Obeir o no obeir

Obeir o no obeir

Fa temps vaig escriure aquí un post sobre dues paraules que sovint maltractam: obediència i obligació.

Permeteu-me que torni sobre la primera, perquè és una paraula que empram molt i que, tanmateix, coneixem molt poc. Me sembla important veure el seu esperit a més de la seva lletra. Ja sabeu que les paraules tenen cos i ànima: una part que es fixa en l’ortografia, en la lletra escrita, i una altra part que té ales i vola i sovint recull el seu autèntic significat.

Tenc un amic molt estimat que sol dir això: “la llibertat de la persona es resumeix en una sola elecció: el bé o el mal. No hi ha terme mig, o s’està en l’obediència o en la desobediència”. Bé i mal, ordre i caos, obediència i desobediència són categories absolutes… no s’és un poc dolent, ni un poc obedient, ni bastant bo… o ho som o no ho som.

Obediència

“La obediencia de la razón”, Mario Gómez.

Obediència és una paraula que de vegades no ens agrada. Obeir ens sembla que vol dir haver de fer una cosa en contra de la nostra voluntat… Els diccionaris solen dir que “obeir” és “fer cas d’una ordre o manament superior”. No és estrany que la paraula ens incomodi

Però si l’estudiam un poc veurem que no som justos amb el seu significat profund.

Està formada per la preposició ob- i el verb llatí “audire”, escoltar. Per tant, d’entrada, algú obedient és algú “que escolta”.

La preposició ob- sol contraposar dues idees, dos objectes, un front a l’altre. Per tant, l’obedient, a més d’estar atent per poder escoltar, ha de triar entre dues opcions. Hi ha un procés entre escoltar i donar una resposta, i ve determinat per una elecció. En el moment en què entra en joc la possibilitat de triar, apareix també la llibertat d’elegir.

Per tant l’obedient escolta, tria lliurement i actúa. Així obeir indica una intenció, cosa que fa entrar la voluntat en joc. Això es veu més clar gràcies al terme contrari: desobediència no és només “absència d’obediència” (com en desconeixement= absència de coneixement), sinó una acció intencionada, una voluntat conscient de no obeir. Així, obeir implica llibertat i voluntat conscient… està clar que som ben enfora del significat vulgar d’aquest terme, i del que ens diuen els diccionaris.

Obediència

Acatar sense pensar no és obeir.

Però ens hi falta un element clau per definir: a qui o què escolta l’obedient. Pot ser un pare o una mare, un superior a la feina o a l’exèrcit, una llei… però per a mi hi ha una obediència que és per damunt de totes i que és la principal a l’hora d’orientar el nostre pensament, paraules i accions. Quina és la vertadera autoritat a qui hem d’escoltar per oferir una resposta coherent, una acció coherent, com a persones lliures i responsables? Només una: la nostra conciència.

Obeir és escoltar, saber quin és el nostre deure, la nostra responsabilitat. I després, triar lliurement (conscientment) aquesta opció entre les dues possibles: aquesta i la de desoir la nostra conciència, mirar cap a una altra banda, ignorar el que sabem que hem de fer.

Es fantàstic que la paraula dugui, en ella mateixa, l’antídot contra el abusos d’un mal ús! Obeir una ordre o una recomanació que va contra la pròpia conciència no seria, realment, obeir… La Història n’és plena d’accions dramàtiques fetes per “obediència deguda” a un superior… idò no, la pròpia paraula duu en el seu significat profund la clau del seu bon ús: si l’empram com ella mateixa ens explica, la injustícia en el seu nom no és possible. Escoltem la nostra conciència a consciència.

Obediència Tara Blanca

En algunes cultures la presa de consciència es representa com el tercer ull.

Al final, a qui hem d’obeir és a nosaltres mateixos, a aquella veu que, des de dins, sempre ens diu la veritat i actúa com a guia íntima per pensar, parlar i actuar rectament i per al bé, tot i que en ocasions la ignorem per interès, per vessa, per por… Ningú ens obliga a res ni ens ho nega. Obeir la nostra conciència és un acte conscient d’atenció, de llibertat i de voluntat, un acte de responsabilitat amb nosaltres i amb el món.

P.D: Un molt estimat amic me fa un interesantíssim apunt. Fixau-vos si és important aquella elecció que hem dit que fem al principi, després d’escoltar, que en ella es basa la paraula equivocació. El prefix equi- es refereix a equidistant, o sigui, dues coses que es troben a la mateixa distància respecte d’una tercera. Vocació ve del llatí “vocare”, cridar, una crida a fer alguna cosa. A l’hora de decidir-nos pel nostre deure, a l’hora d’obeir o no, com hem dit tenim dues opcions, ens arriben dues crides equidistants, a fer una cosa i la contrària. Elegir bé, complir amb el nostre deure és obeir… elegir malament és equi/vocar-nos. Està clar, perquè “la cridada” de la conciència és només una.

I encara un altre apunt que em fa una amiga. Durant la guerra del Vietnam es va donar l’anomenada “matança de My Lai“. Un grup de soldats nordamericans va entrar en un poble i, com que havien rebut l’ordre de matar els membres del vietcong que allà hi havia, en trobar només fillets, dones i ancians se’ls va plantejar el dilema ètic de què feien. Tots llevat d’un van optar per “obeir” les ordres i van massacrar la població. Aquell únic que no ho va fer va ser, en realitat, l’únic que va obeir… després va ser també l’únic que no s’enfrontà a un consell de guerra.

Deixa un comentari