#nolesvotes però vés a votar, hi ha alternatives possibles

Bon dia,

Supòs que heu sentit això dels joves i no tan joves acampats a la Puerta del Sol, del moviment #nolesvotes i de les concentracions que es produeixen a moltes ciutats espanyoles. Diumenge hi ha eleccions, i sens dubte l’escenari està més en revolt del que és habitual… No és cert que #nolesvotes defensi l’abstenció, el que defensa és que no votem el PP, el PSOE ni a CiU, per cert… No defensaré ni criticaré les persones que segueixen aquest moviment, no sé si hi ha algú darrera o qui hi ha, però sí que diré que me sembla bé que els ciutadans surtin al carrer a manifestar el seu cansament, la seva decepció i, diguem-ho clar, el seu empreny! Els polítics de cul de bòtil ja han sortit a dir-hi la seva, a insultar-los o a demanar-los el vot… què passa? Que el carrer és només dels polítics i les seves comitives? I és que amb 5 milions d’aturats i un 45% de joves sense esperança de trobar feina, el que és increïble és que no hi participem tots a les protestes… Protestem, protestem, perquè és l’únic dret que podem exercir després d’haver votat, ja que durant quatre anys els polítics no ens demanaran ni l’hora.

És cert que la política, en aquest país, s’ha convertit en un joc on sempre hi guanyen els mateixos. La majoria dels votants són fidels a unes sigles durant tota la vida, com s’és fidel al Barça o al Real Madrid, i encara ens pensam que canviar el vot és canviar-se de jaqueta… Idò no, no ho és, perquè el nostre vot és la capacitat que tenim de votar de forma raonada i conseqüent, de premiar a qui ho fa bé i de castigar a qui ho fa malament, ens caigui bé o no… votar per simpaties irracionals és el mateix que votar simplement seguint el propi interès, la butxaca: no funciona, perquè no es pot construir un projecte de país ni sobre simpaties irracionals ni sobre l’interès particular, i d’això n’haurien de prendre bona nota els polítics i també els votants que davant del 22-M seguim donant voltes a qui votarem. Votem per convicció, per ideologia (que és una cosa molt més ampla que una idea o una opinió), per coherència…

El desencís de sempre...El país s’enfonsa, els joves no tenen perspectives, l’atur juvenil que tenim és el mateix que al Marroc o a Tuníssia, ens han retallat les prestacions socials, les pensions, ens apugen els preus dels béns bàsics, els bancs no ens donen préstecs ni per a l’empresa ni per a la casa (bé, per a comprar un pis sí, sempre que en comprem un dels seus)…, i què es suposa que hem de fer? Callar i prou? Somriure com fan els polítics, en tost d’estar empegueïts i demanar disculpes per la seva incapacitat? Hem de protestar, no hem de callar, ens hem de fer sentir per tots els canals possibles, els hem de fer saber que no som uns pobres ignorants, que pensam, que decidim, que no ens deixam enganar, que no ens agrada com treballen i que els podem acomiadar quan vulguem. Tenim molts de canals per expressar-nos, no callem, no acceptem simplement que la política no funciona i la democràcia se’ns ha convertit en una caricatura. Anem a votar diumenge, tenim moltes alternatives: des del vot en blanc al vot nul passant pel vot a alguna de les propostes polítiques que es presenten, si en trobam alguna digna del nostre vot. Però perquè sigui un vot digne, ha de ser un vot intel.ligent, recapacitat, que no es pensin que el nostre vot és gratis i que ens poden manipular com vulguin perquè igualment, els acabarem votant. El nostre vot, i només en tenim un, ha de ser molt meditat i l’hauríem de donar per mèrit, a algú que se’l mereixi realment. Si pensam que no se’l mereix ningú, també tenim alternatives: el vot en blanc o el vot nul crític i conscient.

Què passaria si el 22-M hi hagués milers i milers de vots nuls amb una inscripció de l’estil: “sou indignes de la meva confiança”? M’ho estic plantejant seriosament. Tal vegada no passaria res, només un titular als diaris… però el missatge seria impressionant.

L’altra cara de la moneda és aquesta: què faig jo per a la nostra democràcia? Trob que la nostra primera obligació en tant que ciutadans és ser exemplars, perquè així podrem exigir als polítics que també ho siguin. La segona obligació pot ser sigui no callar, estar atents, controlar el que fan en el nostre nom i opinar aprofitant tots els mitjans que tenim avui en dia. No els aplaudim, no els riguem les gracietes ni les paraules buides. Diguem ben clar que n’estam farts.

Ah, i per acabar, una altra cosa. Està molt de moda un bell al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, escrit per Stéphane Hessel i amb el pròleg de José Luis Sampedro que es diu “Indigneu-vos!”. És ple de coherència i de belles paraules amb sentit. Però no m’agrada el títol. No, no ens indignem, perquè indignar-se vol dir, literalment, fer-se indignes, i no és això el que cercam, no és fer-nos indignes com els que són indignes, sinó mostrar als que són indignes que es pot viure amb ètica. D’això es tracta, d’emprar bé les paraules, d’emprar bé el pensament i d’emprar bé l’acció. Noltros estem cansats, decebuts i emprenyats. Els indignes són ells.

Estimau-vos el vostre vot. Només en teniu un. Dau-li valor ja que ells no el valoren. Exerciu-lo com millor vos sembli, amb criteri, això sí… i també amb imaginació. No vos quedeu amb les ganes de dir el que pensau realment.

P.D: On he escrit “polítics” pensau en els mals polítics que coneixeu. De bons polítics jo també en conec, i són bons polítics perquè són persones amb ètica, però aquest post no va dedicat a ells. I com que d’altra banda no els puc votar a ells sense haver de votar també els seus companys de sigles per als quals ja no posaria la mà al foc… valgui la generalització de “polítics”. Els bons em sabran disculpar.

5 Comentaris
  1. Esther enhorabona per aquest post. Ho has clavat i estic molt d’acord amb tot el que expliques i com ho expliques. Ai! si hi hagués mes professionals com tu. Els mals polítics no farien, com fan ara el que volen.
    Gràcies!!!

  2. Record haver-te llegit que indignar-se era d’indignes. I ara que en penses? No hi ha motius d’indignació? Ens consideres indignes als que deim indignats que ja n’hi ha prou?

    Esclava de les teves paraules….

  3. Gràcies Santi, jo vull pensar que tothom fa el que pot, però és cert que de vegades sembla que tots podriem fer més. Mira els grans mitjans nacionals: tots tenen clar que el que els convé a ells és seguir com sempre, ja fa temps que polítics i grans mitjans de comunicació mengen del mateix plat. Així és impossible la neutralitat crítica necessària per a retornar al periodisme el seu paper de control, denúncia i creació de debat.
    Hola, deveritat, gràcies pel teu comentari. No et confonguis: jo no dic que indignar-se és d’indignes. Ho diu l’etimologia, l’arrel de les paraules, el seu ús correcte segons el seu significat real. Indignar-se VOL DIR fer-se indigne. Per això dic que no ens hem d’indignar, que els indignes són ells. Emprenyem-nos, és igual de potencialment revolucionari. Tenc un amic que defensa l’estat de cabreig com a inici del canvi. Perfecte, hi estic d’acord. Però emprem les paraules amb sentit. Emprem-les bé. I per molt que volguem que indignat vulgui dir el mateix que emprenyat, no serà així. Cada paraula vol dir el que vol dir, l’emprem bé o malament.

  4. M’ha agradat molt aquest post den Carlos Carnicero sobre les claus per entrentre la rebel.lió… hi estic molt d’acord: http://ccarnicero.com/2011/05/19/diez-claves-para-entender-la-rebelion-grandes-partidos-una-seduccion-inutil-y-precipitada/#more-1645

  5. Jo ho veig diferent: o t’indignes o ets indigne

Deixa un comentari