La meva amiga valenta

La meva amiga valenta

Al món hi ha persones realment valentes. I no estic pensant en grans líders o grans revolucionaris que arrisquen la seva vida per una utopia o per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Aquestes persones són importants i necessàries en la història de la humanitat, és clar. Però avui m’estim més parlar de les persones com nosaltres, d’aquelles persones normals i corrents que, precisament, són extraordinàries!

A la vida la valentia es pot manifestar de moltes maneres i pot arribar a sorprendre: realment, un no sap si és valent o no fins que es troba en el moment clau. També perquè el que pensam de nosaltres mateixos sovint no encaixa exactament amb el que som, i de vegades ens tractam injustament. Però el que importa és com reaccionam davant de situacions inesperades, imprevisibles, difícils, doloroses.

Valentia i absència de por.

Valentia i absència de por.

La valentia, trob, no és l’absència de por. La por és segurament una de les emocions que van més lligades a la vida. La por en ocasions garanteix la supervivència, i per tant no és res sobrer: tenir por ens pot fer estar alerta, vigilants, atents. I això no és dolent.

El que és dolent és que la por ens paralitzi, que ens tanqui dins d’una caixa fosca i estreta, que ens negui la felicitat de viure tranquils, oberts als altres i a la vida, que ens faci incapaços de valorar, d’assaborir, d’agrair, d’esperar…

Ser valent és, precisament, ser capaç de viure en plenitud a pesar de la por. Tenir por ens fa humils, i pens que l’autèntica valentia es fonamenta en la força de la humilitat. És possible eliminar la por, clar que sí, però de vegades pot ser fins i tot millor acollir-la, contemplar-la, intentar comprendre-la, acceptar-la com a pròpia, i deixar-la de costat perquè no ens impedeixi caminar. Tampoc no és fàcil, però tenim unes capacitats immenses que ignoram, i realment podem fer el que volem fer si ens lliuram del domini de la por i confiam.

Creixement

Humilitat i confiança.

Tenc una amiga que és tan valenta, que m’emociona pensar-hi. Ser valent és atrevir-se a trepitjar nous camins, estar obert al món, ser molt conscient de tot, comprendre i voler conèixer… a pesar del dolor, o precisament, a causa del dolor. Perquè tot i que és trist pensar-ho, el dolor és un dels nostres grans mestres si som capaços de fer-li front, d’acceptar-lo i de seguir endavant amb una mirada i una esperança renovades.

No entenem el dolor, però sense el dolor no tindriem l’oportunitat de saber si som valents i de ser valents, de cercar i trobar allò que és important, de reorientar-nos i reorientar la nostra vida, d’aprendre, de créixer, de ser un exemple.

No volem el dolor, és clar, i és normal. Però si arriba… quan arribi, donem-nos l’oportunitat de ser més grans que ell. Això és el que ha fet la meva amiga, i m’emociona pensar-hi.

Deixa un comentari