Tons de verd

Tons de verd

Quan fa dies lluminosos d’hivern i vaig pel camp o per la carretera general, sempre pens en En Pep Cabrinetti. Segurament molts de vosaltres el recordareu. En Pep era capellà, mallorquí, un home molt atractiu, amb uns enormes ulls blaus, elegant, refinat… gran fumador i amant del bon whisky (que curiosament vol dir “aigua de vida” i que ve del gaèlic i del llatí aqua vitae). En Pep Cabrinetti va ser director de COPE Menorca un bon grapat d’anys i va ser qui impulsà el trasllat de l’emissora des de l’antic campanar del Socors, on per increïble que ara pugui semblar és des d’on es feien els programes, als estudis de la Contramurada, a l’edifici de l’OAR, també a Ciutadella.

Estudi de la FM al campanar del Socors. Foto den Miquel Àngel Pons.

Estudi de la FM al campanar del Socors. Foto den Miquel Àngel Pons.

Per què m’enrecord den Pep, en aquests dies lluminosos d’hivern? Perquè solia dir una frase que em ve al cap sempre, solia dir-la al volant, per la carretera general, davant l’espectacle de la immensa estora verda que Menorca desplega en aquesta època de l’any. I sempre deia: “Sembla mentida quants de tons de verd que hi ha!”. I era -i és- ben cert.

Per això, quan Menorca es pinta amb tots aquests tons de verd, m’enrecord den Pep Cabrinetti. Primer, verd tot sol. Més envant, verd esquitxat del groc del fel-i-vinagre, o vinagrelles, que és tot un espectacle. I ja dins la primavera, verd i groc tenyits del vermell de les roselles i del blanc de les margarides silvestres… després el color daurat de les espigues, anunciant l’ocre de l’estiu i el marró de la primavera d’hivern…

En Pep Cabrinetti, en el seu despatx als estudis del Socors. Foto den Miquel Àngel Pons.

En Pep Cabrinetti, en el seu despatx als estudis del Socors. Foto den Miquel Àngel Pons.

En Pep Cabrinetti era un home savi. Tranquil, reflexiu, divertit, amb un gran sentit de l’humor i una hermosa veu. Un dia me va dir: “Has de decidir si vols ser coa de lleó o cap de ratolí”. I vaig decidir això segon, i vaig tenir la sort de començar a fer feina a COPE Menorca quan “s’emissora” era un punt calent en el dia a dia de Ciutadella i de Menorca, amb una activitat que bullia de gent, d’idees, de projectes, de sortides al carrer, de col.laboradors i de públic… van ser els bons temps, realment. I en Pep va aconseguir que un equip format per persones molt diferents, funcionàs no només professionalment, sinó també personalment. I ens vam fer amics. Na Juanita Roca, na Mery, en Joan, na Conxi, en Miquel Àngel Pons (únic supervivent!), en Pau Pons, en Llorenç Fábregues, en Biel Moll, en Nicolás Andreu, en Miquel Àngel Mir, en Sebas, en Pere Bagur, na Paquita… i tants de col.laboradors que no hi cabrien en aquest article, persones que s’estimaven la radio i donaven generosament el seu temps i els seus coneixements per profit de tothom.

Van ser uns anys fantàstics i no record que mai, ningú, ens digués que “no” davant d’una petició de col.laboració. En Pep Cabrinetti va aconseguir que tot allò funcionàs com un rellotge i que a més de fer feina junts fóssim amics. L’altre dia encara recordavem, amb la nostra estimada Mery, aquelles cavalgates de Reis en directe, aquelles bromes el dia d’enganar, la vinguda cada any del Patge Solimán que sempre era en Tino Pons, aquells “Verde campo” i tants i tants de programes especials de Sant Joan i de festes dels pobles de Menorca… tants de tons de verd de persones i d’idees diferents, però tots harmonitzats, per fer una obra comú que anava més enllà de tots i cada un de nosaltres i que pretenia interessar, ensenyar, entretenir i informar a molta gent, a tothom.

Vam ser una gran familia. Foto den Miquel Àngel Pons.

Vam ser una gran familia. Foto den Miquel Àngel Pons.

Certament en la varietat hi ha una riquesa infinita. I són mestres aquells que saben combinar-la i treure’n alguna cosa més gran que cada una de les parts. Per això avui me n’he enrecordat den Pep Cabrinetti i de tots aquells tons de verd que sota la seva batuta sonaven tan bé i combinaven perfectament a la COPE… per això mateix tota la vida me n’enrecordaré, den Pep, en contemplar la suau marea verda de les tanques menorquines. I dels fantàstics anys de radio que vaig viure amb ell i amb els companys de Radio Popular.

Deixa un comentari