La magrana i la immortalitat

La magrana i la immortalitat

La magrana és un fruit molt simbòlic des d’antic.

Diu la mitologia grega, i aquest és un dels mites centrals  dels anomenats Misteris d’Eleusis, que Hades, el déu del món subterrani (anomenat també Plutó), es va enamorar de la bella Perséfone, anomenada també la Core (i Proserpina). Ella era filla de Deméter, una deessa fonamental en la mitologia grega, que va donar el gra i l’agricultura als humans, i de Júpiter (Zeus), el déu del cel. Bé, idò Hades s’enamora de la jove Core (que això és el que vol dir el seu nom en grec, jove, verge), la rapta i se l’enduu a l’inframón, on es casen i regnen.

Plutó rapta a Proserpina.

Plutó rapta a Proserpina.

Deméter no parar de cercar la seva filla per tot i finalment descobreix on es troba, però segons Homer no pot anar a cercar-la. Per això es queixa davant de Zeus-Júpiter, i aquest envia Hermes (Mercuri, el qui té ales als peus) al món subterrani perquè comuniqui a Hades la sentència: haurà de retornar la Core a la seva mare, o sigui, a la superfície de la terra, al món del cel.

Hades fa veure que acatarà la decisió del déu del cel, però a la vegada trama una trampa per assegurar-se la companyia de Perséfone: li dóna a menjar un gra de magrana, sabent que això la farà retornar al seu costat, al món sota terra, durant una tercera part de l’any. Així, durant quatre mesos l’any, Perséfone baixarà de nou al món subterrani i des d’allà regnarà sobre totes les criatures vives, amb Hades… tots dos són els vertaders governants del món dels vius, a pesar que viuen al món inferior… ben curiós que la parella no regni sobre els morts, sinó sobre els vius!

Una altra cosa curiosa sobre Deméter com a deessa de l’agricultura i del gra, i la relació de la mort amb la vida, és que segons la llei de l’antiga Atenes, els cementeris eren sembrats amb gra per purificar-los i retornar-los d’alguna manera als vius. Una bella imatge de la vida sorgint de la mort. I sembla que, igualment, els grecs creien que les ànimes mossegaven les magranes que es deixaven en les seves sepultures…

I una altra cosa polida: Perséfone i Hades van tenir un fill en el regne inferior, tot i que ella era verge, Dioniso, déu de la vid i del vi i de la vida, nascut a l’inframón. I clar: era i és del regne subterrani d’on venien i vénen totes les criatures vives i el seu aliment, vénen de la terra, de la matèria (de mater). Els grecs celebraven aquest naixement succeït en el món subterrani, entre el foc. La deessa de la mort donava a llum una vida… realment un missatge impressionant. I segons inscripcions i textos de l’època, es tractava d’un fill poderós: “La Forta ha donat a llum al Fort”. El mite explicava que era possible un naixement en la mort, o sigui, que era possible la immortalitat, no només per als déus, sinó també per als humans si tenien fe i imitaven el sacrifici dels déus, sobretot, de les deesses.

Perséfone i Hades, al seu regne sota terra

Perséfone i Hades, al seu regne sota terra

Així, la jove puja al carro del déu Hades i torna a la superfície, on la seva mare Deméter la rep amb emoció. El disgust de Deméter per la desaparició de la seva filla havia fet que durant un temps la terra no donés fruits i no nesqués el gra, segons el mite.

El poder màgic de la magrana queda ben clar. Un únic gra d’aquest fruit va fer que Perséfone es trobàs, per sempre més, en poder d’Hades… al manco durant quatre mesos a l’any. I és que el magraner havia nascut de la sang d’una ferida d’Agdistis, la Gran Deessa primordial, una deessa que era home i dona a la vegada i que va sangrar en ser castrada. I una altra deessa, Nana, va quedar prenyada per menjar magranes i va donar a llum a Atis, un heroi que era prova d’immortalitat perquè, diuen, no va morir mai del tot. Hermes (el Mercuri romà), déu dels morts, de vegades duia una magrana a la mà, com a símbol del fet que era ric en paraules i idees i per això, segurament, era el missatger dels déus.

Hermes-Mercuri, missatger dels déus.

Hermes-Mercuri, missatger dels déus.

La magrana, idò, era a la vegada un símbol de fertilitat i un fruit de mort i de sang, segurament pel seu color i per ser tan sucosa… i encara avui en algunes regions, com a Creta, quan la nuvia entra al portal de ca seva el seu espòs li dóna una magrana.

Les deesses del món inferior sovint han estat representades amb una magrana a la mà: Atenea Nike, en el seu temple de l’Acròpolis d’Atenes, duu una magrana a la mà dreta i un casc guerrer a l’esquerra. I també Hera (Juno) és representada amb una magrana a la mà de vegades, i alguns autors antics diuen que no en poden explicar el per què, ja que això “és part del secret”.

Hera (Juno) amb la granada a la mà esquerra.

Hera (Juno) amb la granada a la mà esquerra.

El mite de la dona que ha de baixar al món inferior en benefici de la comunitat es repeteix sovint, i sovint també la història acaba amb la seva mort i un magraner que neix de la seva sang vessada. De vegades, una rosella (amapola) substitueix la magrana, però sembla que amb el mateix simbolisme.

En la història de la humanitat sembla que per diversos camins arribam gairebé sempre a un mateix mite: un ésser mític mor, però tot i que aquesta mort comporta sang i dolor, només és aparent. Aquesta mort es relaciona, així, amb la immortalitat i també amb el concepte de sacrifici, gairebé d’una mort voluntària en benefici de la comunitat. El premi per aquest sacrifici és, precisament, la immortalitat.

Perséfone i Deméter, filla i mare, representen de fet dos aspectes d’una mateixa figura que ens és familiar. En una inscripció a Delos, posa: “Deméter la Eleusina, doncella y mujer”. O sigui, verge i esposa, verge i mare. Una, Deméter, representa l’aspecte més terrenal, i Perséfone l’aspecte más espiritual i trascendent. Dos aspectes que trobam també en Isis, a més d’altres deesses verges i mares, i en Maria.

Verge negra de la Penya de França, Salamanca

Verge negra de la Penya de França, Salamanca

Així, totes dues havien donat a la humanitat regals importantíssims: Deméter, el gra, aliment i riquesa; Perséfone, un naixement en la mort, el camí a la immortalitat. Els homes podien tenir l’esperança de la immortalitat, i veure-la simbolitzada en una espiga de blat, per exemple, tal i com diu Sant Joan Evangelista (12, 24): “Si el gra de blat cau en terra i no mor, no dóna fruit; però si mor, dóna molt de fruit”. La vida prové de la mort, la natura ens ho mostra acada instant.

Aquest mite en què Perséfone és raptada pel déu de l’inframón és un dels mites centrals gairebé de tota la humanitat, sota noms i circumstàncies diferents, però sempre amb el mateix missatge simbòlic.

Segons explica Raimon Arola, a la imprescindible web Arsgravis: “El mito del ascenso y del descenso”, Saturn-Cronos va ser el pare dels déus. Va tenir tres fills, que es van repartir el regne de son pare: Zeus (Júpiter) es va quedar amb el cel, Poseidó (Neptú) amb la mar, i Hades-Plutó es va conformar amb la part de l’univers que és sota terra, el món del foc.

Les profunditats de la terra són un regne tenebrós però ple de riqueses, i de fet així ho indica el nom del déu, Plutó (= riquesa). “Es tracta d’una terra sense agricultura i sense art que necessita l’ajuda del cel per treure a la llum els seus tresors”, diu Arola. Per això Hades es va enamorar de la bella Perséfone-Proserpina, la va raptar i se la va endur sota terra. Ella, filla de Júpiter, el cel, i Deméter, la terra, representa la potència que donarà nova vida al món fosc del déu Plutó. Segons l’autor Porfiri, el fet que fós raptada i duta sota terra representa la sembra. Però és necessari que la llavor sembrada a la terra mori, es disolgui, per a què la seva virtut germinativa pugui actuar, tal i com diu l’Evangeli que Joan.

El mite explica la unió d’allò superior (de dalt) amb allò inferior (de baix), quan la llavor celeste penetra a la terra preparada per rebre-la. El resultat immediat és la putrefacció de la llavor, que anuncia la seva mort i un nou naixement.

Després del descens de la llum al regne de la fosca, els mites expliquen, diu Arola, el retorn de la llavor lluminosa al seu lloc d’origen, cosa que té lloc gràcies a l’ajuda del cel, que en el cas d’aquest mite és la decisió de Zeus d’enviar Hermes a cercar la jove segrestada a l’inframón. Perséfone viatjarà del món exterior al món inferior acompanyada per Hermes, qui també s’encarrega d’acompanyar les ànimes dels difunts elegits que visiten les regions inferiors a la cerca de la immortalitat.

I així durant quatre mesos cada any, la terra estarà a punt, rebrà la llavor i la pluja necessàries i la llavor morirà i es podrirà, donant a llum una nova vida.

Deixa un comentari