Que es morin els vells

Que es morin els vells

El ministre de Finances del Japó, Taro Aso, ha demanat aquest dies als ancians del seu paísque es donin pressa a morir”. I això que ell té 72 anys… però es veu que l’home està preocupat pel cost que els ancians i sobretot, els malalts pal.liatius, tenen per a la caixa pública. “Déu no vulgui que vostès es vegin obligats a viure quan vulguin morir. Jo me despertaria sentint-me malament sabent que el tractament està pagat pel Govern”, ha dit.

El ministre Aso.

El ministre Aso.

Al Sr. Ministre el molesten les persones que ell anomena “de tubo”, els que han de viure connectats a una màquina. Ell hi pensa i no fa més que veure bitllets de 100 yuans que se’n van als fems… Està en contra de les cures pal.liatives, no hi pot fer res… diu que “jo no necessit aquesta atenció”, per tant, el que els ancians han de fer per ser solidaris amb les finances del seu país és “morir-se depressa”, aquesta és l’única solució que el pobre home hi veu, segons ell mateix ha dit.

Dóna molt que pensar que en un país on es té una sensibilitat especial cap a les persones majors, el responsable de les finances digui burrades com aquesta. Una quarta part dels 128 milions de japonesos són majors de 60 anys, i en 50 anys aquesta proporció pujarà al 40% de la població.

Els depenents el "molesten".

Els depenents el “molesten”.

Trob que a Espanya cap ministre del Govern, ni tan sols els de llengua més bífida, han dit un disbarat com aquest. Però per a mi el pitjor no és que un ministre parli així de les persones majors… o dels jubilats, o dels aturats, o dels pobres, o dels depenents, o dels immigrants… el pitjor de tot no és que en parlin així, el pitjor, el que constitueix un atemptat a la dignitat de les persones, als seus drets fonamentals i que posa en solfa la justícia i la democràcia del nostre sistema, és que les polítiques que es facin vagin en aquesta mateixa direcció.

Govern i PP.

Govern i Grup Parlamentari Popular, aplaudint en Rajoy.

O sigui, les paraules que es diuen no són tan cruels, però els fets sí que ho són. El nostre estat del benestar s’enfonsa i els que l’haurien de defensar no ho fan, encara li posen la puntilla. El neoliberalisme i l’especulació financera estan dividint les nostres societats en rics i necessitats, sense termes intermitjos, i els necessitats són població “de desecho” com diu José Luis Sampedro, no interessen. Són persones que necessiten la defensa i l’ajuda del sistema, però el sistema els ha donat l’esquena perquè s’han convertit en un cost que no vol assumir, que no val la pena. El Sr. Aso no sap que no és el Govern qui paga les cures pal.liatives, sinó tots els ciutadans a través dels seus impostos. Aquí passa una mica el mateix. Si tots ens moriem, sobretot depenents, jubilats, malalts, aturats, immigrants i altre personal “sobrant”, el Govern faria un alè… quants de doblers s’estalviarien!

Els retalls poden matar.

Però al Japó al manco parlen clar. Aquí molts estarien d’acord amb les paraules del pocavergonya del Sr. Aso, però no ho diuen… simplement actúen en conseqüència i apliquen tisores i serres on calgui per salvar el que mereix ser salvat, i que per a ells no són les persones, ni el sistema públic de salut o d’educació, ni la dignitat.

Deixa un comentari