Sobèrbia moral

Sobèrbia moral

Tots tenim un codi ètic, encara que de vegades no en som conscients o ens costi posar-lo en paraules. El codi ètic és aquell marc que ens donam a nosaltres mateixos per pensar, parlar i actuar de forma responsable i mesurada, tenint en compte la nostra llibertat però també la llibertat i els drets del altres, i que ens marca el territori per on podem transitar sense perjudicar a ningú ni a res. Tots tenim el nostre codi ètic, però segurament, si en posavem en comú els principis, molts d’ells serien coincidents: no matar, no fer mal conscientment, no enganar, no robar, respectar tothom, ser solidaris, no ser injustos… són els principis que han donat llum a documents fonamentals com la Declaració dels Drets Humans, per exemple, o els drets i llibertats recollits en les diverses Constitucions. Uns principis que també van més enllà de les realcions humanes i que ens posen cara a cara amb la natura i en general, amb la vida.

El fet de viure en societat fa que entre tots elaborem, a més, unes normes morals. Aquest codi moral és fruit de les convencions socials, de la convivència i de la cultura, i per això el codi moral és diferent en llocs diferents i en temps diferents i pot variar també d’unes persones a unes altres. El codi moral és una convenció i això vol dir que segurament no satisfaci cent per cent a tothom, però són els mínims necessaris acordats per a la convivència i inclouen qüestions pràctiques, del dia a dia, i no només grans principis.

Amor i odi, tot o res.

Amor i odi, tot o res.

O sigui, d’uns principis ètics en fem derivar unes normes morals de comportament, a les que cadascú de nosaltres n’hi afegeix d’altres que coneix per tradició, per cultura, per costum, per influència familiar, per convicció, per prejudicis, per ideologia…

Però l’esquema de convivència comença a fallar quan hi ha persones que volen imposar a les altres el seu codi moral, amb tot el que conté de subjectiu i parcial.

No es pot dir que es respecta la llibertat com a principi, quan es pretén que els altres visquin i actúin segons el propi codi moral. No es pot dir que es respecta la igualtat quan tractam diferent aquells que són diferents (sexe, raça, religió, procedència cultural…). No podem dir que respectam els altres quan el que volem és imposar-los la nostra ideologia o els nostres prejudicis o els nostres costums. Quan en tost d’intentar entendre els seus motius i els seus propis codis morals, el que intentam és imposar-lis els nostros. L’amenaça és aquesta: “o ets com jo/noltros o no tens dret a ser aquí” (o a viure, anant a l’extrem).

Un codi moral ni és bo ni és dolent, és un conjunt de convencions que en un moment donat li serveixen a una societat o a un grup. Però això no vol dir que serveixin igualment d’aquí a un temps, o que li serveixin, aquí i ara, a un grup diferent de persones. El codi moral no s’imposa: s’enten i s’accepta, o no té cap utilitat, cap sentit.

Es pot viure amb una aplicació crítica de la moral social regnant, fent cas només a allò que coincideixi amb els propis valors, o bé seguint tots o la majoria dels seus anunciats. I segurament tots coneixem casos d’una i altra manera de viure.

La sobèrbia no deixa lloc per a l'amor.

La sobèrbia no deixa lloc per a l’amor.

Però a pesar que sembla molt fàcil la convivència si simplement som respectuosos, cada dia veim exemples d’aquest intent d’imposició. A nivell institucional quan alguns polítics el que volen és convertir el seu propi codi moral en llei per així obligar tothom a viure segons la seva moral personal. A nivell de convivència, quan algunes persones no accepten la forma de viure d’unes altres, no fan cap esforç per comprendre les seves raons i a més es situen en una espècie de superioritat moral que els permet jutjar i condemnar com viuen els altres. De vegades passa que aquestes persones es creuen moralment superiors perquè tenen fortes conviccions religioses… cosa curiosa, si tenim en compte que el cristianisme el que predica és la generositat, el respecte i l’amor i aconsella no jutjar ningú. I religió vol dir, precisament, relligar, reunir.

La sobèrbia moral és bastant freqüent i totalment contrària a aquell sa i intel.ligent “viu i deixa viure”. La sobèrbia moral només té en compte les seves raons i desprecia totes les altres, i amb elles, a les persones que no s’hi avenen. De dictadors morals n’hi ha hagut sempre, normalment són persones carregades de pors i necessitades de certeses, per a qui la diferència és una amenaça. Temen en lloc de voler conèixer, i com que temen, pretenen imposar. Estan equivocats i pot ser en el fons ho saben, però la seva sobèrbia moral els fa ser cecs i sords. Solen ser persones moralment inflexibles, que tenen difícil perdonar i ser generoses i que exerceixen en ocasions un paper de cert lideratge entre els que moralment s’avenen a les seves normes. Al final, la intolerància és un problema de sobrevaloració del “jo” en front dels “altres”. Aquestes persones no entenen que rectitud i disciplina són coixes si estan mancades d’amor. I a aquestes persones els falta amor.

Poden ser persones perilloses, i la història ens n’ha donat molts d’exemples lamentables, perquè encegats pels seus prejudicis morals defensen una única veritat, la seva, i persegueixen tots els que no hi combreguen. Culpa d’aquesta inflexibilitat moral i d’aquests prejudicis, han cremat moltes persones innocents a la foguera, o han estat exilades o perseguides o afusellades. O simplement han estat i són marginades, decantades, tractades com a éssers humans de categoria moral inferior. El despreci social pot ser un dolorós càstig.

Fer-se enfora d’aquestes persones imbuïdes de sobèrbia moral és saludable. Pot ser un dia canviaran, però mentre, poden fer molt de mal.

Deixa un comentari