La “intimitat” dels menors

Com podem protegir els menors? Aquesta societat realment es preocupa per ells? Quins menors ens preocupen? Els pares han de respectar el “dret a la intimitat” d’un menor? Hem de tractar tots els cassos com si fossin iguals, en iguals circumstàncies familiars, socials, educatives, emocionals?

Un dret és un reconeixement entre iguals. Ens atorgam drets i deures com a membres iguals d’una societat. Dins d’una família, són iguals tots els membres? Pot ser políticament incorrecte, però a mí em sembla que no, que els menors tenen uns drets i unes obligacions diferents dels adults.

Me xoca el debat que s’ha obert en torn del cas del Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, Arturo Canalda, qui abans de deixar que la seva filla, menor, entràs a la xarxa social Tuenti, hi va entrar ell amb un perfil fals per veure què s’hi coïa… Alguns l’acusen de no respectar el “dret a la intimitat” de la seva filla, d'”espiar” el que els menors diuen, fan, pengen o comenten a internet… A mi em sembla que partim d’un supòsit erroni, d’una premisa falsa que és que hi ha una part d’intimitat en la vida d’un menor que es lògic, bo, normal, adient,  que els seus pares desconeguin. Em sembla bastant perillós i a la vegada, bastant indicatiu de la poca confiança que com a societat tenim en la relació entre pares i fills. El que és sa i lògic és que hi hagi comunicació, que els pares estiguin al corrent de moltes coses “íntimes” dels seus fills perquè ells mateixos els ho expliquen, perquè s’ha cultivat una relació de confiança imprescindible per a educar. El “dret a la intimitat” d’un menor no crec que passi perquè el seu pare no pugui entrar al Facebook o perquè la seva mare no li pugui regirar els calaixos o la motxilla, sinó per coses realment més importants, vitals.

Record l’impacte que em va causar que un pare d’una ciutat de Lleida fós condemnat a un any de presó i a cinc anys d’allunyament de les seves filles, per haver gravat amb una càmera una d’elles, menor, de qui sospitava que es provocava vòmits després de menjar, cosa que ella negava. Aquest home va cometre un error gran, que va ser no calcular que aquella càmera, instal.lada al bany, també gravaria altres persones a més de la seva filla sospitosa d’anorèxia. Està clar que no va ser una bona solució, tot i que li va permetre confirmar que efectivamente, l’al.lota es tancava al bany per provocar-se vòmits després de menjar, i gràcies a això la van poder posar en tractament. Però la condemna va ser per un “delicte contra la intimitat” -amb atenuant de “compliment del deure”- i “danys morals”…

Fins on es pot arribar per protegir un menor d’ell mateix? És un debat difícil, però trob que també l’estam complicant més del que cal. Sospito que a cap dels fillets i filletes de la meva generació se’ns hauria ocorregut pensar que teniem una cosa anomenada “dret a la intimitat” i que els nostres pares l’havien de respectar. Els pares que respecten els fills ja saben com fer les coses, la convivència duu al respecte mutu, i a part de les clàssiques enganxades de la infància i l’adolescència, no hi ha cap trauma en una situació normal. Les mares han rebuscat en els calaixos dels fills i les filles des que es va inventar el calaix, i trob que ningú no ha necessitat teràpia per a superar-ho… vull dir que pot ser n’estam fent un gra massa.

La llei ha de protegir els desprotegits, però una llei generalista i homogeneitzadora corre el perill de ser molt injusta si també s’aplica de forma generalista i homogeneitzadora. Hem de protegir els drets dels menors quan estan en perill, però la llei mai no pot substituir una relació de confiança entre pares i fills, ni hauria de ficar-s’hi.

També la possibilitat que les al.lotes de 16 anys puguin avortar sense dir-ho als seus pares ha fet córrer tinta…, i en aquest cas, la visió que trob més lògica és des del punt de vista invers: no hem de pensar que una al.lota que manté una relació emocional i de confiança amb els seus pares voldrà avortar tota sola… probablement això passarà en molts pocs cassos. Però en canvi, les al.lotes que no puguin comptar amb els seus pares (maltractaments, drogues, alcohol, desinterès, ignorància, famílies en difícil situació social…), també tenen dret a decidir i a poder actuar amb la protecció de la llei…

En una casa on regna el respecte, l’estimació, la voluntat de créixer junts i d’educar en consciència, conceptes com “espiar”, “entrar en la intimitat dels menors”, “danys morals”… no hi tenen massa sentit. Els pares saben on poden arribar perquè els guia l’amor, i ho facin millor o pitjor, cap dret del menor ni dels pares està en perill. Socialment hauríem d’entendre la diferència entre aquesta situació i la contrària, i protegir els menors que realment necessiten ser protegits, d’ells mateixos o dels pares.

Però seguim fent les lleis i els titulars de premsa pensant en els fills de les famílies que no tenen problemes de convivència ni de marginalitat social. Pensant en els “nostres” fills, mentre els menors desemparats segueixen tot sols davant el seu dia a dia.

Fins prest!

7 Comentaris
  1. Esther, m’ha cridat molt s’atenció aquest post. Moltes vegades xerramb amb amics de lo “protegits” que estan es fillets i filletes d’avui en dia. Que si actimels per defenses, que si bambes amb dobla cambra per no fer malbé peus, que si parcs infantils amb sola de cauxu…I malauradament, l’aplicació del “dret del menor i la intimitat”. Jo crec que si es fan aquest tipus de lleis, és perque la realció entre pares i fills ja quasi no existeix, perque hi ha massa condicionants que l’obstaculitzen. Tele, playstations, ordinador…i o per vessa del pares o per malcriament dels fills, moltes vegades la comunicació no existeix. I no crec que cap llei pugui posar remei a n’aquest fet, malauradament. I si, em van regirar una vegada els calaixos en recerca d’un paquet de tabac que mai ha existit. Els hi va costar un mes de morros per part meva, però no ha tornat a passar i hem après a tenir més confiança. Dels errors també s’aprèn.

  2. Interesante articulo,pero es lo mismo que un cura hablando del matrimonio,pura teoria.Ni ellos tiene pareja ni tu tienes hijos.

  3. Sí, tens raó… però he de reconèixer que de vegades fins i tot he parlat de la Lluna, i no hi he estat mai… o de l’antic Egipte…, igual que en el teu cas, no em coneixes de res i parles de mi…, és el que tenen les opinions, que per sort es poden formar de moltes maneres a part de l’experiència directa i personal…, igual que els crítics de teatre no necessàriament han de ser bons actors…
    Que tenguis un bon dia!

  4. Tambien tienes razon,pero reconoceme que siempre es mas de fiar alguien que hable con conocimiento de causa.Un astronomo o un egiptologo seguramente daran comentarios mas ajustados a la realidad que los tuyos.Aunque pensandolo bien,es verdad,muchisima gente vive permanentemente en la luna.Con lo facil que seria ir a Egipto.

  5. Soc mare de cuatre fills i segons tu ya que se mare per opinar dels nens??
    vius massa tancada a Menorca Livi, totom pot opinar de lo que vulgui maré o ¿NO? i no per aixó no pot tenir raó, tens tota sa raó ESTHER
    MASCARÓ la millor periodiste de sas illes BALEARS

  6. Això em recorda un poc a aquell pare que quan els fills van de colonies, ell i va d’amagat” a veura si passa rés”, ja flipes amb aquest!. Bé, crec que l’important es tenir una bona basse de comunicació a la familia des-de petits. D’acord que quan et fas adol-lescent càmbies, però això es una part de lo fet antes, dels pilars. De totes maneres moltes vegades veim que no son les lleis, son els jutges… Jo som pare de dos, i juc amb ells a video jocs , mirem internet, i pel.licules d’Indiana Jones, i alguna d’antiga … es tracta de compartir coses amb ells, els hi encanta que els acompanys, sempre que tinguis equilibri amb el que fas… es un tema molt complex… no se… A vegades el coneixement de cause ( you can’t see the forest by the trees) no serveix, l’important es aprendre. Estic molt content per aquest tema. Esper que en treguis més, m’imteressa com a pare. Salut

  7. Moltes gràcies pels vostres comentaris, Apolonia i Pedro. També m’interessa que vosaltres ens parleu de la vostra experiència com a pares i mares, perquè trob que és així com tots podem aprendre a fer millor les coses. La responsabilitat d’educar és molt gran i difícil, però trob que part del secret és a les paraules den Pedro: dedicar-lis temps, que vegin que els interesses de veritat, que t’interessa el que fan, com són, com es senten… trob que sentir-se estimat és la millor manera d’entrar al món i de créixer com a persona.
    Gràcies i fins prest!

Deixa un comentari