Maat, l’equilibri i l’ordre just

Maat, l’equilibri i l’ordre just

Aquests dies he estat llegint un llibre recomanat per una amic, “Thot, pensamiento y poder en el Egipto faraónico”, de Ferran Iniesta. Si vos agrada llegir sobre l’antic Egipte i sobre la història espiritual de la humanitat, vos el recoman vivament.

Sempre m’impressiona com els éssers humans de l’antiguitat van saber teixir una xarxa de conceptes abstractes per explicar-se el món i l’existència, i com van donar-lis noms i atributs de déus per, precisament, poder-ho explicar de forma mínimament intel.ligible i transmetre aquest coneixement.

Diu Iniesta en aquest llibre que l’anomenada “Teologia Memfita”, que es va desenvolupar a la ciutat de Memfis sobre el 2.000 abans de Crist, elaborada pels sacerdots del déu Ptah, introduïa la veu, la Paraula, com instrument de creació del món. “Reprenent així l’antiquíssima tradició en moltes cultures neolítiques de què la llum i el so són els primers elements en venir a l’existència”. De fet, també al Gènesi la llum i el so són les eines creadores per excel.lència: tot és en la mesura que déu pronuncia les paraules. “Déu digué: que existeixi la Llum! I la Llum va ser”. O sigui, és la veu, la paraula (que respòn a una voluntat) el que crea la llum i la separa de les tenebres. Me sembla una idea preciosa i m’impacta que pobles tan antics ja pensàssin en la vibració de la llum i el so com a forces de creació! Sabien que la vibració transforma la matèria…

El déu egipci Ptah

El déu egipci Ptah

Ptah, amb cara verda i embolicat amb un sudari.

Ptah, amb cara verda i embolicat amb un sudari

Però els egipcis de l’època van anar encara més enfora. El déu Ptah va embolicat amb un sudari perquè és qui mostrà els secrets de la momificació als humans i és a qui s’encomanen els difunts perquè surtin victoriosos de la mort a una nova vida, o sigui, que era l’amo de la vida i de la mort, el creador suprem. Els sacerdots egipcis de Memfis van pensar que el món estava fet del mateix pensament i essència divina, i encara van anar més enfora: Ptah no només va donar lliure albir a tots els éssers vius que va crear, sinó que els creà segons el desig profund de tots i cada un d’ells! Així ho diu un texte de l’època:

“Va fer que els seus cossos s’assemblessin al que desitjaven els seus cors – això és, les formes en què desitjaven manifestar-se”…

O sigui, totes les criatures generades per la veu de Ptah van ser lliures per ser el que volien ser… i encara avui, la veu de Ptah segueix creant éssers lliures en tot l’Univers, perquè la Creació no va ser una cosa puntual que va passar fa molt de temps, sinó que encara dura… segurament perquè la paraula i la veu són tan importants, val la pena estar atents al que deim i pensam.

Aquesta idea de creació del món elimina la perfecció i dóna entrada al desordre, perquè cadascú és lliure de triar. Idò, el déu va introduir el mal en la seva creació? No, com més tard el déu cristià, no va introduir el mal sinó un bé preciós: la llibertat d’opció. De fet, és l’opció pel mal el que introdueix el dolor… Ptah no va voler una presó per a éssers mecànics i presoners, sinó un jardí per a éssers lliures i diversos… a pesar del risc. I en això consisteix el regal de la llibertat.

Per això es feia necessari un nou-vell concepte, que restauràs l’equilibri i mostràs que l’ordre just, dins la llibertat, era possible, ja que el bé i el mal depenien de la lliure opció dels éssers conscients. Els sacerdots de Memfis van recuperar la figura de la deessa Maat, tocada amb una ploma d’estruç vertical sobre el cap. Maat representa la llei, l’ordre, la justícia, l’equilibri, l’harmonia… tot allò que genera bellesa i bé.

La deessa Maat.

La deessa Maat.

De fet, en el moment de la mort, Maat era testimoni a l’hora de pesar el cor del difunt, que havia de ser tan lleuger com la seva ploma d’estruç, indicant puresa.

Els conceptes que representa Maat només podien desplegar-se plenament sota un ordre polític estable, compensat i harmoniós. I així va ser l’època memfita.

Aquestes idees em generen moltes preguntes, a part de l’admiració per un pensament tan antic i elevat. Tenim noltros clar el concepte de llibertat? Som lliures? Vivim la nostra llibertat com un regal o com una càrrega? Clar, sembla més còmode no tenir responsabilitats, perquè la llibertat està carregada de deures i no de drets, que és la paraula que més ens agrada. Tenim clar que el món és tal i com el fem cada dia? Sempre em fa molta gràcia quan algú diu allò de “com pot déu permetre que passin aquestes coses?” Perquè en el fons som fillets petits que necessitam que algú prengui les nostres decissions i que necessitam culpar algú altre dels nostres actes, sigui déu o el vesí.

Vivim, avui, en el regne de Maat? Vivim en un ordre polític estable, compensat i harmoniós que permet l’equilibri i l’ordre just? I encara més important: què fem cada un de nosaltres per aconseguir-ho?

Definitivament, aquest llibre és una mina…

thot anubis horus ayudando a Seshat  Maat

 

 

Deixa un comentari