La gelosia i el poder dels malvats

La gelosia i el poder dels malvats

Ahir vaig anar a veure “Otelo”, la impressionant òpera de Verdi a partir de l’Otelo de Shakespeare. Me va impactar com és d’actual el tema, tot i que el genial autor anglès va escriure la seva obra pels voltants del 1603!!! Increïble… sens dubte Shakespeare coneixia bé l’ànima humana…

“Otelo” parla de moltes coses, però per a mi, sobretot, parla del poder del malvats… el poder dels malvats, la seva voluntat, en front d’altres tares de l’ànima humana com, en aquest cas, la gelosia. Encara avui molta gent confon la gelosia amb l’amor i es creuen que si estàs gelós és perquè t’estimes aquella persona… quin disbarat!!

L’amor és tot el contrari de la gelosia! La gelosia és egoïsme, és desconfiança, és covardia, és mostra d’una ment fosca i d’un cor fosc… és gairebé una malaltia mental!! Una malaltia mental que ens autoprovocam i que mata… no en el sentit literal (i de vegades, també), sinó que mata la nostra ànima.

I també en el sentit literal mata, tristament, en moltes ocasions. Per això deia al principi que “Otelo” és dolorosament actual. Quantes dones no moren a mans de les seves parelles i exparelles? Què hi ha en el fons d’aquests crims si no el vell sentiment de possessió, aquell “la maté porque era mía”, aquell creure que la dona (o la parella) és un ésser de la nostra propietat, que viu en funció dels nostres interessos i necessitats i que no té autonomia, ni la mereix, ni té dret a esperar-la… tot això hi ha, i també absència total i absoluta d’amor, incapacitat per a l’amor, de fet!

El malvat Yago, podrit per l’enveja, l’ambició, el cinisme, l’odi i un munt de coses més, enverina el cor d’Otelo, el general moro casat amb la bella Desdémona. És increïble com Yago aconsegueix esborrar tot l’amor del cor d’Otelo i substituir-lo per gelosia i odi, i tot a base de sospites, mentides, falsos indicis, maledicència… diuen que la mentida té les cames curtes, però de vegades una mentida pot fer molt de mal. La gelosia cega Otelo, la sospita el fa incapaç de raonar i l’odi s’apodera d’ell. Otelo és un general victoriós, un gran guerrer, però demostra una profunda debilitat: la inseguretat en ell mateix. El verí que li inocula Yago sobre la suposada relació de Desdémona amb Casio, el capità d’Otelo, arriba a ser mortal… per a Desdémona, primer. I també per a ell… quan es clava el ganivet, de fet, ja era mort.

“Ell va néixer per a la seva glòria, i jo vaig néixer per a estimar-lo… i morir”, canta Desdémona la nit en què morirà a mans d’Otelo. I abans de matar-la, ell diu: “Si fóssin vides els seus cabells, la meva venjança podria amb totes elles!”. Terrible…

Que fós així a principis del segle XVII pot arribar a ser comprensible si tenim en compte que la dona no era més que una mercaderia i tenia sort si topava amb un marit amable. Però que en ple segle XXI les dones segueixin patint la violència masclista en base a tota una construcció mental i emocional obsoleta, injusta i vergonyosa, ens hauria de fer empegueir.

Que no vos prenguin el pèl!! Qui es posa gelós no vos estima… ni s’estima a si mateix. Estimar és ser generós i voler la felicitat de la persona estimada, amb o sense un mateix. La gelosia és només un castell de cartes construït per la ment, sospita sobre sospita, indici sobre indici, fent veure que tot casa perfectament encara que sigui un disbarat. La gelosia es justifica, diuen alguns, per la “por a perdre” la persona estimada. Un altre disbarat!! “perdre”? Només aquest sentiment ja implica una possessió sobre la persona suposadament estimada… en realitat, l’amor no és dependència ni possessió, sinó llibertat. I som aquí per domar la nostra ment i el nostre impuls egoista!

La gelosia és un producte de la nostra ment, no té res que veure amb el cor ni amb l’amor. I me sembla molt important fer que els joves ho entenguin, perquè les pel.lícules i les sèries amb què s’alimenten estan plenes de mentides i manipulacions i ja és ben hora que algú els hi digui la veritat. Si no, seguirem perpetuant un model que era ben vigent l’any 1603 i que perdura a pesar de tot…

 

Per acabar, aquesta és l’ària que canta el malvat Yago… ho diu tot… preciosa i terrible: “Crec en un déu cruel que me va crear a la seva semblança, i a qui anomen amb ira…”

 

Lletra en italià, i després, traduïda al castellà:
Credo in un Dio crudel che m'ha creato 
simile a sè e che nell'ira io nomo. 
Dalla viltà d'un germe o d'un atomo 
vile son nato. 
Son scellerato 
perchè son uomo; 
e sento il fango originario in me. 
Si! questa è la mia fè! 
Credo con fermo cuor, siccome crede 
la vedovella al tempio, 
che il mal ch'io penso e che da me procede, 
per il mio destino adempio. 
Credo che il giusto è un istrion beffardo, 
e nel viso e nel cuor, 
che tutto è in lui bugiardo: 
lagrima, bacio, sguardo, 
sacrificio ed onor. 
E credo l'uom gioco d'iniqua sorte 
dal germe della culla 
al verme dell'avel. 
Vien dopo tanta irrision la Morte. 
E poi? E poi? La Morte è' il Nulla. 
È vecchia fola il Ciel.

En castellà:
Creo en un Dios cruel que me creó
a su semejanza, y que nombro con ira.
De la vileza de un germen 
que me engendró vil.
Soy malvado porque soy hombre;
y siento el barro originario en mí.
¡Sí! ¡Ésta es mi fe!
Creo con firme corazón, como cree
la viudita en el templo,
que el mal que de mí procede,
por mi destino lo cumplo.
Creo que el justo es un histrión burlón,
tanto su rostro como su corazón,
son falsos:
lágrimas, besos, miradas,
sacrificios y honor.
Y creo al hombre juguete 
de una inicua suerte
desde el germen de la cuna
hasta el gusano de la tumba.
Llega luego la Muerte. 
¿Y luego? La Muerte es la Nada. 
¡Eso del cielo es una vieja fábula!
Deixa un comentari