La meva amiga que viu a Anantapur

Tenc una amiga -germana!- que viu a Anantapur, a la Fundació Vicenç Ferrer, des del mes de setembre. Na Maria Llompart conta la seva experiència a la India des d’un fantàstic bloc que actualitza molt sovint, i que és un cúmul de passió, amor, alegria, colors, felicitat, reflexions, records i fotos, moltes fotos: La ciutat de l’infinit, un bloc que vos recoman!!

Ara mateix acab de llegir la seva darrera entrada, i sempre me passa igual: m’emociona llegir-la, perquè és com tenir-la al costat i escoltar el que explica plena d’alegria, és com sentir-la riure. Na Maria ha fet un llarg camí fins que ha arribat al lloc on havia d’estar, un lloc que la fa ser autènticament ella. L’experiència de viure al campus de la Fundació, envoltada d’altres voluntaris i d’indis que lluiten cada dia perquè les coses siguin millors, ens torna a través del bloc una Maria relaxada, radiant…, a Ciutadella va trobar l’inici d’aquest camí i trob que a Anantapur s’està acomplint el seu destí.

Na Maria se’n va anar per tres mesos. Però no me va sorprendre quan em va dir que de moment, s’hi quedaria més temps. Un no cerca el seu lloc al món durant anys per passar-hi, només, tres mesos! I si llegiu el seu bloc i mirau les seves fotos, vos quedarà ben clar: Na Maria ha trobat el seu lloc al món! Quantes persones coneixeu que ho puguin dir de cor? Sentim que som, realment, al nostre lloc? Sabem que existeix aquest lloc, l’hem cercat?

La vida és com un llarg dia d’escola, deia el doctor Edward Bach. Hi ha una sèrie de lliçons que hem vingut a aprendre, i les haurem d’aprendre sigui com sigui. Els savis orientals diuen que totes les experiències, també les més dures, serveixen a aquesta finalitat: aprendre i créixer, perfeccionar-nos com a éssers humans. Aquest seria l’objectiu de la vida, de tota la vida, és clar, no només de la nostra… per això recomanen no fer mal a cap ésser viu, perquè tots són en un moment de la seva evolució, del seu creixement.

Quan llegeixo el que viu, veu, sent Na Maria, pens que realment la vida troba sempre el seu camí si no la forçam, si no ens posam obstacles mentals, si obrim el cor i la ment i ens deixam fluir…, ser lliure és exactament això, pens. Tenim totes les eines necessàries, si les volem: el coneixement, la intel.ligència, la capacitat d’estimar, la voluntat i la força. Però què difícil se’ns fa acceptar aquesta llibertat i què falsament satisfets que estem de vegades dins la nostra gàbia daurada!

Tenc un amiga que viu a Anantapur, a la Fundació Vicenç Ferrer. Ella nom Maria Llompart, i és lliure.

1 Comentari
  1. ES UNA PASSADA, NA MARI FA UNA GRAN COSA I LO MILLOR ES QUE ELLA ESTA SUPER FELIÇ. MOLT BE MARI ENDEVANT I FORÇA

Deixa un comentari