous canals de comercialització i promoció, destinacions massificades, productes no diversificats, estacionalitat, destrucció de la costa…, tot això unit a un turista de cada vegada més expert que empra internet per “saltar-se” els intermediaris i confeccionar-se una viatge a la seva mesura. A Espanya seguim parlant de quantitat de turistes, en tost de parlar del seu grau de satisfacció, i encara sembla que l’estiu ha estat bo si vénen més visitants que l’any passat.

A les Balears no és diferent. Sembla que encara avui l’objectiu és que “en vénguin més”…, però això ja és molt difícil perquè hi ha destinacions properes que ofereixen més qualitat i millors preus, i perquè encara no hem sabut vendre el que realment podem oferir. Mallorca té algunes coses més clares, i ha sabut crear productes amb identitat pròpia, com el turisme rural, el senderisme o, una cosa que per a mi és un miracle: atraure milers de turistes que volen practicar el ciclisme per la Serra de Tramuntana i altres vies molt perilloses i no adaptades per aquest esport. Però ho han fet.

I Menorca? Tenc la impressió que seguim com sempre: un sector dèbil format per petites empreses i per hoteleres de fora de l’illa (llevat de tres o quatre honroses excepcions); falta de pràctica en una comercialització que sempre ha estat en mans dels turoperadors; falta d’un producte diferenciat, autèntic, promocionat i comercialitzat directament al client; seguim pensant en termes de “mercat britànic” o “mercat espanyol”, en tost de pensar en termes de producte i de persones de tot el món que voldrien venir a Menorca per comprar aquest producte concret; falta de renovació i d’originalitat en l’oferta comercial i de restauració a les zones turístiques; falta d’un compromís autèntic de les institucions amb el Turisme, tant per part del Consell com, sobretot, dels ajuntaments; falta d’unitat dins del sector empresarial; falta de visió de futur, de coratge, de ganes de canviar les coses i d’enfrontar-se a les dificultats; falta de consciència de que la unió fa la força i de que Menorca té un potencial fantàstic si el començam a construir des de baix, com volem, prenent els menorquins les nostres pròpies decisions, sortint al món a veure com ho han fet altres destinacions, confiant en la nostra capacitat per fixar uns objectius i una manera d’aconseguir-los. Tots junts.

No crec que el Consell de Ministres que demà es celebrarà a Palma acabi en res concret. Però tenc clar que a Menorca, som els menorquins, les institucions i les persones emprenedores de l’illa les que hem de voler sortir del forat. És possible, tenim el potencial, i la crisi pot ser una gran oportunitat. Només hem d’actuar amb valentia, confiar en les nostres possibilitats, no conformar-nos, tenir clars els objectius, demanar i aprendre, i no voler “duros a quatre pessetes”. L’estratègia ha de ser a curt i llarg termini i no ha de perseguir el benefici ràpid.

Algú hi està disposat?

Fins prest!

El potencial turístic oblidat de Menorca

El potencial turístic oblidat de Menorca

3 Comentaris
  1. Esther,

    Estic pràcticament d’acord amb tot el que dius, però has fet poca o cap referència a una part que jo, tal vegada per “deformació professo-vocacional” consider molt important: el pacte politic i insitucional. Per una part, un gran acord entre els partits politics de Menorca, amb el compromís de col·laboració lleial en un camí i una estratègia conjunta; i aquest acord politic ha de duur al també necessari acord institucional, entre les administracions, exercint cadascú la seva competència, de manera coordinada. Com dius tu, tenim el potencial, la capacitat, les ganes i ara la necessitat per millorar, per fer una reflexió profunda i emprendre una nova estratègia. Els partits politics i les administracions ho han de veure clar, ho han de promoure han de portar la iniciativa, i el sector ha d’estar a l’altura de les circumstàncies; o a l’inrevés, que m’és igual!

  2. Hola, Toni! Tens raó, el lideratge polític és molt important i certament ha estat escàs. El que passa és que trob que tot i amb lideratge polític, si l’empresa està adormida davall d’un pi, difícilment podrem fer front als reptes…, seria ideal aquest pacte polític i també social…, però no hi tenc massa esperances…, m’encantaria equivocar-me!!
    Com diria aquell: YES WE CAN!! però hem de voler, és clar….
    Una besada.

  3. Hola Esther,
    Llegint es teu encertat text, veig que tot segueix igual, donant voltes a allò de “una oferta de qualitat i no de sol i platja” que fa trenta anys ens autodemanam.
    Crec que sa responsabilitat fonamental és del sector. Oferir, com dius, serveis de qualitat i professionals, arriscar, innovar.
    Ses administracions han de posar plataformes per difondre la oferta, i sobretot encertar en un concepte clar. Quin turisme volem oferir? Jo apostaria clarament per una oferta de natura verge, de patrimoni, d’història, talaiòtica i alhora gastronòmica, però amb un missatge unificat, potent…
    I m’agradaria recuperar un cert equilibri amb les que eren fins fa trenta anys les altres dues potes de la nostra base econòmica, la de la llet i derivats, i la vinculada a la pell, bijuteria, calçat i moda, i defensar amb ungles i dents la nostra especificitat en aquests terrenys.
    I és que crec que el futur és dels que ofereixin una proposta diferent, autòctona, personalitzada, arrelada en la cultura i alhora moderna, una proposta per a visitants inquiets, no -com bé dius- per a aconseguir una massa cada any més alta de turistes de sol i platja. En això ja ens guanyen i ens guanyaran més destinacions més barates com Croàcia, l’est de la mediterrània, etc.
    Però ens ho hem de creure i realment treure’ns de damunt prejudicis sobre el turista, oferir tots -restauradors, botiguers, hotelers, particulars- una proposta oberta, gelosa de la nostra natura verge (en això, radicalitat total) i orgullosa del patrimoni. Si seguim renegant dels “guiris” i donant-los l’esquena acabarem convertint en realitat el que ara ja s’intueix: una illa dual, segregada, entre espais massificats de turistes-massa, i la resta pels menorquins, feliços de mantenir “lo seu” però cada vegada menys atractius per a rebre millor turisme.

Deixa un comentari