No és ver que en Quique ja no hi sigui

No és ver que en Quique ja no hi sigui

La pel.lícula “El último samurai” té un final que m’agrada molt. Quan l’emperador del Japó li demana al guerrer que interpreta en Tom Cruise, que li expliqui com va morir Katsumoto, un honorable samurai mort a traïció a mans de l’exèrcit japonès, en Cruise li diu: “No vos explicaré com va morir, sinó com va viure”.

És cert que n’Enric Taltavull Anglada s’ha mort, tot i que quan mir a na Silvia i als seus fills, el veig ben viu. És cert que s’ha mort en la pau, donant pau als seus; en l’amor, en la tranquil.litat de consciència, en la sensació del deure acomplert. Però no vos parlaré de la seva mort, perquè després de tot la mort és només un instant, un pas a través d’una porta que s’obre només dos cops en la vida d’una persona: quan s’omple d’Ànima en el ventre de sa mare, i quan se’n va d’aquest món. Però és una porta que duu a l’Infinit, i l’Infinit és molt gran… La mort, per tant, no té tanta importància… és la vida de les persones el que importa. I la vida den Quique es resumeix, per a mi, en unes poques paraules plenes de significat.

Kike

La Puresa: En Quique era un home pur de cor i de ment, mai no el vaig sentir jutjar ningú ni parlar malament de ningú. Era net, transparent, innocent.

L’Amor: Segurament la més important de totes les paraules que el defineixen. Sabia estimar i sabia ser estimat, perquè si estimar vol dir donar, ell ho donava tot. Compartia, participava, sempre responsablement, conscientment. Per això ens ha deixat el testimoni d’uns fills, en Joan, na Clara i en Miquel, que traspuen serenor i puresa, també. El seu amor de Vida ha estat i és na Silvia, però en Quique tenia amor per a tothom, i a ningú no li negava res.

La Perfecció: En tots els detalls, fins i tot els més petits, en Quique era perfeccionista, meticulós… la perfecció era sempre el seu objectiu, en la feina, en el tracte amb els demés, en com servia el te, en com editava els vídeos, en com conduia… cercar la perfecció en tots els detalls durant tot el dia diu molt de la seva atenció, de la seva responsabilitat i del seu compromís amb el món.

La Fe: Com va dir en Sebastià, el seu germà, fe en tot allò important, en Déu i en el fet que la Salvació és possible, fe en les persones, fe en els projectes ben nascuts, fe en el valor de la veritat, de l’amistat, fe, que vol dir fidelitat, a tot el que per a ell era part fonamental de la Vida.

L’Alegria: Ell volia passar desapercebut, no fer renou, però sempre brillava pel seu somriure, per la seva suavitat, pel seu sentit de l’humor net, per la seva humilitat, per la seva senzillesa, per la seva delicadesa, pel seu optimisme…

Familia TAltavull Zapata

Jo trob que aquestes cinc paraules el definien, i també una altra: era profundament humà. I això vol dir que tenia les seves pors també, com les tenim tots, però per això mateix brillava tant, perquè a pesar d’aquestes pors ell estimava, donava, compartia, respectava… sempre sense reserves, sense esperar res, sense interessos ocults, sense mentides.

És cert que ha creuat la Porta d’on no es torna. Però també és cert que se l’estima tanta gent, que és impossible dir que en Quique se n’ha anat. Ell sempre va donar llum en tost de fum, i les persones així deixen petjada en els cors de tothom. Jo em sent agraïda per haver-lo pogut conèixer i tractar-lo com amic, com a company, com a mestre. Però, sabeu què? En realitat no era tot nostre… com un testimoni, com una penyora, l’hem tingut entre nosaltres en dipòsit perquè ens servís d’exemple de vida, com diu el seu fill gran. En realitat, ell era del Cel, i al Cel ha tornat.

Comments are closed.