Labordeta, en el bon sentit de la paraula, bo

José Antonio Labordeta

Aquesta setmana ens ha deixat (ha traspassat, polida paraula) José Antonio Labordeta, poeta, cantautor, mestre, parlamentari (la paraula polític no li escau), home del carrer, culte i bromista, persona propera i interessada per les petites i senzilles coses de la vida, que gairebé sempre menen més a prop de la veritat que les grans i fastuoses. Bo, en el bon sentit de la paraula, com deia Machado: un home bo, amb una sola cara, sense ambigüetats, valent a l’hora de defensar allò en el que creia en veu alta, sense importar-li el què diran ni les cursis correccions polítiques.

Aquests dies, sentint per la tele com li adjudicaven la paraula “polític”, no he pogut reprimir una arrufada de nas. No era un polític com són els polítics, sinó un polític com haurien de ser. Per això m’agrada més pensar en ell com en un parlamentari, disposat a defensar amb la paraula (gran do!), al Parlament, el millor per a la seva terra, tan oblidada, enfora dels nacionalismes i a mercè del vent. En Labordeta ha estat un referent per a moltes persones, un home que duia la sinceritat i la dignitat allà on anava. Un referent dels que comencen a mancar… i fan tanta falta!

Jo el vaig conèixer en la seva vessant de divulgador dels pobles i indrets d’Espanya, en aquella sèrie inoblidable de “Un país en la mochila”. Me sonava el seu famós cant a la llibertat (“Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad…”), però no l’havia seguit. Va arribar un dia a Menorca, amb els seus companys de la sèrie a TVE, i em va regalar un dels millors records que tenc del meu pas per la tele. Van ser uns dies molt polits, perquè era estimulant veure’l a ell com es posava la gent a la butxaca, com aconseguia treure més de dues paraules seguides a un l’amo, o com s’emocionava sentint els glosadors Miquel Ametller i Esteve Barceló a Son Pomar…, com afagava la guitarra ell mateix i cantava, improvisadament, el seu cant a la llibertat davant d’un grup de persones que aplaudien i s’emocionaven. En Labordeta va parlar amb l’avi Joan Riudavets a l’ombra del patiet de la seva casa, as Migjorn Gran; va passejar entre els cavalls de Sant Joan a Ses Voltes; va visitar criadors de cavalls, artesans de l’avarca, pagesos, pescadors…, i els va demanar per les seves vides, pel seu dia a dia. Va baixar a les pedreres de S’Hostal i va cantar, perquè quan s’emocionava no podia fer altra cosa!

Ell ja no hi és, però ens ha deixat la memòria, cançons i poemes, exemples de vida viva…, i als menorquins, en concret, ens ha deixat aquest capítol sobre Menorca de “Un país en la mochila”, que no puc aferrar aquí però del que vos en pos l’enllaç a la web de Tve.es, perquè el pogueu veure. No es va enrecordar d’un parell de coses que li vam dir, però és que li donavem tantes dades i amb tanta excitació, que no donava abast a prendre’n nota… Aquest és l’enllaç, per si voleu veure el programa:  http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090421/pais-mochila-menorca/484051.shtml

I per aquells que com jo, no vam arribar a conèixer les seves cançons a temps, vos copiaré aquí el seu cant a la llibertat. Perquè pens que aquesta cançó resumeix tota la dignitat de la persona, de qui la va crear i de qualsevol persona que trepitgi aquest món.

Canto a libertad

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad

Deixa un comentari