La serenitat

La serenitat

Serenitat és una paraula que sempre m’ha cridat l’atenció. Es diu d’algunes persones, en situacions difícils, que “estava molt serè o serena”… i es diu amb admiració. Que la serenitat sigui valorada i que ho sigui en moments difícils o durs me diu que probablement sigui alguna qualitat important.

La paraula ve de l’arrel indoeuropea ksero- que vol dir “sec”, i va passar al llatí com a “serenus”, que també vol dir “clar, sec”. Deim que un dia és serè i volem dir que és un dia clar, sense núvols ni boires… i també un dia sec, sense pluja. La RAE es fa ressò d’aquest significat de “clar” i també diu “sossegat, sense turbació física o moral”, en castellà “apacible”. A més, la RAE recorda que “serè” o “sereníssim” és un dels títols d’honor d’alguns prínceps. Sens dubte es tracta d’una qualitat admirable i perseguible.

A mi em sembla que és tota una aspiració cap a la que tendir, voler ser serè, estar serè en els moments difícils, aportar serenitat als demés en tot moment.

Diu Herman Hesse sobre la serenitat: “No és feta ni de broma ni de narcissisme, és coneixement suprem i amor, afirmació de totes les realitats, atenció en guàrdia a la vora dels grans fons i tots els abismes; és una virtut dels sants i dels cavallers, és indestructible i no fa més que créixer amb l’edat i l’apropament de la mort. És el secret de la bellesa i la veritable substància de tot art…”.

Pens que segurament la serenitat és fruit d’una pau interior, d’un estar i ser en el lloc que em correspon, d’una satisfacció íntima molt semblant a l’alegria, que no té perquè mostrar-se estrident, i que neix de la humilitat i no del narcissisme, com diu Hesse. La serenitat s’envolta de discreció, de respecte, de silenci productiu, de paraula mesurada… no fa renou ni necessita ser vista, ni apreciada, ni reconeguda. Simplement, és… hi hagi o no testimonis. És bellesa sense orgull, sense sobèrbia.

La Via Làctia, Victòria, Austràlia.La serenitat és coherència, harmonia entre tot allò que és important, ordre, justícia, equanimitat, equilibri, prudència, assumpció del deure, Obediència amb majúscula.

Quan veim una persona serena davant d’una discussió o d’una desgràcia aprenem que la serenitat és possible i constructiva, generosa. Me sembla un valor cap al que tendir, una qualitat valuosa per a la nostra vida i per a la convivència.

Practiquem la serenitat. Sempre hi som a temps per canviar algunes de les nostres actituds, del nostre “anar per la vida”. Aquella frase tan repetida de “és que jo som així” és una gran mentida. No som de cap manera, sinó que ens fem a mesura que vivim y adquirim experiències i hàbits. Uns hàbits, unes actituds que es poden canviar només amb la força de la nostra voluntat. Costa, és cert, però el que importa és saber que és possible, que és un dels nostres nombrosos súperpoders.

En realitat, no “som com som”, sinó que som com volem ser.

Deixa un comentari