Sant Antoni: recordant en Miquel Anglada

Sant Antoni: recordant en Miquel Anglada

Cada any, quan arriba Sant Antoni, no puc fer de manco que recordar encara amb més estimació el nostre Miquel Anglada, rector de la Catedral de Menorca.

En Miquel hi és molt present sempre… el recordam sovint quan parlam d’algunes paraules que ell ens explicava, telefonant a la ràdio des del seu despatx de la Catedral… sempre tenia un acudit, un exemple, una anècdota per ajudar-nos a fer millor la nostra feina de periodistes, a conèixer millor la nostra illa, la nostra llengua i també la religió cristiana.

Miquel Anglada

Miquel Anglada Gelabert.

El record en aquella darrera processó seva de Sant Antoni… feia fred, trob que fins i tot va ploure un poc… aquell dia va ser molt especial per a mi, perquè fent una cosa ben poc corrent, en Miquel es va atracar quan me va veure al carrer, contemplant la processó. Record que me va saludar, me va agafar les mans i les va tenir una estona entre les seves. No ens vam dir res, només ens vam mirar i vam somriure… sempre he pensat que en aquell moment em va dir adéu, ens vam acomiadar sense ser-ne conscients.

I ja no el vaig veure més. Aquell mateix dia el van ingressar i poc després se’n va anar, discretament, com havia viscut, ple d’humilitat, d’entusiasme, d’estimació… en això de l’entusiasme era com un fillet petit. Quan hi anavem a demar-li alguna cosa, sempre responia amb alegria, amb ganes d’ajudar, de servir i amb molt de sentit de l’humor, un atribut de la intel.ligència.

Una de les preguntes típiques per Sant Antoni era la del porquet: per què el sant té un porquet als peus? I ell cada any responia, pacient, a la càmera: “Perquè el porquet representa el dimoni, els vicis que hem de vèncer, per això el té als peus”. Sant Antoni era un eremita que vivia al desert, on menjava mel boscana i llagosts… i en Miquel sempre matisava “llagosts, no llagostes”, com per deixar clara la dieta del sant davant possibles dubtes lingüístics.

Sant Antoni amb el porquet.

Sant Antoni amb el porquet.

També el record telefonant-nos a la Cope quan teníem un dubte… “com es deuen dir les “lentejuelas” en pla?” I sonava el telèfon i era ell: “es diuen llunetes”…. O bé quan déiem “una estrella fugaç”, sonava el telèfon i en Miquel: “es diu un estel qui cau”… i axí…

Record les vegades que el vaig arribar a telefonar quan Menorca esperava nou bisbe, abans del bisbe Piris. Sentia les campanes el capvespre, sonant de forma especial, i el telefonava: “Noooo, encara noooo” contestava en Miquel, “és que fem proves”… o bé “és que ens ha fuit”, referint-se a la campana, clar.

I també el record content i satisfet per haver ajudat a revisar la versió catalana/menorquina de la Biblia catalana interconfessional el 1994, i escrivint el seu “Cel obert” per al “Cap de Ponent”.

En Miquel és d’aquelles persones que un recorda amb afecte, amb tendresa. La meva vida ha estat millor perquè ell hi va ser present en molts de moments, m’ha deixat molts de records càlids de generositat i servei, i trob que la seva vida és un exemple per molts de motius.

En Miquel Anglada sempre és en el meu record, però cada Sant Antoni se’m fa encara més present. Miquel, t’hem enyorat i t’enyoram. I et devem tantes coses… que passis un feliç Sant Antoni tu també.

2 Comentaris
  1. Lo que contes és ben ell, en Quelet de Roma! Així es referien a ell els meus pares, perquè l’hi va quedar d’un viatge d’aquells de joves matrimonis que van fer a Roma. Jo també tenc molts bons records d’ell, i pens que, sobretot, tenia cara de bondat. A més, a jo un estiu me va ajudar a aprovar el llatí de BUP que havis suspès el Juny. Molt pulit, Esther. Una besada, i bon Sant Antoni.

  2. Gràcies, Toni, una besada per a tu també i moltes felicitats per demà! :)

Deixa un comentari