Joan el Baptista, l’iniciador

Joan el Baptista, l’iniciador

La imatge de Joan el Baptista, patró de les festes de Ciutadella, és ben coneguda: vestit amb pells de camell com els profetes, amb un bàcul de fusta i una escupinya per batiar i sovint, amb un anyell als peus o als braços.

Els Evangelis ens parlen d’un home geniüt, independent i coratjós, que deia les coses pel seu nom i no acceptava componendes entre el bé i el mal, i que no s’estava de criticar públicament els excessos dels poderosos.

Ell proposava la solidaritat i la fraternitat, compartir aliments i béns materials, no abusar dels dèbils, no caure en injustícies ni en la violència. Joan precedí la vinguda de Jesús i l’anunciava, per això l’anomenam el Precursor.

Joan el Baptista, de Tiziano

Joan el Baptista, de Tiziano

De Joan en celebram el naixement i no la mort, com és habitual en el santoral.

El missatge de Joan és clar: s’apropa el temps del judici i tothom ha d’estar preparat, cal que tothom es converteixi i doni fruits. Joan ens mostra l’exigència ètica que comporta sempre la pràctica religiosa, entesa com a facultat d’unir (re-ligare) i no de separar.

Transformació

Joan és el baptista, l’iniciador. El baptisme és “un canvi radical, una renovació de la vida, un tornar per un altre camí, un començar reorientat de nou…”, segons Sebastià Taltavull. Però què és una iniciació? Exactament el mateix. L’arrel llatina in ire respon a la idea de començament, d’entrada, d’inici d’un viatge pel camí del coneixement, però no d’un coneixement racional sinó d’un caire íntim, experiencial, transformador. Des de molt antic la iniciació ha estat una cerimònia per la qual un individu era admès en el ritual i en els coneixements de certs misteris, accedint així a un nivell espiritualment superior, després d’haver-se comprovat la seva deguda preparació. La iniciació sempre implica la mort (simbòlica) i el renaixement d’un home nou.

Per entrar en aquesta experiència fa falta l’ajut d’un mestre que faci seva la divisa del déu precristià Janus i no ens “ensenyi”, sinó que simplement “ens desperti”. Aquest és el paper de Joan.

Janus i els solsticis

Janus, orígen del nom i del sentit simbòlic dels nostres Joans, Baptista i Evangelista era també el déu de la iniciació, i el seu nom té la mateixa arrel que la paraula iniciar: in-ire, partir, entrar. Ianus dóna nom, de fet, al nostre primer mes de l’any.

El déu Janus es representa amb dues cares i és el guardià de les portes del cel, la porta dels homes i la dels déus (també la paraula porta, en llatí, comparteix arrel amb Ianus: ianua). Aquestes dues portes són les anomenades portes solsticials, els dos moments de l’any en què el sol “s’atura” i reinicia el seu camí en el sentit contrari. El solstici d’estiu és el mes de juny, i el solstici d’hivern es el mes de desembre.

El solstici d’estiu és el moment de l’any en què el sol arriba al seu punt més alt, dins la constel.lació del Cranc, com si s’hagués aturat abans d’iniciar el descens novament (caminant cap enrere, com un cranc). Per això a partir de Sant Joan, dia amunt dia avall, el dia comença a escurçar-se. El solstici d’hivern (amb el sol a Capricorn) és just al contrari, i a partir d’aquest moment el dia comença a ser més llarg, la llum guanya terreny a la fosca. Un i altre formen un cicle en sintonia amb tots els cicles de la natura. Els solsticis representen un moment de pausa i canvi, imprescindible per a la marxa normal de la natura i les estacions.

La porta del solstici d’estiu representa la porta d’entrada a la caverna, a la fosca, i per això és anomenada porta dels homes o dels avantpassats, en contraposició a la porta dels déus del solstici d’hivern (quan neix Jesús). És el moment de màxim esplendor i mort lenta del sol, des del punt màxim de llum iniciant el descens, minvant la llum fins arribar al solstici d’hivern, moment de fosca màxima. És a partir del solstici d’hivern, per Nadal, quan el dia s’allarga i poc a poc torna véncer la llum.

Els Joans, Baptisa i Evangelista, recullen la rica tradició simbòlica i espiritual anterior al cristianisme, són fruit de la separació de les dues cares de Janus, que representaven dos atributs divins: la cara dreta, la misericòrida; la cara esquerra, la justícia; i també el passat i el futur, amb una cara barbuda representant un home madur (el Baptista) i una cara sense barba representant un home jove (l’Evangelista, qui sempre és representant com el més jove dels deixebles de Jesús i mai no duu barba).

Janus, amb les dues cares.

Janus, amb les dues cares.

El gran estudiós del simbolisme, Réné Guénon, explica que en realitat, Janus té un tercer rostre que no surt a les seves representacions. És el rostre del present inassequible i, a la vegada, únic temps que existeix realment entre el passat i el futur.

Janus va conservar la seva potestat de déu de la iniciació fins molt tard. Era el déu de les corporacions d’artesans o “collegia fabrorurm”, les quals celebraven en el seu honor les dues festes solsticials d’hivern i d’estiu. Ja abans de l’Edat Mitjana les corporacions de constructors eren dipositàries de les iniciacions que en totes les civilitzacions havien estat vinculades a l’exercici de les menestralies. L’herència dels “coleggia fabrorum” es va transmetre regularment als gremis al llarg de l’Edat Mitjana i van mantenir el mateix caràcter iniciàtic, especialment els gremis de manobres, que posteriorment donarien llum a l’anomenada Maçoneria especulativa a tota Europa. La Maçoneria conserva encara avui els dos Joans com a patrons seus i celebra els solsticis. El dos Joans també eren els patrons de les ordres iniciàtiques de cavallers-monjos com els Templaris i els Hospitalaris, posteriorment anomenats Cavallers de Malta. Aquestes ordres són encara vives avui en dia, i continuen celebrant la festa dels seus patrons.

Com veis hi ha molt de fil a tòrcer sobre Joan el Baptista, i per extensió, també sobre les festes de Sant Joan de Ciutadella.

 

Aquest és l’article que he publicat a la revista especial de Sant Joan 2012 d’El Iris, que podeu trobar a les llibreries.

 

Deixa un comentari