El benefici de la confiança

El benefici de la confiança

El Papa Francesc encara no havia començat el seu pontificat i les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació corrien a publicar els capítols “dubtosos” de la vida del cardenal Jorge Mario Bergoglio: que si va ser tebi amb la dictadura argentina, que si no va fer res per alliberar els jesuites segrestats, que si defensa posicions molt conservadores…

No és que me molesti que surtin aquestes informacions, si són part de la seva vida està molt bé que surtin i se’n parli. El que me molesta és l’objectiu d’aquestes notícies, perquè no pens que sigui el de posar sobre la taula tot, gra i palla de la vida d’un home que per edat i ubicació geogràfica ha estat enmig d’una part de la Història, i deixar que els lectors arribin a conclusions. Pens que l’objectiu és matar l’esperança, la confiança, la curiositat en el nou Papa i en la seva voluntat i capacitat de canvi, imposar un fatalisme determinista i aquella visió anticlerical i anticatòlica tan pròpia d’una part de l’esquerra, que per ignorància i prejudicis confon paraules i objectius.

És evident que Francesc no sortirà un dia a la lògia del Vaticà y defensarà l’eutanàsia o l’avortament…, tal vegada ni tan sols els matrimonis gais o l’alegria del sexe pel sexe… ni tampoc vendrà tot l’or del Vaticà i donarà els doblers als pobres… cap de nosaltres no ho fa… l’església catòlica té una història i una doctrina que és la que és, ens agradi o no, la critiquem o no, i no es pot demanar a un general que voli com una papallona, perquè no podrà. A l’església catòlica li hem de demanar coherència, però no podem pretendre que ni aquest Papa ni cap altre simplement en canvii la doctrina i la història de dalt a baix.

Pens que els petits canvis són importants, perquè de vegades mentre esperam “el gran canvi” ens oblidam de fer els petits canvis simples, propers, que poden ser igualment importants i dur, un dia, als grans canvis. Res que hagi de durar i que sigui sòlid es produeix de cop, ni tan sols a la natura. Per tant, no rebutgem els petits canvis que el Papa Francesc ja està fent cada dia, des del primer moment en què va sortir a la lògia del Vaticà desevetllant la seva identitat.

El Papa Francesc

El Papa Francesc

Jo trob que es mereix la confiança de tothom. Pot ser que hagi fet coses criticables… és més que probable, criticables per alguns i segurament encertades per a d’altres. En la vida d’una persona hi ha llum i fosca, però pens que tothom es mereix una oportunitat per demostrar qui és i què vol fer. També el Papa.

Ell parla d’”una església pobra, per als pobres”. Es pot viure al Vaticà i ser pobre? Pens que sí, perquè es tracta d’una actitud, d’una sensibiliat. Es pot tenir doblers i fer grans obres d’amor a la Humanitat, i molta gent les fa. La riquesa no és dolenta, és dolent segons què es faci amb ella, segons per a què s’empri.

El Dijous Sant

El Dijous Sant

A mi aquest jesuita argentí m’agrada. No pens que sigui un home acostumat a fingir i a fer teatre, i trob que els gests que està mostrant són sincers i revelen una persona humil, propera, austera, sense cap interès per la pompa, intel.ligent, discreta… el que lament és que fa vuit anys els cardenals s’equivocàssin elegint Ratzinger, perquè ara Bergoglio ja és un poc massa gran: el seu pontificat no serà llarg.

Però vull confiar en aquest home que sembla tenir un concepte del catolicisme molt més proper al cristianisme que al vaticanisme. M’agrada el Papa Francesc, i l’haurem de jutjar pel que faci a partir d’ara. Però de moment, benvingut sigui!

Deixa un comentari