I tu, de quin partit ets?

Fa anys vaig tenir la sort d’entrevistar a un home excepcional. Era ja major, havia lluitat a la guerra en el bàndol que la va perdre, i va passar per tota la tortura que imposà el règim als vençuts. Va viure en un temps molt difícil, com tants d’altres homes i dones que van patir la guerra… però molts, després, van haver de suportar a més la presó, l’exili, l’assassinat, la incertesa, la por, la injustícia més absoluta durant anys i anys…

Li vaig demanar que si seguia militant i de quin partit era. Una pregunta molt mal plantejada, perquè militar no té res que veure amb formar part d’un partit. Es pot militar socialment i políticament sense abraçar el dogma d’unes sigles i una estructura. Per sort, tot i que a alguns els interessa fer veure que ja no hi ha diferències entre la dreta i l’esquerra, sí que n’hi ha. Parlam d’ideologia, no de sigles. I per sort, un pot considerar-se d’esquerres sense haver de combregar amb cap sigla en concret. Bé, idò, com deia, a la meva pregunta mal pensada i mal plantejada, ell va contestar: “Jo sempre he estat del mateix partit, del partit de la meva conciència”.

La vaig trobar una resposta que guardava tot un món a dins, tota una vida de dignitat, de rectitud, d’honestedat. De cop, la lluita del poder i les sigles quedava situada al lloc que li correspòn i només el partit de la pròpia conciència ordenava les decisions a prendre. Realment si tots fossim del mateix partit, fins i tot al marge de si després ens indentificàssim o no amb unes sigles concretes, no només la política sinó el món serien d’una altra manera. Molt probablement es faria difícil assumir els dogmes de les sigles per part d’algú que militàs en el partit de la pròpia conciència, i segurament els partits haurien de començar a canviar moltes coses, i en lloc de persones moldejables i adaptables al pensament únic, que combreguin amb rodes de molí si fa falta, haurien de convertir-se en estructures molt més flexibles, on el que importàs fós la intel.ligència col.lectiva construida entre tots els seus membres, i on els interessos partidistes s’haurien de veure substituits, per força, per interessos molt més generals, generosos i compartits.

Me sap greu no enrecordar-me del nom d’aquell home valent, perquè he pensat en ell moltes vegades, i aquella frase se’m va quedar gravada. Trob que ja no és en aquest món, però com que les seves paraules m’han acompanyat des de llavors, en certa manera el tenc molt present tot i no enrecordar-me de què nomia. Al final, pens, i encara que ens sapi greu veure-ho així, els nostres noms no tenen importància, passen i s’obliden; en canvi, les coses que pensam, deim i feim són com una llavor que pot restar molt de temps enterrada, però que sempre dóna fruit.

Ell sabia que vendre la nostra ànima mai no surt de franc. Goethe va explicar com el doctor Faust, per tal d’aconseguir el seu més gran desig, obtenir el coneixement, dóna la seva ànima a Mefistófeles a canvi d’instrucció. De fet, Faust era només un peó en un joc molt més poderós: la rivalitat de Mefistófeles amb el Senyor, a qui li disputava l’ànima del doctor. Déu li permet que sotmeti Faust a la prova de la temptació, i com sempre, deixa que l’home sigui lliure per triar. Faust tria vendre la seva ànima i fer-se company de correries de Mefistófeles a canvi del coneixement.

L’objectiu de Faust era obtenir la saviesa. És evident que pensava que la finalitat justificava els mitjans, i realment, el coneixement és alguna cosa gran. Tanmateix, quin objectiu pot ser tan important que el seu preu siguem nosaltres mateixos? I tot i així, quantes persones no venen la seva ànima per molt menys que tot això?

La prova de la temptació és recurrent, se’ns apareix sempre sota formes diferents perquè l’objectiu és fer-nos caure. Fugir-ne és, de vegades, molt difícil… Però sempre és possible: som lliures per triar que el nostre partit sigui el de la pròpia conciència.

Fins prest!

Faust tenia un bon objectiu, però es va errar de partit!

Faust tenia un bon objectiu, però es va errar de partit!

2 Comentaris
  1. Al cap i a la fi, Faust va vendre la seva ànima a canvi de saviesa. Uns quants segles més tard, el personal mercadeja amb la seva ànima a canvi d’un punyat d’euros.
    Aquest personatge del què parles, Ester, era un home savi. Res en el món es mereix la renuncia a la pròpia conciència. Pertanyer a un grup (polític, religiós, esportiu, etc…) és regalar la teva llibertat. A canvi de què? A canvi de que algú decideixi per tu.

  2. Hola, Pere, gràcies pel teu comentari! :)
    Sí, clar, però és molt còmode tenir a qui donar-li la culpa quan les coses no surten com tu vols. Sempre tens un culpable a mà i tu t’escapes de tota responsabilitat…, és com viure tota la vida en edat infantil. En el fons, el sistema gairebé està pensat perquè visquem així i miris on miris, hi ha cartells que et diuen: “Deixa que nosaltres decidim per tu i disfruta la comoditat de no haver de pensar”. És com allò dels governs que et diuen que sacrifiquis part de la teva llibertat i dels teus drets civils a canvi de la seguretat que ells poden oferir-te. És el que va passar després de l’11-S. Un altre dia en parlarem.
    Gràcies i una besada!

Deixa un comentari