Na Lola

Na Lola

Un fosquet del mes de setembre va venir a ca nostra una moixeta petitona, negra, amb els ulls color d’oli. Li vam obrir la porta i ella va entrar, es va deixar acariciar, ve beure llet i va semblar que ens coneixia de sempre. Des de llavors ha viscut amb noltros. Li vam posar Lola, en record d’una bona amiga.

Viure amb un moix, o amb una moixa, és tota una experiència. L’altre dia vaig llegir una frase que me va agradar i que diu molt: “Un ca té amo, un moix té staff”. I és ben cert! Perquè ningú no dubta que és na Lola qui ens va adoptar a nosaltres…

Na Lola, posant.

Na Lola, posant.

Aquesta setmana, per primera vegada –i supòs que no per darrera-, na Lola ha passat un parell de dies fora de casa. No sabem on, ni amb qui, ni fent què… però se’n va anar a voltar dilluns matí i va tornar dimarts fosquet… com si res, ben tranquil.lament, amb gana però beníssim.

El moixos et posen a prova perquè tenen la seva pròpia personalitat, els seus gustos, les seves manies, la seva ànsia de llibertat i els seus instints, i tot això passa per damunt de l’afecte que et tenguin a tu i també per damunt de la seva pròpia comoditat a casa. Però a pesar del que et fan de vegades (no es deixen acariciar quan tu vols acariciar-los, no volen jugar quan tu vols jugar, i també al revés, no volen deixar-te treballar amb l’ordinador o amb el boli, desapareixen sense dir res i et deixen en un mar de dubtes, sempre prefereixen la teva cadira, s’esmolen les ungles al sofà…), els moixos són únics i hi ha coses de la seva personalitat que realment admir.

La seva llibertat és important i la defensen trob que fins i tot de vegades per damunt de la comoditat del seu coixí o del menjar servit o de l’escalforeta.

Bona vista.

Bona vista.

La seva capacitat de diversió, de joc, és infinita: tot en aquest món serveix per a divertir-se, fins i tot la garnera amb què li dones tocs pel cul quan no es porta bé!

La seva curiositat és insaciable, no té fi, i la casa, el pati i el món són tan grans! Hi ha tantes coses per descobrir… des de la rentadora a un simple paper embolicat, tot és màgic per a ells i tot mereix la seva atenció.

La netedat en tot: en el seu cos, en el seu llitet, en el seu caixó de terra… és igual si plou o si hi ha fang… la brutor no hi cap a la seva vida!

L’agraïment a les carícies, amb aquest ronroneig tan característic, i la seva delicadesa en posar-te la mà a la cara, o tocar-te senzillament quan és a prop, amb la maneta o amb el peu…

La seva discreció, el seu silenci, la finesa amb què es mouen, l’habilitat per saltar, sortir, baixar, enfilar-se… tot és harmonia en els seus moviments.

L’afició de jugar a amagar-se i donar-te un retgiró quan passes pel costat… Tenc un amic que diu que els seus moixos riuen i li donen les gràcies, i estic segura que és ben cert.

Na Lola fa una espècie de “prrrgggrrrrriiit” que pot voler dir “què divertit!” o bé “vull jugar!” o bé “fes-me cas!”…

Olor de llibertat.

Olor de llibertat.

M’agrada na Lola. Per a ella partir i no tornar en dos dies és normal… quan va tornar ni ho va fer amb el cap baix, ni amb cap sentiment de culpa, ni de preocupació, ni de por… va tornar contenta i amb gana! Viu a ca nostra perquè ella vol, i per tant, és lliure de sortir i entrar i tornar quan vulgui. Estic empegueïda d’haver-ho passat malament pensant que li hauria succeït alguna cosa dolenta… i no he de caure més en les trampes de la ment.

Es pot demanar a algú, persona o animal, que vagi en contra de la seva natura? Trob que seria molt poc intel.ligent. I ara record aquell tros fantàstic d'”El Petit Príncep” on un rei satisfet perquè sempre és obeït, ordena al Sol que es posi just quan és l’hora de pondre’s. Li diu al Petit Príncep: “Si ordenava a un general que voli de flor en flor com una papallona, o que escrigui una tragèdia, o que es transformi en au marina, i si el general no m’obeïa… de qui seria la culpa, seva o meva?”. Idò sí: “S’ha d’exigir a cadascú el que cadascú pot donar -diu el rei-. L’autoritat reposa, en primer terme, sobre la raó”.

Com li podria demanar a na Lola que no es comportàs com una moixeta? Seria absurd…

Na Lola és jove, és curiosa, és viva i sobretot, és lliure… i ella sap que pot sortir i entrar a voluntat. Perquè va ser ella qui ens va triar a nosaltres, i segueix a ca nostra perquè vol. No ho he d’oblidar mai.

Seria fantàstic que les persones fóssim capaces de viure amb aquesta consciència de llibertat, sense por i amb la mateixa curiositat i interès pel món. Sens dubte seriem savis!

2 Comentaris
  1. Per començar, m’ha encantat sa forma d’enfocar sa naturalesa des felins, lo de Staff és ben cert :D…
    Es moixos ens mostren moltíssimes coses que tenim amagades dins es subconscient i que treim, meravellats per es seu comportament lliberal i a la vegada natural.
    Enhorabona, es una moixa preciosa i se la veu molt sana :]
    Besades amb pipius
    Joan Vivó

  2. Hola Joan, moltes gràcies pel teu comentari, m’ha agradat molt.
    Besada amb pipius per a tu també!

Deixa un comentari