La vida i el sentit

La vida i el sentit

Un amic molt estimat està malalt. No puc deixar de pensar en ell i en la seva família, persones a les que m’estim molt. Me sembla molt injust que algú com ell hagi de passar pel que està passant… hi ha persones amables, discretes, alegres, amb sentit de l’humor, generoses, compromeses… persones innocents que donen llum cada dia de la seva vida, que mai pensen mal, que mai desitgen mal. Aquestes persones són un referent, una guia, un regal per als que tenim la sort d’estar al seu costat. És molt injust que hagin de patir…

De fet ningú, cap ésser viu no es mereix patir. Però en canvi, hi ha tant de patiment per tot on miram! Aquest sentiment d’injustícia, de patiment gratuït, fa que me demani moltes vegades si tot això té sentit. Quin és el sentit d’aquesta vida? En té? És tot una broma d’un déu cruel? Per què tants d’innocents pateixen malaties, injustícies, guerres, violència i tants de desastres? Per què hem de patir?

No tenc totes les respostes. Només puc plantejar les preguntes, que ara surten del malestar, de l’enuig. Estic enfadada, sí. Sé que no hi hauria d’estar, però hi estic. Intent trobar les respostes des de fa molt de temps,  les he cercades a molts de llibres, i si digués que no n’he trobat cap mentiria: les respostes hi són. Però en moments així no me basten, no són suficients per explicar i acceptar el patiment d’algú estimat.

1013394_361317470637485_39698774_n

Després, quan l’enuig es calma i només queda el cansament, hi puc veure més clar. Qui ens va dir que aquesta vida era xauxa? Per què ens pensam que ho ha de ser, que mereixem que ho sigui? Per què ens creim tan importants? Què fem nosaltres perquè el món sigui un lloc millor per als qui pateixen? Ens creim els amos de la vida i la dispensam o la negam sense tenir en compte massa coses. Gairebé cap espècie viva no se’n lliura de la nostra crueltat. I després volem justícia per a nosaltres? Què ens hem cregut?

Pens que els mestres Advaita, els que parlen de la no-dualitat, tenen molta raó quan diuen que realment nosaltres no som res. Només eines per tal que la Consciència, l’Un, Déu o com li vulgueu dir, pugui ser autoconscient. I tot i així no és cert que no siguem res: ho som Tot! però no ho sabem… ens pensam que som aquesta personeta amb nom i llinatges quan en realitat som alguna cosa molt més gran que el nostre cos i els nostres sentits i la nostra raó. Però insistim a defensar la nostra personeta, a posar-la per damunt de tot, a negar-nos a reconèixer que no som res o, millor dit, que ho som Tot però no sabem. És un camí difícil, el de deconstruir tot el que hem anat construïnt des que vam néixer, i tanmateix és l’únic camí possible: tornar a quedar despullats com a fillets del cel, nets i purs com fulls sense escriure, i acceptar que només hi ha una Voluntat i no és la nostra.

La nostra societat està fundada sobre tot el contrari, sobre l’enfortiment de la nostra personalitat, fer-nos autosuficients, creure que som els amos del món i que tot depèn de la nostra voluntat i la nostra raó. Feim del desig la nostra guia i vivim presoners entre el record d’un passat que ja no existeix i la idea d’un futur ple d’il.lusions i de pors que només té vida en la nostra ment… mentre, la vida real ens fuig de les mans com l’aigua, perquè és molt fràgil, com nosaltres, i només té un aquí i ara que normalment negligim. Entre records i plans futurs passam la vida i ni ens n’adonam. I ningú no ens ho diu, ningú no ens adverteix ni ens mostra el camí… l’hem de cercar i trobar tot sols.

1926831_10204929564027754_8799483101666152456_n

És ver que és una broma, la vida. Un joc al que hem de jugar ens agradi o no, hi estiguem d’acord o no. I quina altra cosa més podem fer? Cap, només jugar. Rebre els cops amb serenor i les alegries també… no fiar-nos ni de l’èxit ni del fracàs, que com deia Kipling són dos impostors, i mantenir-nos dignes i serens a pesar de les circumstàncies. No hi ha més remei… tirar endavant, aixecar la bandera de l’esperança, estimar-nos i demostrar-ho, confiar, donar gràcies per les mercès rebudes, ser conscients que hauria pogut ser molt pitjor… aquesta és la realitat. La realitat que derrota sobèrbies i desinfla egos i ens posa al lloc que ens correspon.

Ho sé. Sé que és així. Sé que tot plegat és com un dia d’escola, com una prova per pujar a un nou curs. Sé que sí que té un sentit, no indvidual per a la nostra personeta, sinó col.lectiu, perquè la Vida està molt per damunt de cada un de nosaltres i fa feina amb un objectiu superior. Nosaltres som només els seus col.laboradors, les seves eines conscients. Ho sé, sé que és així.

1959400_579955728788921_7790378173875006874_n

“Rep amb senzillesa tot el que et passi”, diu Rashi. Però… què difícil!

La guerra, la violència, el desastre, la malaltia… són algunes de les condicions de l’existència enmig de les quals -com diu Ouspensky– hem de viure, treballar i cercar respostes a les nostres preguntes i els nostres dubtes. I això és l’únic que podem fer, realment…

 

Comments are closed.