Un amic especial

Un amic especial

No me puc imaginar la vida sense compartir-la amb un ca o un moix… no me puc imaginar viure sense la seva mirada, les seves carícies, la seva lleialtat o les seves manies, les seves bromes i les seves rialles!

Quan era petita vam tenir un canet preciós que nomia Dani. Tenir-lo com amic va ser un gran regal i sempre pens que hauria d’haver-li obert la porta del pati, d’amagat, perquè dormís amb mi cada vespre. No ho vaig fer, jo era molt obedient. Però sempre ho pens: vaig desperdiciar una gran oportunitat.

En Dani i jo.

En Dani i jo.

Més tard a casa vam tenir un ca meravellós que nomia Odín. Era gros, negre i marró, d’aquells amb el nas esmitjat en dos… va viure 12 anys però va ser un cadell innocent tota la vida. La meva àvia se’l mirava i li deia: “Odín, de què rius?” Sempre em va impactar aquesta frase, perquè ella devia veure realment un somriure en la cara del ca… i ho crec, perquè era un animal feliç, carinyós i juganer, amb una mirada tan intel.ligent que llevava l’alè. Es van arribar a fer molt amics ell i el meu moix, en Gustavo. Feien voltes junts pel xalet i pactaven coses, com per exemple que el ca demanés, durant la nit, per sortir al carrer quan realment era el moix qui volia sortir. N’Odín s’aixecava, anava fins a la porta i feia “guau!”. La meva mare també s’aixecava, obria la porta, i n’Odín feia mitja volta i se’n tornava al llit mentre en Gustavo sortia corrents!

N'Odín, amb el meu pare.

N’Odín, amb el meu pare.

En Gustavo, quan ja tenia 14 anys.

En Gustavo, quan ja tenia 14 anys.

Es meravellós tenir un ca al costat. Després de n’Odín van arribar a casa en Bruc i en Mac, eren molt petits i tot i no ser germans s’estimen moltíssim. Els cans tenen un sisè sentit per compartir les emocions dels seus amos, sempre hi són quan necessites amor i sempre troben la manera de fer-te saber que són al teu costat, que t’entenen. Quan un dia en Pere va arribar a casa amb males notícies sobre la salut del seu pare, es va asseure al sofà molt trist. En Bruc i en Mac eren molt petits, tenien mesos, però tots dos van entendre què passava i els record asseguts en terra, als peus den Pere, mirant-lo amb compassió i fins i tot posant en Bruc una maneta al genoll den Pere. Me vaig emocionar molt en veure l’escena perquè aquells dos canets sabien el que passava i compartien amb en Pere no la tristesa, sinó l’amor.

En Bruc i en Mac, en ple xubec estiuenc.

En Bruc i en Mac, en ple xubec estiuenc.

Els moixos són diferents dels cans, és clar. Entenen la vida d’una altra manera, però també saben demostrar-te el seu amor i la seva gratitud. Admir la seva independència, la seva ànsia de llibertat i d’aventures, i la forma en què s’adapten a les circumstàncies. En això, com els cans, són més intel.ligents que nosaltres. No s’enfaden, accepten allò que és inevitable. Na Lola no és una moixeta vessiada, va néixer salvatge i va viure tota sola al camp els seus primers tres mesos de vida, i es nota perquè és valenta i independent. Però de matinada cerca l’escalfor humana i s’adorm suaument al meu costat, amb aquell ronroneig tan agradable de felicitat.

Na Lola, al sol.

Na Lola, al sol.

Aquests dies ha arribat a ca nostra na Lulú, una moixeta preciosa i tranquil.la. Esper que quan llegiu aquestes retxes ella i na Lola ja siguin amigues… de moment a na Lola li costa un poc acceptar que hi ha un altre moix jugant amb els seus juguets, dormint al sofà i bevent en la seva aigua! Però confii en la tranquil.litat de na Lulú, en el fet que no desafia na Lola sinó que se la mira amb cara de: “jugam i ens deixam de tonteries?”… na Lulu ha arribat a ca nostra sense conèixer-nos, però des del primer moment ha pres possessió de tot. M’agrada que els moixos no necessitin res però siguin els amos de tot… Na Lulú dorm i sospira i me mira i deu enyorar el seu mic Axel i a na Rosa, qui l’ha cuidada fins ara, però se la veu a gust… esper que prest pugui jugar amb na Lola. De cada vegada es bufen manco i de més a prop… si fós per ella, ja jugarien, però na Lola ha de mantenir la “pose” i fer-se una mica l’ofesa…

Na Lulu, agafant confiança.

Na Lulu, agafant confiança.

Mir i admir la feina que fan les voluntàries de la Protectora d’Animals de Ciutadella, i veig tantes ganes de companyia, d’escalforeta, d’amor en els ulls dels cans i els moixos que cuiden, que fa mal i tot. I pens que hi deu haver també moltes persones necessitades de companyia i d’amor, i de tot el que un ca o un moix poden aportar a les nostres vides. Ells ens necessiten, però realment pens que nosaltres els necessitam molt més a ells per saber què vol dir ser humà, què vol dir estimar incodicionalment i què vol dir ser lleial i agraït. No es té un animal com es té un cotxe… es comparteix amb ell la casa, la vida i molts de moments i sentiments, com amb qualsevol altre membre de la família.

Un ca o un moix, o més d’un, ens poden donar tantes coses que és impossible explicar-les. De ver, no vos penseu que són ells els dèbils i necessitats… sospit que en realitat aquests animalets existeixen per donar-nos, a nosaltres, l’oportunitat de conèixer què és la felicitat.

Deixa un comentari