La mort, el gran tema

La mort, el gran tema

Incomprensible, tenebrosa, el gran misteri per als vius… la mort és, sens dubte, el tema, el gran tema, i ho ha estat sempre perquè no sabem en què consisteix, què es sent, què és realment més enllà de l’evidència de la closca buida, sense alè de vida, del nostre cos…

La mort ha estat sempre i serà el gran tema dels humans… normal, som éssers vius conscients i per tant amb capacitat per fer-nos preguntes, elucubrar, transcendir… M’agrada la frase “la vida té risc de mort” perquè reflexa amb sentit de l’humor la realitat: si estàs viu, el que te resta esperar és morir… un fet ben cert que ens iguala a tots. Com deia ahir vespre en Bosco Faner en el funeral d’una dona, esposa, mare i amiga estimada i admirada, el que importa no és si una vida és llarga o curta en anys, sinó com de profunda ha estat!

Dels anys importa només com els aprofitem.

Dels anys importa només com els aprofitem.

A Occident tenim un greu problema amb la mort. D’entrada li posam traves a la paraula… com ens agrada dissimular les coses certes que no ens agraden! Som així d’ignorants… I a més, la consideram el contrari de la paraula “vida”, quan això és un disbarat: la mort és contrària al naixement… i tots dos són part de la vida!! Viure és néixer, viure… i morir… en això consisteix! A Orient no viuen la mort com una derrota suprema, segurament també perquè la seva cultura i la seva espiritualitat mai no han elevat als altars a l’ego, que per a nosaltres és el rei del món… està clar que la terminació definitiva de l’ego, el nostre bé més preciat, el que pensam que som, ha de ser per força una cosa molt terrible per a nosaltres. En la nostra visió del món, de la vida i de la mort, hi falta molta humilitat (i hem fet poc cas dels nostres Mestres). La mort ens imposa aquesta humilitat sense apel.lació. Sortim dels funerals diguent “no som res”… però la sensació ens dura ben poc. I tampoc no és del tot cert que no siguem res: som molt, i podriem ser encara molt més, però som fràgils, i estem vius… per tant, en perill constant de mort.

Creis en la reencarnació? En la possibilitat de moltes vides? No sé si vos ho heu demanat mai, però a mi la idea sempre m’ha agradat i me sembla totalment coherent. Partim d’un fet evident: la natura és el llibre de la vida que tenim sempre davant dels ulls, però que ens negam a considerar. Així com funciona la natura funcionam nosaltres, perquè en som part. Què és el que veim? Que la vida flueix sempre seguit, que el naixement i la mort es van succeïnt sense principi ni fi… i que precisament és de la mort d’on en surt la nova vida…

Louis Cattiaux va veure així la sortida de l'ànima del cos mort.

Louis Cattiaux va veure així la sortida de l’ànima del cos mort.

Però una vegada més és el nostre ego el que ens posa trampes i ens dificulta arribar a les noves respostes… podem pensar que alguna cosa de nosaltres podria reencarnar-se? Podem pensar-ho sense que l’ego formi part de l’equació? Difícil, eh? Estem tan convençuts que nosaltres som els nostres gustos, les nostres opinions, el que pensam, el que fem, el que tenim, que ens costa pensar en la possibilitat que siguem, realment, alguna cosa més important. Si alguna cosa es reencarna, ho tenc ben clar, no és aquest munt d’atributs que ens van molt bé per viure la nostra vida però que realment no valdria la pena conservar més enllà de la mort… no trobau? Si alguna cosa de nosaltres es reencarna, torna a néixer a una nova vida, ha de ser alguna cosa molt més gran i valuosa, alguna cosa capaç d’evolucionar i d’aprendre de cada nova vida, alguna cosa que va cap algun lloc, que té un objectiu que va complint poc a poc a través del temps i l’espai i les dificultats… Si com va dir el Dr. Bach “la vida és un llarg dia d’escola”, una frase que sempre m’ha agradat i que trob molt encertada, pens que l’alumne real no som “jo” amb el meu nom i llinatges i gustos i opinions, sino un “Jo” molt més desconegut però que de vegades fins i tot puc sentir molt endins… i que a més, segurament, tampoc no és “meu”, sinó que sigui part d’alguna cosa més gran que ens connecta a tots i a tot… part de la teranyina còsmica que emet vibracions sense aturar, que crea i recrea, genera i regenera i fabrica éssers vius sempre seguit aprofitant la matèria morta i l’alè de vida primigeni… quina idea més polida!

I la mort? La mort seria una gran eina, un gran moment. Igual que ho és el naixement. Seria un moment de noves oportunitats, de nous reptes, de noves experiències… com pujar de grau a final de curs… el que ens dol és deixar el que deixam aquí perquè clar, és l’única cosa que coneixem i no tenim gens segur què hi ha després… no hem dedicat massa temps a pensar-hi perquè ens fa por i tristesa, però tal vegada valdria la pena donar-li més voltes a la mort, en vida, en tost d’intentar negar-la o amagar-la… de tota manera, si vos hi fixau la nostra vida és feta d’adéus, de canvis que signifiquen renúncies i amb les renúncies, noves oportunitats.

Podria ser la mort una finestra oberta a noves experiències?

Podria ser la mort una finestra oberta a noves vides i aprenentatges?

Em sembla més coherent això que creure que després de la mort simplement “ets allà dalt”, esperant el Judici Final… i això pensant en la menys terrible de les opcions que se’ns dónen… trob que l’economia de recursos és una de les lleis de la natura, i per tant, no tindria massa sentit invertir segles i segles en ànimes que tenen una única oportunitat de viure i demostrar i aprendre… què fan abans de néixer i què fan després de morir? Res… amb un poc de sort canten himnes… no pot ser així realment, seria un desperdici!! I l’altra opció encara me sembla més inverossímil: el res, el buit, mor el cos i mor tot perquè som, simplement, un tros de carn i un munt de reaccions químiques. No ens n’adonam, però amb aquesta visió negam tot allò que no es pot mesurar o pesar i un tros de carn amb reaccions químiques no sent compassió ni pinta com Miquel Àngel.

D’altra banda, és impossible aprendre tot el que hem d’aprendre en una única vida perquè aprenem a força de prova i error, a força d’experiències i caigudes, i es tracta d’un mètode lent (a part del fet que som propensos a les recaigudes…). L’evolució de l’esperit, diguem, necessita d’una… “avaluació continuada”… no es pot jugar una cosa tan important a un sol examen!!

Conclusió? Costa assumir-la realment, però per a mi és aquesta: la mort no existeix. Morim, és cert, com a part d’un procés natural. I ens estimam i ens enyoram. Però allò que és viu no mor mai, no pot morir… només transformar-se… la matèria en allò que li és propi, deixant així lliure la nostra part volàtil, la que ens connecta amb aquella teranyina de la que parlàvem… perquè la vida no és un estat puntual, sinó una força que va més enllà de les vides particulars de cadascú! La mort, com el naixement, sí que són un moment puntual del procés… però la vida és el procés mateix!!

Ah, i una altra conclusió important per a mi: aprofitem al màxim aquest dia d’escola per aprendre tot el que val la pena saber. Sobretot, estimem, perquè de cada vegada veig més clar que és ben cert allò que “l’amor és la resposta a totes les preguntes” i que és el nostre gran aprenentatge pendent.

4 Comentaris
  1. La peli de El Último Samurai acaba amb aquesta pregunta: ¿Dime cómo murió mi padre?…i la resposta lúcida és: Te contaré como vivió tu padre. Jo també sent que la mort no és pregunta…sinó més be resposta.

  2. Hola Manolo, estic contenta de tornar-te veure per aquí :)
    Sí, sí, exacte… solem pensar en la mort com en el final, quan pot ser sigui el principi… L’altre dia vaig llegir una frase que em va agradar: “La mort i la vida s’interpenetren en les transmutacions infinites d’allò que és viu”… L’altre món seria simplement el de la dimensió intemporal de la vida, d’una vida que és sempre en transformació.
    Salutacions!

  3. …………L’has encertada de ple.

  4. Gràcies!! :)

Deixa un comentari