Humana impotència

Humana impotència

No crec en la infal.libilitat del Papa, un dogma que a Jesús de Natzaret li semblaria ben estrany, segurament, fins i tot risible… De fet, no m’agraden els dogmes perquè normalment s’intenten imposar. De dogmes n’hi ha molts: religiosos, polítics, ideològics, científics… el dogma va contra la raó i contra la llibertat de pensament, i també contra la pròpia capacitat de cercar i trobar, de descobrir, d’aprendre per un mateix i compartir el que sigui transmissible de la pròpia experiència.

La renúncia de Benet XVI és un gest ben humà i comprensible, i a mi particularment me reconcilia una mica amb un Papa del que ara en diuen “flexible” i humanista però que sempre m’ha semblat fred i allunyat dels problemes humans. Dic que és un gest humà perquè la impotència és, segurament, un dels sentiments més humans que existeixen, allò de dir: “No puc més, no tenc forces per continuar”.

Benet XVI.

Benet XVI es sent impotent.

En el seu cas, a més, probablement té més sentit per raó de l’edat i de la salut. Diuen que se’n va perquè no es veu capaç d’enfrontar-se als reptes i lluites interns de l’Església. I que sigui així me fa una mica de pena, perquè els reptes reals de la Humanitat no són dins l’Església vaticana, sinó a fora… i n’hi ha molts per vèncer: fam, guerra, odi, fanatisme, soletat, malaltia, misèria… manca d’amor en general. I en tot això, l’Església hi té molt que pensar, dir i fer… les confessions religioses, la filosofia, l’humanisme, comparteixen una base ètica que ha de ser bandera per a la lluita contra els reptes del món.

El que passa és que no semblen ser aquests valors els emblemes del Vaticà. Alguns diuen que el primer que hauria de fer un Papa nou realment preocupat per la Humanitat i pel món, és sortir del Vaticà, d’unes estructures inflexibles construïdes durant molts d’anys a base d’interessos de tot caire que ni tan sols un Papa pot canviar a voluntat. El Papa seria, en certa manera, un presoner dels contrapesos de poder dins del Vaticà.

El Vaticà, llums i ombres.

El Vaticà, llums i ombres.

Entenc que avui alguns catòlics es sentin orfes. No per l’adéu del Papa, sinó per la sensació de buit que deixa un Papa que se’n va per aquests motius, per la sensació d’impotència i gairebé de derrota, que no és atribuïble a ell sinó a com deu ser la vida en els passadissos del poder vaticà…  sospit que res a veure amb Crist ni amb el seu missatge.

Hi ha una església que viu a prop del carrer i que s’enfronta als reptes del món, per sort. Per sort i gràcies a la feina i al compromís de moltes persones, que posen l’amor fraternal per damunt de les lluites de poder i dels velluts i dels dogmes. Però no és la del Vaticà.

Curia vaticana.

Poder espiritual, poder terrenal.

No sé si aquest ha estat un bon Papa, m’imagin que tot és relatiu. Si un defensa la llibertat de consciència, no pot acceptar com a bons els plantejaments en contra de les persones homosexuals i les seves famílies, o en contra de l’avortament en qualsevol supòsit… és aquesta duresa de plantejaments el que, trob, allunya l’Església de la gent… i en Ratzinger n’ha estat un gran defensor. Aquests plantejaments contenen més sobèrbia que caritat i s’atreveixen a anar molt més enllà del missatge cristià per imposar un codi moral estret i particular, fins i tot cruel.

No som catòlica practicant però sí que me sent cristiana, perquè m’agrada i m’arriba el missatge de Jesús, un dels grans Mestres de la Humanitat, i també perquè és part de la meva cultura i m’hi identific (vos recoman el llibre de José Antonio Marina “¿Por qué soy cristiano?”).

Per contra, no me sent identificada amb el Papa i la seva cort, ni amb l’església que predica. Però el món necessita referents i el Papa té un gran altaveu que pot emprar en bé de la Humanitat. Milions de persones creuen encara que necessiten intermediaris entre elles i Déu, qualsevol déu. Per tant és important l’intermediari i la seva acció enmig del món. Per això pens que m’agradaria que el pròxim Papa fós una persona jove, forta, defensora de la llibertat, valenta, en contacte amb el món, amb ambició de progrés humà i compromís històric, i amb poder per lluitar contra la part fosca de l’Església vaticana, i dic una persona perquè m’agradaria també que una dona hi tingués opcions. Per què no? La igualtat és un altre valor fonamental que l’Església catòlica hauria de començar a considerar.

Deixa un comentari