Qui som jo?

Qui som jo?

“¡Oh, ego! Todos los males del mundo tienen su origen en ti. Con objeto de eliminarte, los Reyes hacen leyes y los Sabios imparten sus enseñanzas. A pesar de sus esfuerzos desde la noche de los tiempos, ¡ay!, sigues bien vivo; te escondes tan solo y reapareces una y otra vez. ¿Acaso no tienes fin? Oh, sí, y sin duda éste se acerca. Otro Ego ha empezado a eliminarte. Es el Ego Universal, cuyo nombre es Yo-Soy-Brahman”. 

“Todo es Uno”, texte tamil anònim del segle XIX

Heu intentat respondre mai a la pregunta “qui som jo?”. És una de les grans preguntes que els humans ens hem fet des de sempre: quin som? d’on venc? on vaig? En resum: què faig aquí, per què som viu? Què és ser viu? Les preguntes no tenen fi… però les tradicions filosòfiques i religioses de la humanitat, des del principi dels temps, han intentat que tenguin resposta, unes respostes no sempre fàcils ni directes, perquè la realitat de vegades no es pot explicar en paraules.

Qui som jo? Segurament tots contestarem aquesta pregunta amb definicions relacionades amb el cos i la ment: alt, baix, gras, prim, color dels cabells, lloc de naixement, aficions, professió, ideologia, casat amb fills o no… No heu pensat mai que tal vegada totes les paraules que posam en la resposta a aquesta pregunta es refereixen a una cosa “exterior”? Som realment el que pensam que som? Aquest cos que tenc, som jo? Aquesta ment amb la que pens, som jo? Uff…

Som viatgers en l'espai a la recerca de nosaltres mateixos.

Som viatgers en l’espai a la recerca de nosaltres mateixos.

Tots pensam que som tal i tal i que vam néixer tal dia a tal lloc… aquesta persona que “som” és el més important per a nosaltres, és tot el que tenim i som en aquest món. El nostre “ego” dirigeix cos i ment, és el conductor del vehicle i sovint l’identificam amb “jo”. De fet, identificam el cos i la ment amb l’ego, i ens identificam amb aquest ego de manera que pensam que som ell… pero… ho som realment?

Se’ns fa molt difícil pensar que no… però, curiosament, les tradicions filosòfiques de tots els temps han aconsellat sempre la lluita contra l’ego, la necessitat de llimar-lo, de minvar els seus desitjos i pors que ens fan esclaus. La saviesa oriental és la campiona en aquestes qüestions. Els savis de tots els temps han explicat que la desgràcia i la infelicitat les provoquen precisament els desitjos y les pors de l’ego: el desig és el record del plaer i la por  és el record del dolor, tots dos ens duen records del passat i ens fan estar pendents del futur, i entre l’un i l’altre s’escorre la nostra vida perquè en realitat, no hi ha passat ni futur, només un ínfim moment present que ens fuig: l’aquí i l’ara. La felicitat, diuen, que és el que cerquen tots els éssers, passa per lliurar-se tant del desig com de la por. Sens dubte és molt difícil, però sembla que també és imprescindible.

David Bohm d

 “¿Quién eres tú? Este cuerpo, ¿eres tú? Si es así, ¿por qué no tienes consciencia de la serpiente que se desliza sobre él cuando estás en un sueño profundo? Ciertamente, tú eres otra cosa que este cuerpo.” (Todo es Uno)

Certament, quan dormim no som conscients, i no ens fa por despertar perquè sabem que el somni és només un somni i no la “vida real”… com sabem que allò que ens sembla la “vida real” és real?

“Las contradicciones de la vida sirven para demoler el orgullo mental. Debemos darnos cuenta de cuan pobres y desvalidos somos. Mientras nos engañemos a nosotros mismos con lo que imaginamos que somos, que sabemos, que tenemos, que hacemos, estamos verdaderamente en una triste condición. Solo en la completa negación de sí mismo hay una posibilidad de descubrir nuestro ser real” (Sri Nisargadatta Maharaj)

El Bahavad Gita, un texte fonamental de l’espiritualitat hindú, diu:

“Estos cuerpos que aquí ves, frágiles y sujetos a la disolución, no son otra cosa que simples envolturas del Espíritu eterno, indestructible e inconmensurable. Están en un error quienes opinan que el Espíritu mata o se le puede matar, pues ni mata ni puede ser matado. Nunca ha tenido nacimiento, ni tampoco está sujeto a la muerte; no habiendo sido, jamás dejará de ser. Eterno, nonato, imperecedero, sin principio ni fin, no se aniquila ni experimenta quebranto alguno cuando se destruye su envoltura mortal.” (Krishna, al Bahavad Gita)

O sigui, que el cos seria només la closca del que realment som, que és immortal. En morir, només el cos i el nostre pensament moren… però no “nosaltres”, no allò que som realment!

I diu J. Krishnamurti:

“Tu no ets el teu cos. El cos és un animal al teu servei, el cavall sobre el que cavalques. Has de ser tu qui domini sempre el teu cos i no el cos qui et domini a tu”.

Tota una vida pot no bastar per entendre, reconèixer i realitzar aquest consell, però tal vegada sigui aquest l’objectiu de la nostra presència aquí: arribar a conèixer, a recordar i a ser el que realment som, deixant de banda allò que no som. A l’Orient es parla molt del “desapego”, de la necessitat de viure desaferrat de tot, de coses i de persones. Això no vol dir no estimar, no crear llaços, al contrari: vol dir no crear dependències, necessitats, viure lleugers d’equipatge entenent quin és el lloc de cadascú, estimant de veritat, lliures de l’ambició i de les passions destructives… el desaferrament és complicat perquè va directament en contra de l'”ego”.

El laberint de la Catedral de Chartres: realment arribar al fons del que som és un laberint!

El laberint de la Catedral de Chartres: realment arribar al fons del que som és un laberint!

“Todo lo que es, es mí mismo; todo lo que es, es mío. Antes de todos los comienzos, después de todos los finales, yo soy. Todo tiene su ser en mí, en el “yo soy”, que brilla en todo ser vivo”. (Sri Nisargadatta Maharaj)

“Las enfermedades del vivir se curan mediante una buena dosis de desapego inteligente” (Sri Nisargadatta Maharaj)

I també:

“Solo deje de ser interesado. Es su desinterés lo que libera. No se aferre, eso es todo. Abandone sus adicciones” (Sri Nisargadatta Maharaj)

“Los apegos están en su mente y no le dejarán hasta que conozca su mente por dentro y por fuera. Lo primero es lo primero: conózcase a usted mismo, todo lo demás vendrá con ello” (Sri Nisargadatta Maharaj)

chakras

De fet, “coneix-te a tu mateix” és la primera recomanació de totes les tradicions filosòfiques que han estat i són. Deu ser per alguna cosa que és tan important saber què som i què no som, perquè segurament aquesta és la font primera de la nostra confusió, del nostre desconcert i de la nostra infelicitat enmig del món. Sense posar ordre en el nostre “jo”, en allò que som i no som, com podem aspirar a posar ordre en el món? La ignorància és la causa del sofriment. Acabar amb la ignorància tindria un efecte benefactor immediat, per tant, comencem a investigar convençuts i sense por.

“El sufrimiento es una llamada a la indagación, todo sufrimiento necesita investigación. No sea perezoso para pensar” (Sri Nisargadatta Maharaj)

Hem de pensar, treballar, qüestionar-nos fins i tot allò que ens sembla més evident i que sempre hem donat per cert. No tenir vessa ni por, ser seriosos, tenir voluntat i fermesa, atrevir-nos a ser lliures…

Segurament és a tot això que es referia Carl Gustav Jung quan va dir: “Qui mira cap a fora, dorm. Qui mira cap endins, desperta”. I també el filòsof persa Djalal al-Din Rumi: “Desperta! Mor abans que no moris”. Dominar i conèixer l’ego (matar-lo simbòlicament) és el nostre objectiu.

Deixa un comentari