S’àvia Corema, 2ª part

S’àvia Corema, 2ª part

El “darrer dimarts” de fa dos anys vaig escriure un post titulat “S’àvia Corema” al meu blog “El Mapa Secret” del menorcadiario. És curiós veure com, dos anys després, la situació econòmica del país i d’Europa no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat severament. A Espanya ja passam els cinc milions d’aturats, i a Europa, on semblava llavors que la crisi financera s’havia superat, els “brots verds” s’han pansit i la recessió és la protagonista.

D’aquella llarga festa de carnaval només en queden els deutes, que pagam nosaltres, els treballadors, a força d’apujades d’impostos i baixades de sous i pensions, i a força de retalls en prestacions bàsiques d’educació i sanitat, i amb una reforma laboral que d’entrada crearà més atur… mentre, els responsables del malbaratament de milions i milions de doblers públics segueixen amb el cul assegut al vellut vermell dels càrrecs públics, com si la cosa no anés amb ells, cap d’ells no és a la presó i per suposat, de tornar els doblers ni en rallam.

Si voleu veure on se’n van anar alguns bons pessics dels nostres doblers, mirau aquest reportatge: Infraestructuras fantasma: el pozo sin fondo de la crisisque hem publicat a HOSTELTUR noticias turismo fa posar els pèls de punta… i és només una petita part de la festa.

S’àvia Corema es va instal.lar entre nosaltres l’any 2007 i de moment, no s’en va. Vos deix aquí aquell post de 2010 perquè m’ha sorprès veure com dos anys després, les coses ni han millorat ni tenen pinta de millora a mig termini. Haurà estat el carnaval més car de la nostra vida… Aquest és el post que vos dic:

“Avui és el “darrer dimarts”, una expressió apocalíptica que sempre m’ha donat una mica de cangueli…, però que està molt ben trobada perquè no es refereix a la fi del món sinó a la fi de la bulla del carnaval. El darrer dimarts de gresca, de renou, de fer veure que som el que no som, de fer el que ens dóna la gana amagats darrera d’una màscara i d’una disfressa…, s’ha acabat el bròquil, l’àvia “Corema” ja gira el cap de cantó i ja arriba… Amb el seu bacallà ressec i salat, el satrí, la parrilla i el rosari, amb el seu posat de fer-nos beure oli de bacallà o xarop d’aquell de quan érem petits, ja és gairebé arribada…, demà, dimecres de cendra…, una altra expressió tenebrosa i molt gràfica…

Tota una metàfora de la situació econòmica que viu el món i el país. El carnaval ha estat ben llarg, venga doblers, cotxes, cases, viatges, venga menjar i beure com si realment s’acabàs el món, sense un minut per a la reflexió…, les societats occidentals ens hem abocat al festí del campi qui pugui, fot qui fot, comprar, comprar i comprar…, futur? sostenibilitat? medi ambient? responsabilitat? consciència? austeritat? calla, calla, que abans que això s’acabi ens hem de ben afartar!!

El darrer dimarts va ser per devers l’any 2007 i 2008, les vaques grasses ja eren considerablement més magres però a pesar dels avisos, seguíem en plena festa. L’àvia “Corema” va repartir bacallà ressec i salat en forma de fallides financeres, deutes multimilionàries, tancament d’empreses, pèrdua de llocs de feina, cinturons ben estrets, pujada d’impostos, pèrdua de poder adquisitiu per a les famílies, consum sota zero, desconfiança en el futur…, diuen que Europa s’està recuperant ja lleugerament i que els països més potents ja han sortit de la recessió, però Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya…, bé, seguim a la cuina de l’àvia “Corema” enviant-nos cullerades d’oli de bacallà, i sembla que n’hi queden uns quants de bòtils encara!

A Espanya el carnaval va ser particularment esperpèntic. Els molts de milions d’euros que van arribar d’Europa els vam gastar en… més beguda! no vam fer inversions productives, ni ens vam modernitzar, ni ens vam fer més competitius, ni vam invertir en formació i investigació, ni en desenvolupament, ni en res que ens pogués servir en temps de crisi. Vam invertir en urbanitzar el territori i construir, promoure, especular… El carnaval va ser llarg, però la Cuaresma ho serà encara més.

Haurem après alguna cosa? Com a individus pot ser sí, algns, però com a país no ho crec… ens agrada tant la festa!

Bé, estimats, que tingueu bona Cuaresma. Disfrutau avui del “darrer dimarts” i menjau sobrassada i botifarró fins a rebentar, perquè aquest dimecres de cendra pot durar encara uns quants anys més…

 

Dimecres de cendra

Dimecres de cendra

Dos anys després, tornam a ser dimecres de cendra i comença la Quaresma.

Per acabar, copiaré aquí unes paraules den Bosco Faner sobre el dia d’avui:

Els cristians dimecres començam Quaresma. Per a molts de nosaltres és un temps importantíssim on ens proposam aprendre “abstenir-nos” del que és superflu per donar importància al que és essencial; per dejunar i adquirir sentit de solidaritat; per pregar ja que creiem que la pregària ens ajudarà a integrarà en la nostra vida “l’essencial” i “la fraternitat”. Per aconseguir aquests valors totalment evangèlics, m’ajuden les paraules i l’exemple de Gandhi: “”Sigues el canvi que vols veure en el món”, i, també, l’expressió de Tolstoi: “Molta gent es planteja canviar el món, però poca gent es planteja canviar ella mateixa”.

Més informació, avui. Molts sabeu, per cultura pròpia, que dimecres de cendra (dies cinerum) és el primer dia de la Quaresma en el calendari catòlic, protestant, i anglicà; que esdevé 46 dies abans de Pasqua, i que es considera que la Quaresma té 40 dies de durada, ja que no es compten els diumenges. Per tant, dura 7 setmanes. Aquest dia pot variar anualment segons es celebri la Pasqua que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. Per tant el Dimecres de Cendra pot variar entre el 4 de febrer i el 10 de març. La denominació prové del s. X, quan fou instituïda la cerimònia de la benedicció i imposició de la cendra (obtinguda per la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l’any anterior) com a signe penitencial. Aquest dia, que pels catòlics és dia de dejuni i abstinència, igual que el Divendres Sant, es posa la cendra als fidels que van a Missa. 

L’arrel de la paraula humilitat és “humus” (terra). La cendra és un signe d’humilitat, ens recorda el que som.

 

Perquè trob que una de les coses que ens ha dut on som ara és, precisament, una atronadora falta d’humilitat. Ara ens toca la penitència pels excessos, però molt especialment, entendre que no podem aspirar a que “tot torni ser com era” i que hem d’aprendre a fer les coses, a viure, d’una altra manera. I sí, trob molt pertinents les paraules de Tolstoi que esmenta en Bosco: l’autèntic canvi és el que podem obrar sobre nosaltres mateixos. Per això és també el més difícil… i el més poderós.

Bona Quaresma, amics!

2 Comentaris
  1. L’objectiu universal d’aquesta crisi que patim és, justament, el que indiques, Ester: fer-nos aterrar a la realitat, després d’un llarg viatge per entre els núvols de l’abundància. Somniar no és gratis, no ho ha estat, i ens hem gastat tot el que teniem i bona part del que vam pensar que tendriem en el futur. Hem viscut, econòmicament parlant, la resta de la nostra vida en una desena d’anys!
    Aquesta crisi ens farà tocar de peus a terra, ens agradi o no. Una lliçó pràctica d’humilitat, sens dubte. I també una lliçó magistral sobre el que passa quan s’ajunten ambició i ignorancia.

  2. Una lliçó molt dura per a molta gent, perquè veure com no arriben els doblers a final de mes per pagar totes les necessitats bàsiques d’una família normal és molt trist. I mentrestant, els responsables polítics del malbaratament de milers de milions, tranquil.lament asseguts a la cadira. La crisi s’enduu més coses que la confiança en el sistema econòmic, i això sí que serà complicat recuperar-ho… trob que tampoc a nivell de confiança en el sistema serà res mai més com era…
    Gràcies pel teu comentari! :)

Deixa un comentari