Els mestres que ens dóna la vida

Els mestres que ens dóna la vida

De vegades la vida ens fa regals inesperats. Els més valuosos d’aquests regals són algunes de les persones que es creuen en el nostre camí. De vegades, la vida ens fa el regal de posar-nos al costat a una persona excepcional, de qui poder aprendre cada dia, a qui mirar com exemple de conducta en aquest món ple de trampes.

Tenir la sort de compartir la vida amb una persona admirable que cada dia et faci de Mestre no es fàcil. Al llarg dels anys moltes persones ens poden fer de mestres, uns com exemple del que ha de ser, de principis, d’actituds, de forma de pensar, parlar i actuar, exemples d’autèntica intel.ligència, generositat, humilitat, posades al servei de la vida. Altres, són l’exemple de tot el contrari i serveixen perquè coneguem com és la part fosca que tots tenim a dins a través de l’acció, pensaments i paraules de persones que viuen en la foscor i obren sempre del costat del mal. Aquests també ens fan de mestres, perquè ens mostren com podem arribar a ser i la importància de tenir clars uns valors i uns principis per ajudar a construir en lloc de destruir. També perquè ens posen a prova, posen a prova les nostres capacitats: paciència, perseverança, silenci, viure sense odiar i sense fer mal expressament, perdonar, cercar la justícia i no la venjança…

Tots coneixem exemples d’un i d’altre tipus de persones. I només s’assemblen en una cosa: ni els uns ni els altres saben que són mestres. Uns per humilitat, els altres per ignorància.

Blake va pintar així la fugida d'Abel: el seu càstig és viure.

Blake va pintar així la fugida d’Abel: el seu càstig és viure.

Els primers són Mestres en majúscules i encarnen tot allò que és admirable. Són persones tranquil.les, no s’alteren per futeses, no criden, saben escoltar i parlen poc, són generoses, són humils, abans es perjudicaran a elles mateixes que no perjudicaran a un altre, no odien, no parlen malament de ningú, no són rencoroses, donen sense esperar res a canvi, mai no exigeixen, accepten i agraeixen i són amigues de la veritat. Viuen amb coratge i només amb la seva presència ja netegen l’ambient, tenen un aire net i contagien confiança, serenor. Solen tenir uns plantejaments simples davant la vida, no són ambicioses i les coses materials els importen poc. Qui les coneix les respecta i estima. Els agrada anar lleugers d’equipatge, són lliures, sincers, transparents. Són pilars sòlids, estables dins la seva fragilitat humana, columnes a les que agafar-se en temps de turbulències perquè no ens endugui la rissaga.

Els segons encarnen tot allò que és rebutjable. Són persones intranquil.les, que s’alteren sovint, que criden, rallen molt i no escolten, son egoïstes, pressumptuoses, el seu interès està per damunt de tot i de tothom, no cedeixen mai, saben odiar i encomanar aquest odi i el rencor les omple i les fa actuar en nom seu, malparlen dels altres, menteixen i calumnien, no donen res a canvi de res, sempre esperen alguna cosa i els mou l’interès, no són agraïdes sinó que es pensen que tothom els deu alguna cosa, no accepten sinó que exigeixen. Són persones covardes, hipòcrites, dèbils, que només amb la seva presència inquieten i contagien desconfiança, perquè empren la força quan es queden sense arguments i pretenen sortir-se sempre amb la seva per la por, la falsedat o la imposició. No han entès res, no saben res, no estimen res, no construeixen res.

Els dos plats de la balança que mesura el nostre salari.

Els dos plats de la balança que mesura el nostre salari.

Aquests pobres desgraciats són enmig del món per fet patir… però no penseu que el patiment que provoquen els surt gratis. Són persones tristes, fosques, mesquines… tot el mal que fan els retorna d’alguna manera, en algun moment. Aquest és el salari que recullen de la seva vida, el que han merescut.

Mirem-los i compadim-nos d’ells. Tan contents que estan d’haver-se conegut, tan convençuts de que són més llestos i poderosos que ningú… i tan errats que van. Mirau, mirau… la carta XV del Tarot és la que parla d’ells, amb aquesta cara d’autosuficiència i la ignorància que els fa esclaus…

diablo

Tenir al costat a algú que dóna llum i no fum és una gran sort. Intentem tots ser persones que donen llum a algú… i deixem que els del fum es socarrimin tots sols. Davall de tanta poca-vergonya hi ha molta fosca i molta por. Deixem-los en la seva ignorància, en la seva malícia, que ja tenen prou càstig de ser com són.

Deixa un comentari