LLibertat per seguretat, la gran trampa

No sé si haureu vist una pel.lícula que es va dir a Espanya “En el nombre de todos”, i que en anglès tenia com a títol “Strip search” (una expressió que vol dir despullar-se i ser registrat). Es tracta d’un telefilm (una pel.lícula produïda expressament per a la tele) dirigit per Sidney Lumet (http://www.laguiatv.com/pelicula/ficha/nombre-todos/75301) i interpretat, entre d’altres, per Glenn Close. Només l’he pogut veure una vegada, mai més hem coincidit aquest film i jo, però me va impressionar.

Comença la història en una classe d’un institut, o tal vegada d’una universitat qualsevol dels Estats Units. És poc després dels tràgics atemptats de l’11-S i el país, i amb ell el món occidental, es troba en plena paranoia. Un professor demana als seus alumnes: “Si vos diguessin que a canvi de renunciar durant un any als vostres drets civils, seria possible acabar amb el terrorisme, què contestarieu?”. El joves es miren, alguns dubten, però gairebé tots contesten que no, que dirien que no.

El professor hi torna: “I si només haguéssiu de renunciar als vostres drets durant un mes a canvi del mateix?”. El al.lots dubten més, alguns diuen que sí, però la majoria torna dir que no, que no voldria aquest tracte. I el professor insisteix per darrera vegada: “I si només haguéssiu de renunciar als vostres drets civils durant un dia, a canvi de la seguretat i la desaparició del terrorisme?”. Aquí ja hi ha pocs dubtes. Els joves es miren i tots pensen el mateix. La resposta seria que sí, que hi estarien disposats.

I aquí és on realment comença la pel.lícula, que mostra tot el que li por passar a un ciutadà normal i corrent durant un dia –molt llarg- en què li són robats els seus drets civils. Es veuen dues històries paral.leles: un jove sirià (no ho record molt bé, o àrab o pakistaní) que és detingut als Estats Units per unes sospites sembla que poc fonamentades, però que així i tot el mantenen durant tot un dia sotmès a interrogatoris brutals i vexatoris en mans d’una funcionària d’Interior (Glenn Close, que està magnífica com sempre), tot molt “civilitzat”; i la història d’una jove estudiant nord-americana que és detinguda a una ciutat de Xina pel mateix, sospites no massa clares però que tenen que veure amb l’espionatge, i que és sotmesa als mateixos mètodes criminals per fer-li admetre que és culpable. Aquell dia és, per a tots dos, un autèntic infern.

La tortura física i psíquica és un vell i efectiu mètode per fer que qualsevol admeti el que sigui, i ha estat emprada per tots els poders de la Terra, i encara avui ho és. Però la supressió dels drets civils es pot fer de forma més subtil: una vexació més subtil que el poder ens inflingeix més sovint del que ens adonam. Després dels atemptats de l’11-S el món occidental va entrar en una paranoia col.lectiva que incomprensiblement també ens va afectar a nosaltres, tot i que la nostra reacció com a poble després del tràgic 11-M va ser molt més madura. Però vam caure en la trampa de la paranoia nord-americana i ens van començar a semblar justificades coses com que als aeroports se’ns consideri sospitosos i ens haguem de pràcticament despullar davant dels agents de la seguretat privada, que ens escorcollen roba, cos i bosses. Es poden quedar amb el nostre mòbil o el nostre ordinador portàtil per una simple sospita, i si viatjam als Estats Units totes les nostres dades seran facilitades a aquell Govern. Tot just la setmana passada, el ministre Rubalcaba va firmar un acord amb els EE UU que permet a funcionaris de Fronteres d’aquest país revisar els nostres papers i passaports a l’aeroport de Barajas si agafam un avió cap allà.

Pel simple fet de no anar vestits com si anéssin a un congrés d’executius, alguns joves són demanats de mostrar els seus DNI a la Policia, sense cap motiu. Igualment passa amb molts d’immigrants, perquè tenen pinta d’immigrant, però no es demana el DNI a l’empresari que els explota. Sense motiu ni necessitat, l’Administració, el banc, qualsevol web d’internet o empresa d’assegurances, ens demana un munt de dades sobre nosaltres mateixos…, i les donam sense qüestionar-nos res. Telefonam a un jutjat, a una delegació d’Hisenda, a la Policia Nacional i no ens entenen, hem de parlar en castellà per poder-nos comunicar amb un funcionari públic que és al nostre servei i a la nostra terra. Compram un DVD i hem de pagar un canon a la Societat General d’Autors per si decàs s’ens passa pel cap cometre algún acte de pirateria amb aquell objecte…, sospites i “seguretat preventiva”…, així és el nostre entorn.

Ens imposen moltes petites renúncies diàries a la nostra dignitat i a la nostra llibertat. I el pitjor de tot és que moltes vegades ni ens n’adonam. I d’altres li llevam importància i deim que la seguretat tot ho val. La seguretat sense drets és el que ofereixen les dictadures: la calma dels cementiris. El desafiament autèntic per al poder és lluitar per la seguretat des de la llibertat, des de la defensa dels drets civils i amb les armes legítimes de l’Estat de Dret. I per als ciutadans, el desafiament és cridar ben fort que no estem disposats a renunciar ni a un sol dia de llibertat a canvi d’aquesta seguretat. La por és l’arma més efectiva del poder. L’elecció entre viure d’empeus o morir de genolls és falsa. El que hem d’aconseguir és viure d’empeus. I que no ens prenguin en pèl.

Vos pos una foto d’En Cipriano Mera, a qui he descobert mentre escrivia aquest post. Precisament es va fer una pel.lícula sobre la seva vida, titulada “Vivir de pie”. Podeu trobar-ne més informació aquí: http://cgtmurcia.org/spip.php?article100

Fins prest!

Cipriano Mera, un personatge genial i desconegut, va viure d'empeus.

Cipriano Mera, un personatge genial i desconegut, va viure d'empeus.

2 Comentaris
  1. T’en recoman una altra, Esther, perque la temàtica del teu post hi té molt a veure (i per mi és una gran pel·lícula): V de Vendetta, amb Natalie Portman i Hugo Weaving

  2. Hola, Itziar!
    Moltes gràcies, faré de veure-la!! :)

Deixa un comentari