Sincronicitat

Sincronicitat

Fa temps que pens que tenc un deute pendent amb les persones del Centre d’Estudis Budistes Tibetans Ganden Choeling, de Ciutadella. Fa anys em van acollir sense fer-me preguntes, amb generositat, deixant-me participar dels seus estudis, reflexions, cerimònies, reunions i ensenyances… sense demanar-me res de res.

Llavors encara hi havia l’estimat lama Gueshe Tamding Gyatso, i vaig tenir la sort d’escoltar les seves ensenyances, traduïdes del tibetà a l’anglès i de l’anglès al castellà… i sorprenentment, no es perdia res del seu sentit en la doble traducció instantània. En la meva feina de periodista l’havia entrevistat un parell de vegades, sempre va ser atent, sumament amable i disposat a respondre les meves preguntes. Va sortir unes quantes vegades al “Cap de Ponent”, i record que fins i tot el vam treure per la tele, a l’Informatiu Balear de TVE, quan va anar al cine a veure l’estrena del film “Pequeño Buda”, el 1993.

Aquell home venerable transmetia pau. Era realment un home savi.

Un gran Lama.

Un gran Lama.

Quan vaig anar a demanar-li permís per acudir a les seves ensenyances record que li vaig dur una panereta amb fruita, que va acceptar com si fós el regal més valuós del món. Me va donar permís per anar a escoltar-lo, i me va posar al braó esquerre un cordonet vermell, amb un nus significatiu. Encara el duc, deu fer deu anys! Me va dir que no me l’havia de treure, que algun dia cauria tot sol.

Al Centre Budista Ganden Choeling hi vaig trobar persones senzilles que hi anaven a cercar espiritualitat, pau, coneixements sobre la vida i la mort, i que escoltaven amb profund respecte. El camí del Budisme sempre m’ha agradat i interessat, el trob profund, ple de significat i de coneixements que a Occident ignoram, principis bellíssims i tot i que no fàcils, sí que són de sentit comú… de caixó, a pesar que ens costi tant veure’ls i acceptar-los. Però és que res del que és realment important és complicat!

El nostre Lama va ser nomenat pel Dalai Lama, l’any 2001, Abat del Monestir de Ganden Shartse, una de les universitats monàstiques més importants del Tíbet a l’exili. L’abril del 2002 va morir.

El nostre Lama, el Dalai Lama, i Gueshe Tenzing Tamding

El nostre Lama, el Dalai Lama, i Gueshe Tenzing Tamding

Record que em va telefonar a casa en Baldo, un migdia. Els havien telefonat del monestir al Centre Budista per dir-los que el nostre Lama ja no hi era. Feia una setmana que s’havia mort, però no ho havien comunicat abans per evitar que el dolor i les llàgrimes dels deixebles i amics menorquins del Mestre entorpíssin el seu camí. Me vaig quedar parada… i record que li vaig fer a n’en Baldo una pregunta molt típicament occidental: “de què s’ha mort?”, vaig dir. Ell devia somriure… i suaument me va contestar: “… de mort”. Es veu que el nostre Lama havia sortit mentalment a trobar la mort, pressentint que arribava el seu moment, com només les persones molt avançades espiritualment poden i saben fer. Per tant, va morir com segurament havia viscut, amb decissió, amb valentia, amb generositat, amb humilitat, amb alegria serena…

Per què estic parlant avui del Lama Gueshe, tants d’anys després?

Idò bé. Ahir mateix -dimarts-, cercant uns papers -amb frases apuntades que vull posar al recull “Cabell d’àngel”-, vaig trobar dins d’un calaix una foto que ens vam fer el 22 de febrer del 94, quan ell encara vivia a un xaletet de la carretera a Cala Blanca. A la foto hi sortim n’Isidre, que llavors feia d’intèrpret, el Lama Gueshe i jo. Li havia fet una entrevista per al “Cap de Ponent”. Moltes vegades hi he pensat en ell, en certa manera hi és molt present, però no certament ahir mentre cercava papers. Aquesta foto feia anys que no la veia! Vaig somriure i la vaig guardar dins d’un llibre (“El Mensaje Reencontrado” de Louis Cattiaux, perquè me va semblar que a ell li agradaria).

Avui matí, cercant coses en una llibreta, he trobat una nota que vaig escriure el dia 26 d’abril de 2002: “Avui m’han dit que s’ha mort el lama Gueshe Tamding Gyatso. Ha viscut nou anys a Ciutadella. Ha mort a la India. Que ens ajudi a arribar també a nosaltres, ara que ell ja hi és”. Aquests dies, idò, ha fet 11 anys de la seva mort.

Més tard, cercant un altre paper dins d’un calaix, he trobat una carta del Centre Budista Ganden Choeling, que compta des de fa anys amb un nou mestre espiritual, el Lama Gueshe Tenzing Tamding, enviada l’any 2009, on m’informen del curs i les activitats que tenen previstes. He de dir que mai no he estat sòcia de ple dret, per això dic que tenc un deute amb ells, perquè m’han acollit i m’han tractat com si ho fós a canvi de res. En veure la carta, ho he tornat a pensar: hi he d’anar, m’he de fer sòcia. Fa anys que ho pens i no ho acab de fer mai, i fins i tot hi vaig telefonar un dia, fa tres o quatre anys, però finalment no hi vaig anar.

Sigui com sigui, amb cert remordiment, m’he posat en altres coses i he tornat a guardar la carta…

Però avui capvespre, repassant el Facebook per veure si hi havia alguna cosa d’interès… sabeu a qui m’he trobat?? Una foto del Lama Gueshe Tamding Gyatso!! Sí, sí, era ell, plantós i amb cara amable, amb un fons de muntanyes nevades… Havia penjat la foto un conegut de Sevilla, amb una llegenda que diu “vibraciones de felicidad” i un texte sobre “Los 10 ladrones de tu energía”.

Lama Gueshe Tamding Gyatso

Lama Gueshe Tamding Gyatso

No és extraordinari?

Sabeu què és la sincronicitat? És quan coincideixen una sèrie de fets significants i relacionats de forma innegable, rotunda, i la conclusió no pot ser altra que aquesta: algú me vol dir alguna cosa.

Per tant, he tornat treure la foto del Lama, la carta del Centre Budista, i les tenc totes dues, ara, aquí damunt mateix. Trob que està clar que ha arribat el moment de contactar de nou amb Ganden Choeling, perquè segur que hi trobaré alguna cosa que necessit saber. Així funcionen les coses importants en aquest món…

2 Comentaris
  1. El Geshe Tamding Gyatso era un savi i un sant. I n’Isidre Gordi un exemple de treball modest i callat. Crec que els qui hem tingut el privilegi de conèixer aquests mestres no som prou conscients de la sort que han aportat a les nostres vides. I aquestes sincronicitats, com la que esmentes, són petits indicadors que la seva “energia” és viva en nosaltres.

  2. Moltes gràcies pel teu comentari, Gabriel… no sabia que els coneixies! Estic totalment d’acord amb tu.
    Poques vegades som conscients de les persones tan especials que la vida ens posa al costat en molts de moments… pot ser perquè estem massa centrats en nosaltres mateixos!
    Un plaer veure’t per aqui.
    Una besada!

Deixa un comentari