Monòlegs

Monòlegs

Coneixeu algú que, en tost de conversar, fa monòlegs? Segur que sí, és més freqüent del que sembla!

Es tracta de persones que, primer de tot, solen fer preguntes trampa. Què és una pregunta trampa? Aquella que és feta com si el tema que es demana interessàs, però que en realitat, li servirà a qui fa la pregunta com a palanca per introduir allò del que realment li interessa parlar… normalment, per a aquestes persones, el tema preferit solen ser elles mateixes… et demanen, per exemple, “i com te va la feina?” I quan comences a contestar aprofiten qualsevol petita pausa per començar a parlar elles sobre la seva feina, que era el que realment tenien al cap i centrava el seu interès…

I aquesta és la segona característica dels monologuistes: el seu tema preferit són ells mateixos. La paraula que més empren és “jo” i normalment els verbs sempre els conjuguen en la primera persona del singular. Si no expliquen allò que els ha passat avui, tan interessant si és una petita anècdota com la cosa més grossa del món, expliquen com veuen allò que t’ha passat a tu, o què opinen del que sigui… però mai no surten d’ells mateixos, del petit i estret àmbit del jo, me, meu, mi, moi, jo mateix, myself…

Es nota molt que no t’escolten, perquè podries dir la burrada més gran i ni s’immutarien. Aprofitant el teu breu torn de rèplica, podries ficar enmig del teu discurs, per exemple: “I avui matí he cremat la casa i tot el que hi havia a dins”, i ells, amb el mateix to i la mirada divagant, aprofitarien la pausa per dir: “Jo una vegada vaig veure un incendi que…”. I així…

Normalment és gent que no et mira als ulls. No és fàcil mirar als ulls del teu interlocutor durant tot el temps que dura la conversa i sempre hi ha graus d’intensitat i moments, és clar. M’agraden les persones que me miren als ulls quan parlam, encara que en part també m’incomoden un poc… hi estam tan poc acostumats! I jo també ho intent, tot i que reconec que impacta molt i cansa un poc… Però els monologuistes no et miren ni un segon als ulls, normalment deixen vagar la seva mirada, just passen uns segons per damunt de la teva cara i segueixen mirant el que tens darrera, al costat, van i vénen… quina ràbia que fa això! De fet, no els interesses gens: el seu cervell està centrat en ells mateixos i ho deixen ben clar tant les seves paraules com l’atenció de la seva mirada, que no es fixa enlloc…

Mirem als ulls

Mirem als ulls

Conversar vol dir, primer, estar junts, fer el mateix, compartir alguna cosa. I després, en aquest cas, compartir paraules, coneixements, experiències… compartir, o sigui, donar i rebre i construir alguna cosa junts que és fruit dels dos discursos, dels dos pensaments. Però els monologuistes desaprofiten les ocasions per escoltar i per tant, per aprendre alguna cosa nova… segurament per això aquestes persones sempre parlen del mateix i diuen el mateix, no incorporen res, no reflexionen sobre res nou, estan immerses en una mena de “pensament circular” i de “discurs circular” i donen voltes sempre al mateix, repeteixen, però no creen, ni troben, ni cerquen, de fet…

El pensament circular

El pensament circular

Aquestes persones mai no hi són… o sigui, hi són físicament, però no hi ha la seva presència, no hi són presents realment, la seva ànima no hi és, ells no hi són… segurament es perden moltes coses, centrats sempre en la cosa més avorrida i monòtona del món, que sol ser un mateix… perquè agafar-se un mateix com objecte de l’experiment de viure i aprendre, i intentar canviar les coses que s’han de canviar, afrontar els reptes, rectificar, millorar, és un exercici imprescindible per a viure i per a ser. Però contemplar-se a un mateix indefinidament sense objectius ni propòsit d’esmena, és molt avorrit i inútil!

Amics, intentem ser bons conversadors i no bons monologuistes. Intentem mirar als ulls a la persona que tenim davant… si ho fem passaran coses fantàstiques una vegada superem la petita incomoditat inicial… perquè ser és compartir, i per compartir hem d’estar atents i desperts, tenir curiositat, voler escoltar i conèixer, reflexionar, aprendre, i estar convençuts que al món hi ha moltes coses i persones molt més interessants que nosaltres mateixos.

Deixa un comentari