La calúmnia

La calúmnia

Aquests dies som tots testimoni de calúmnies. I la calúmnia mai no és innocent. Ve del verb llatí “caluor” que vol dir enganar, per tant el seu origen deixa ben clar que es tracta de mentir. Però la calúmnia va una passa més enllà: la mentida sempre és mentida i té una part d’intenció manipuladora que la fa totalment rebutjable.

Però la calúmnia és pitjor: es tracta d’un engany, d’una mentida que s’inventa amb la intenció de fer mal, d’escampar-la a tort i a dret amb una intencionalitat clara i definida: fer mal a algú, aconseguir que s’escampi una mentida i arribi a entrar en el cap de la gent, on s’ha d’instal.lar i arrelar com si fós una veritat. Per això el verb grec que s’hi relaciona és “kaléo”, fer un encantament maligne.

La calumnia de Botticelli

La calumnia de Botticelli

Ja es diu allò de que “una mentida repetida mil vegades es pot convertir en veritat”… bé, la mentida sempre és mentida, però és ver que repetida moltes vegades amb convicció i en veu alta, pot arrelar en la ment de les persones com si fós una veritat. Això és una calúmnia, i el seu efecte pot ser terrible perquè no és innocent, pretèn fer mal, té la intenció de perjudicar, és una mentida conscient que respon a uns interessos, a una tàctica deplorable i irresponsable que es burla de la veritat i de les persones.

Si sou aficionats a l’òpera coneixereu una ària fantàstica de “El barbero de Sevilla”, precisament dedicada a la calúmnia. Aquesta ària de Rossini reflecteix exactament què és i com funciona la calúmnia: primer s’escampa en veu baixa, com qui no vol la cosa, i es va repetint i repetint, s’introdueix la mentida dins el cap de la gent, és per tot, es sent per tot, va incrementant el seu volum a mesura que més persones prenen la mentida per veritat sense encomanar-se a ningú i la repeteixen, fins que explota com un tir de canó, com un terratrèmol, una tempesta que fa tremolar l’aire, que ja és incontrolable, que no es pot aturar… i llavors, diu l’ària: “l’infeliç calumniat, envil.lit, aixafat, sotmès a la bastonada pública, podrà considerar-se afortunat si mor”.

Segurament tots heu estat testimonis del córrer d’una calúmnia en algun moment. Idò bé… aquests dies hem pogut comprovar com una calúmnia col.lectiva ha començat a formar-se i extendre’s des del Govern balear i els seus acòlits. La calúmnia contra els mestres de les Illes: són uns vessuts, no en volen pelada, són uns catalanistes, només volen cobrar i no fer feina, no els importen els fillets ni l’escola, són uns privilegiats, són uns manipuladors, coarten la llibertat dels pares, són uns cerca raons… segurament haureu sentit aquestes coses i moltes d’altres contra els mestres de les Illes que estan en vaga.

El Govern balear i el PP obliden vàries coses: que la vaga és un dret, que la gent sap llegir i per sort tothom té accés a la informació (i ulls a la cara), que el seu deure és la responsabilitat i el diàleg, que cap ciutadà no es mereix ser calumniat per uns polítics que fan feina al seu servei. Patir mals polítics és un mal per a qualsevol poble, però patir uns polítics mentiders que no tenen cap empatx a recórrer a la calúmnia és una autèntica desgràcia que cap poble no es mereix. No dimitiran perquè ja han demostrat que no tenen vergonya i que la seva irresponsabilitat no té límits, però esper que la gent condreta del PP els faci veure que no poden seguir per aquest camí de cap manera.

La calúmnia i la mentida com a forma de govern… el que ens faltava.

Deixa un comentari