Sobèrbia acadèmica

Aquests dies he estat a un parell de congressos (a Bilbao i Madrid) sobre ciberperiodisme i periodisme a l’anomenada Web 2.0. Tot molt interessant, realment, perquè així com la web interactiva, de la participació i la conversa constant amb el client/usuari ha canviat la forma de funcionar de moltes empreses, també als mitjans de comunicació els està afectant, i els obliga a canviar els seus protocols de producció de les informacions i de difusió. La feina del periodista és ben diferent ara de com era fa només uns anys i es troba en un moment emocionant, intens, expectant, davant tants de canvis i reptes.

Bé, vos deia això dels congressos per referir-me a la sobèrbia acadèmica. Quan jo anava a la Facultat de Periodisme -eren altres temps!- la Universitat mantenia aquella pàtina rebel que havia tingut i que, d’altra banda, és molt sa que tengui. Pens que la Universitat és molt més que un lloc on anar a recollir coneixements. Un professor deia que “la Universitat entra per la pell”, referint-se al fet que era més important el que podies aprendre gairebé de forma inconscient, que aquelles matèries d’examen. Pens que és cert, i que encara avui això és vàlid.

Pero me sembla que avui la Universitat també ha de tenir clara una cosa: és molt important que una part de la seva activitat estigui mirant cap a l’empresa, cap al món real on els futurs professionals hauran de desenvolupar-se, demostrar el que saben i poden fer i sobretot, demostrar la seva actitud com aprenents perpetus. No me sembla que les postures sobèrbies que he vist aquests dies ajudin massa els futurs periodistes que ara són a la Universitat…, i de fet entenc ara algunes actituds que es veuen en joves llicenciats i que diuen molt poc del que han après, de la Universitat i dels professors que els han guiat, trob, tan equivocadament.

Ja sabem que la Universitat no és un espai de formació professional. Per a mi és un lloc de formació de persones en unes aptituds que necessitaran a la vida i, especialment, en una professió concreta que han elegit. No es pot aprendre a ser periodista d’esquenes a la vida real i a les empreses periodístiques. La teoria està bé, però el món real és molt més conflictiu, divers, interessant i imprescindible de conèixer. Per què els professors continuen en una guerra constant contra l’empresa? Què volen, formar funcionaris, seguir perpetuant el llinatge dels professors universitaris i que no hi hagi emprenedors? La Universitat hauria de fomentar aquest esperit emprenedor, el lideratge, la capacitat de treballar en equip, de dirigir equips, de muntar negocis i mirar de fer-los rentables, de tenir idees i posar-les en marxa, d’adaptar-se a les novetats i innovar…, però sembla que s’està formant a funcionaris que es dedicaran només a investigar…, tot molt lloable, però que no crea llocs de feina, ni empresa, ni riquesa econòmica, ni produeix, ni ajuda al PIB…

Després arriben a les redaccions del món real joves tot just llicenciats que d’entrada desconfien de l’empresa, que són allà perquè no tenen més remei, sempre amb la postura de “jo som un geni mal comprès”, interessats només en els dies de vacances i el sou, arrogants, sense cap esperit de sacrifici i molt manco passió per la professió que han elegit, sense ganes d’aprendre (ja ho saben tot!), incapaços de treballar en equip, d’entendre les necessitats de l’empresa, de la redacció, dels demés, inflexibles…

Per això és una gran alegria trobar-te amb joves professionals (del periodisme, del turisme o del que sigui) plens de ganes de menjar-se el món, que no tenen por a la feina i que tenen clar que tothom treballa per un sou, però que millor si a sobre allò que fas et fa feliç. Perquè després de tot, el que importa de ver no són els coneixements, que poden adquirir-se en qualsevol moment, sinó l’actitud de les persones davant la vida, la feina i els demés. Que els professors soberbis es quedin amb la seva sobèrbia, “investigant” i fent ponències…, el món real és una altra cosa molt més complexa, interessant i cooperativa.

Fins prest!

Deixa un comentari