L’impuls irracional de matar

L’impuls irracional de matar

Passa una formiga per damunt de la taula on treballes o dines? Què fas?

Trobes una oruga gran i gruixada, de colors forts verds i taronja, a la terrasa de casa teva, on t’asseus a llegir o a berenar. Què fas?

Hi ha un escarabat dins del rebost, o dins el plat de dutxa. Què fas?

Veus una aranya teixint la seva tela en una cadira del jardí. Què fas?

És possible que en tots els casos la resposta sigui la mateixa? És possible que sempre, impetuosament, irracionalment, la nostra resposta sigui l’impuls de matar? No dic la voluntat, perquè trob que ni ens ho plantejam realment, o sigui, no ens demanam què fem i llavors decidim, conscientment, matar: la mort del bitxo invasor és l’única resposta que se’ns acut de forma immediata, sense haver de cercar-la. És l’impuls irracional de matar, que ens domina.

Aquests dies hi he pensat molt perquè teniem a casa un ratolí que entrava al rebost a menjar, durant la nit. No sabem on s’amagava, perquè en cercar-lo no el vam trobar a dins. És possible que entràs des de fora durant la nit, però no sabem per on. El cas és que cada matí trobàvem rastres del seu sopar: un foradet en una bossa de salvado, un foradet en una bossa de patates xurres, un mos en el xorisso, un foradet al paquet d’espaguetis… i el pitjor de tot: uns cagarrets molts petitons i algun pixu.

Sé que no hi havia negociació possible. Sé que no hi havia massa opcions per solucionar la qüestió. M’hauria agradat saber d’on entrava per impedir-li el pas, però estava tot tancat llevat d’una reixa de respiració del rentador. Entrava per allà? Ja era a dins? Ara ja no ho sabré mai, perquè la primera nit no, pero la segona la ratera que vaig comprar va ser efectiva.

Ratolí...

Ratolí…

M’agradaria que m’entenguéssiu. Quan vaig veure aquell ratolí enganxat a la ratera, mort, perquè havia volgut menjar un tros de formatge, no em vaig treure un pes de sobre, sinó que me’l vaig posar. Hi pens cada dia. Me va fer molta pena pensar que ell només tenia gana, que només volia menjar aquell deliciós formatge que havia provat amb sort la nit anterior. Està clar que no pots tenir un ratolí al rebost, ni dins la casa… però és trist pensar que la mort de l’animalet sigui l’única sortida. O sigui, li hauria pogut posar un trosset de formatge cada nit devora la reixa de respiració del rentador, si és que entrava per allà? Així hauria pogut sopar sense encetar-me paquets de res ni deixar-me cagarrets al rebost. Hauria pogut tancar la reixa i impedir-li el pas? O, al manco, confirmar si entrava per allà… No me molestava que volgués menjar de les nostres provisions, però clar, llavors havia de tirar les coses encetades, i la relació era antihigiénica, és evident… Però veure aquell animalet mort simplement perquè tenia gana no me va donar cap sentiment d’alegria.

"Ratón imposible"

“Ratón imposible”… no va poder ser.

Vaig pensar que ens costa molt respectar la vida. Tota casta de vida. Sembla que amb les vides d’éssers grans ho tenim més assumit, pot ser perquè matar-los és més complicat… però, i la vida d’aquells éssers petitons que viuen al nostre voltant? Eliminam formigues, mosques, aranyes, orugues, escarabats… fins i tot papallones, caragolins o borinots sense que se’ns aixequi una cella. Sembla que no tenim assumit el respecte per les vides petites dels éssers petits i inofensius, que no són una amenaça per a nosaltres. Si ho pensam fredament, quin sentit té aquesta ànsia per matar si no correm cap perill? Em sembla una mica allò de matar per matar, perquè l’impuls davant de la por o del fàstic és acabar amb el bitxo que el provoca, simplement perquè podem, perquè som més grans i més forts que ell.

Una mica trist, no? Diu poc de la nostra condició d’éssers superiors, amb la capacitat de sentir, de compartir i de pensar i per tant, responsables de tot el que hi ha al món i també de la resta d’éssers vius. El budisme és extramadament respectuós amb tots els éssers vius, i els budistes no maten per matar perquè en les seves creences hi ha la possibilitat que qualsevol insecte o animal sigui l’ànima reencarnada d’una persona que varen conèixer i estimar. No dic que haguem d’entrar en aquest món de creences, però sens dubte me semblen molt més respectuoses amb la vida que el nostre impuls assassí, i entre aquestes creences i el que nosaltres fem me sembla que hi deu haver un terme mig raonable y respectuós amb la vida… i amb l’higiene.

No pot ser que respectem la vida dels animals grans  i dels que ens agraden, dels que trobam polits… i en canvi despreciem la vida dels que trobam lletjos o estranys? És això el que feim?

Podem vèncer aquest impuls assassí irracional que ens domina? Jo trob que sí, si ens aturam i pensam podrem trobar una altra solució. Simplement podem treure el bitxo invasor a fora i donar-li una nova oportunitat… és molt fàcil, si ens aturam a pensar abans d’aixecar la mà…

Me diuen “clar que l’havies de matar, hauria criat, t’hauria destrossat alguna cosa”… i sé que és ver, està clar que no em podia asseure a parlar amb ell per arribar a un acord que ens fós favorable als dos. Però en moltes ocasions sí que podem triar una opció que no sigui la mort de l’invasor. La mort sense necessitat, sense sentit, ens hauria de repugnar. I en canvi, hi és present gairebé cada dia a la nostra vida com la cosa més normal del món, i fins i tot la mostram sense escúpols als més petits de la casa: un escarabat… vénga! el peu a sobre…. Podem fer-ho d’una altra manera? Jo trob que sí: abans d’abusar del nostre poder, pensem si hi ha altres opcions i si aquell animalet representa una amenaça en algun sentit. Trob que si ho fem ens sentirem satisfets de nosaltres mateixos i haurem ajudat a humanitzar aquest món.

4 Comentaris
  1. Benvolguda Esther,
    Comparteixo la teva reflexió totalment. Ara bé… sense que es tracti d’una justificació, que de cap manera ho és, sabem que en el fons del nostre cervell d’auto anomenats humans,encara es dintingeix l’origen reptilia del que no n’estem gaire allunyats.

  2. Ben cert, Enric…per això no és fàcil imposar-nos a l’instint, però precisament per això és important fer-ho, perquè estem construïnt la nostra humanitat dia a dia i guanyant-nos el dret de dir-nos humans…
    Moltes gràcies per llegir i comentar! :)

  3. hola Ester,
    jo també compartesc, com tu, el que hi ha altres maneres de no tenir que matar encara que sigui irracionalment, de fet ja ho faig en sa mida que puc, tir es caregols fora, no els mat, no mat res que no sigui molt invasor i encara aixi m’ho pens. Estic molt sensibilitzada amb es tema animals, i de cada vegada més…però sempre n’hi d’alguns que no es pot deixar pasar….es una pena.

  4. Sí, clar, de vegades és l’opció més racional, o la que ens convé més a nosaltres… però si ens hi fixam bé, moltes vegades la mort del bitxo és evitable… ens gafa com un atac i tot d’un aixecam la mà… jo ho faig! I en canvi si pensam un poc abans d’aixecar la mà segur que trobarem altres solucions…
    Gràcies pel teu comentari :)

Deixa un comentari