Impermanències

Impermanències

Sempre m’ha sorprès aquest sentiment que tenen algunes persones de “voler durar”. O sigui, voler que la seva memòria quedi, duri molt més enllà de la seva vida… com que és evident que la vida no la podem estirar i cadascú en té el tros que li toca, és com si l’extinció definitiva no fós acceptada i un es passés la vida fent coses amb l’esperança que el sobrevisquin… com si els que queden en tinguéssin cap necessitat!

No me referesc al record amorós dels que se’n van, és clar. Això no es fabrica, és fruit natural de les relacions i de l’amor, que els que ja no hi són siguin recordats (no massa més enllà de dues generacions, però)… me referesc més a una espècie d’ansietat que de vegades condiciona tota una vida: el desig de deixar petjada…

Mai no ho he acabat d’entendre. La impermanència és el que fa que tot sigui especial, important, precisament perquè ara hi és i demà pot no ser-hi… Però és cert que la nostra cultura no està construida sobre el concepte d’efímer… a pesar que tot el que és viu és efímer, és fràgil i té data de caducitat… però no ens agrada pensar-ho.

Un bon exemple del valor del que és efímer són les flors de cactus. Tanta feinada perquè floreixein de matinada, llueixin de dia i al fosquet es panseixin… però és igual, perquè el que importa és la bellesa de la flor, el seu aroma, els seus colors, que són oferts al món sense tenir en compte si algú els contempla i aprecia o no, ni durant quant de temps duren.

1234993_10201437782161990_101869251_n

Una vegada, en un parc de la Xina, vaig veure a un home que, amb un pinzell gran com una garnera i un poal d’aigua, escrivia enterra preciosos ideogrames… ja sabeu que són difícils de dibuixar les “lletres” xineses… idò ell les dibuixava amb precisió i harmonia, en un terra de ciment… aquelles obres d’art s’eixugaven en qüestió de segons i desapareixien… i ell hi tornava… ho vaig trobar hermós. Allò tenia valor perquè ell ho feia amb amor, i perquè era polit, no perquè hagués de durar!

Segurament perquè m’agrada pensar en aquestes coses m’agraden els vells cementiris. De vegades vaig a veure els vells cementiris a les ciutats que visit, ara darrer ho he fet a París, al cementiri de Père-Lachaise… no és per morbo en absolut… d’una banda m’agrada el silenci que s’hi respira, encara que al costat hi tenguin carrers amb trànsit… és un fenomen semblant al dels claustres, sempre silenciosos i com aïllats del món exterior ple de renous. De l’altra, m’agrada veure els símbols que adornen les tombes més antigues… molts d’ells fan referència al pas del temps… “tempus fugit”, amb el rellotge d’arena amb ales… me deman si aquelles persones, en vida, ho devien tenir tan clar i van aprofitar el temps de què van disposar al màxim… o si, precisament, perquè no ho van fer els seus familiars hi van col.locar el rellotge alat com a recordatori…

"El temps vola"

Aquests cementiris, on sempre hi ha grans personatges històrics enterrats, parlen molt de com d’efímer és tot… tombes molt artístiques, grans, com a petits monuments, pròpies d’algú que va ser important en vida, i que ara romanen mig derruides, mal conservades, plenes de verdet… Champollion (el descubridor de la pedra de Rosetta), Chopin, el científic François Arago, el filòsof Auguste Comte, el pintor Delacroix, el poeta Apollinaire, el músic Cherubini, la cantant Edith Piaf, en Largo Caballero, el compositor Bizet, varis presidents de la República francesa… tots són allà, mig oblidats, tapats de verdet i ennegrits… i això que van ser importants personatges en vida!

Tumba de Chopin.

Tumba de Chopin.

Contemplant aquells sepulcres perden tot sentit coses com l’ànsia de fama i de poder, les pretensions de “ser important”, les ganes de perpetuar-se, de fer coses amb la vana esperança que el record ens sobrevisqui, la pressumpció, la sobèrbia, les ambicions i les absurdes estratègies per “ser”, per “tenir”, per “poder”… simplement vanitat, fum de formatjades…

Com va escriure Omar Jayyam, un dels homes més savis que ha existit, nascut a Pèrsia fa 1.000 anys:

“Quienes son ya ancianos y los que llegan nuevos

se esfuerzan y se esforzaron, cada cual en su tiempo.

He aprendido que el mundo para nadie fue eterno.

Unos llegan, otros parten. Y nos vamos. Y se fueron”.

 

Y Jorque Manrique, a les “Coplas por la muerte de su padre” (poema que vos recoman llegir sencer, aquí):

Recuerde el alma dormida,         

avive el seso y despierte

contemplando

cómo se pasa la vida,

cómo se viene la muerte             

tan callando,

cuán presto se va el placer,

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,            

cualquiera tiempo pasado

fue mejor.

  Pues si vemos lo presente

cómo en un punto se es ido

y acabado,                          

si juzgamos sabiamente,

daremos lo no venido

por pasado.

No se engañe nadie, no,

pensando que ha de durar            

lo que espera,

más que duró lo que vio

porque todo ha de pasar

por tal manera.

  Nuestras vidas son los ríos       

que van a dar en la mar,

que es el morir;

allí van los señoríos

derechos a se acabar

y consumir;                         

allí los ríos caudales,

allí los otros medianos

y más chicos,

y llegados, son iguales

los que viven por sus manos         

y los ricos.

Quanta raó!!

Passejant per aquells carrers del cementiri de Père-Lachaise vaig pensar en uns quants personatges a qui els aniria molt bé la lliçó d’humilitat i d’impermanència que donen les tombes… a tots ens va bé de tant en tant… i també s’hi poden veure coses meravelloses, com la vida més colorida i perfumada sorgint d’un sepulcre…

Vida sorgint de la mort.

Vida sorgint de la mort.

La vida que sempre es renova, sempre diferent i sempre la mateixa, la vida que va molt més enllà de nosaltres, de les nostres obres, nom i llinatge, patrimoni, ambicions, ideologies i aspiracions… la vida, sempre efímera i fràgil però indestructible…

1 Comentari
Deixa un comentari